divendres, 19 d’abril del 2013

Tastet de Gospel a Seva

Dissabte 20 d'abril a les 7 de la tarda
a la sala polivalent de Seva
concert del "Tastet de Gospel" taradellenc.

Us el perdreu ?!


dimarts, 16 d’abril del 2013

Castellcir i "La Popa".

Rondant per internet es troben meravelles. I si una cosa no l'hi trobes, acaba pensant que probablement no existeix !
El cas és que dissabte buscava alguna ruta per seguir l'endemà al matí i finalment, vaig trobar aquest petit tresor d'on, després de triar i remenar, vaig escollir una ruta relativament propera a casa i d'una durada més que moderada. Així que el diumenge ens vam dirigir a la plaça de Castellcir, un poblet ben bonic per on no havíem passat mai. Una ruta circular de poc més de 4 hores amb unes vistes de bona part del Vallès, Bages i Pirineus impressionants!

La silueta de les restes del castell de Castellcir al fons.
... sort del gps ...
La Popa ... ho tenia pendent !


Montserrat, el Montcau i La Mola a l'horitzó.
Una de les fagedes més septentrionals, la Sauva Negra
Un exemple de les 6 o 7 portes de bestiar que vam haver de travessar -com despisten!-



El dia va acompanyar. I malgrat vaig gravar la ruta amb el gps no l'he pogut publicar encara, així que penjo quatre fotos, i també deixo presència del web d'on vaig treure el track per si a algú li pica la curiositat. 



El millor de tot, són les explicacions que els companys de viatge els "folloneros" en fan de la ruta. Gràcies!

dijous, 11 d’abril del 2013

Benvingut Arnau !!!


Acabo d'obtenir el títol oficial de "tieta", ja el tenim aquí.



Ser “dona” és fantàstic. 
No entraré en els típics tòpics de bla bla bla .... però, sí! Ser dona és el millor que hi ha. Sovint dubto de si ho voldria canviar si en tingués l’oportunitat....
El millor de tot, és ser “filla”, és espectacular. Vaig créixer observant aquella mirada de la “mama”, veient com em convertia en la mimada de la mare, i a estones també del pare. Com vaig canviar la vida d’una parella, de dues persones, que tot d’una s’aboquen a cuidar-me, a educar-me, a estimar-me, a desitjar-me el bo i millor i, sobretot, a encarregar-se de que no em manqui res.
Per sort meva, la condició de filla em va donar automàticament la condició de “néta” de quatre avis que ja no tinc, i alhora vaig ser “neboda”. No sempre passa a totes les famílies, però a la meva sí, i vaig tenir durant uns quants anys uns avis, àvies, tiets i tietes que em van veure créixer.
El temps va passant i em converteixo en “cosina”. No tinc germans, però em surten cosins i cosines de sota les pedres. És divertit. A vegades els faig de cangur. També els faig enfadar. Ells creixen. I potser sí que em falta alguna cosa.
I tot d’una em converteixo en “germana” d’una nena, sense que ningú m’ho consulti! A més, em toca ser la gran de dues, la que en teoria obre camins - només alguns-, la que ensenya a fer coses, la que explica contes, la que dóna consells sovint per no res, però també la que rep les bronques quan hi ha merder entre germans, però la que defensa la peque davant d’un imminent càstig –més que merescut-.
Vivint sempre tant a prop de la família com és el meu cas, a més de fer de cangur gratis, la més petita de tots els cosins em roba el cor i em tira la maledicció de ser-ne la seva “padrina” fins que la mort ens separi. Hehehe! És broma. Estic molt orgullosa de la meva fillola !
La vida m’envolta d’amistats, i sobretot d’amigues. Sóc “amiga”, faig d’amiga. Alguna amistat la tinc molt propera. I que duri! D’altres les tinc un xic lluny, i malgrat no ens hem separat mai, les nostres vides actuals no ens deixen veure cada setmana. Però... per això es va inventar internet i el telèfon. Oi ?
Al llarg de la vida, també he tingut l’oportunitat de ser “monitora” d’esplai, una època que mai oblidaré: aquelles llargues reunions de la tarda de dissabte, aquelles sortides, campaments, colònies, tallers, cançons, gimcanes.... a vegades em tocava ser la monitora sergent, la vida m’ho tenia preparat. Quins mals de cap!
I quan menys m’ho esperava, m’apareix un manso que em dóna una de les millors etapes de la meva vida, donant-me el títol de “xicota”, amant, “mossa” .... la lluna va fer de les seves, i un bon dia i amb ganes de fer un especial viatge a Nova Zelanda, l’enganyo –va ser fàcil, eh, es va deixar enganyar- i em converteixo en “esposa”, “dona”, “muller”, “senyora de ....”. Bé, això va a mitges, ell també és “senyor de....” !
Automàticament adquireixo un altre estatus, el de “cunyada” oficial, amb papers i drets. I alguns deures. I alhora em converteixo amb “la jove perfecta” hahahahaha.  No dono problemes als sogres, oi? No molesto, no critico. No els agrada aquest estatus. La veritat, a mi tampoc. Amb papers, o sense, sóc la Dolo i punt.
I vès per on, que un bon dia, ara fa nou mesos, em donen la notícia que aviat tindré un altre títol oficial, em faran “tieta” !!!!  I d’un vailet! Un Arnau que avui, dimecres 10 d’abril del 2013 ha vingut al món a gaudir de la vida i a riure amb els seus pares, els seus avis, els seus tiets, cosins, parents, amics ... Viu i deixa viure !
.....
Sovint penso –i cada vegada ho tinc més clar- que em moriré sense tenir un títol especial, únic, gairebé diví. Un títol especial pel fet de tenir la sort de ser dona, com és l’oportunitat de donar vida, de ser “mare”, de parir, i de patir, de riure i de plorar, de gaudir, d’alletar, de bressolar, de mimar. D’estimar. De tenir entre els braços aquell nadó que d’aquí uns anys serà un petit terrorista en potència que ara et fa plorar d’emoció, potser d’aquí uns anys et farà plorar de ràbia, però que mai deixaràs d’estimar. Gens dels teus gens. Sang de la teva sang. Vida de la teva vida.
Tot plegat, no és més que una opció personal. Vull, o no vull, aquesta és la veritat. Em sembla que és l’únic dels “títols” dels que he parlat que he pogut escollir. I no sabria dir ben bé el perquè. La gent m’ha atabalat molt de temps “xinxant-me” amb el típic “què, no t’animes? No se t’ha despertat el rellotge intern? Se’t covarà l’arròs”.
Mmmmmm ... sense comentaris. Doncs, no, no se m’ha despertat res. Fa més de 25 anys que vaig sense rellotge, i no faig mai tard enlloc. Ah!  I l’arròs, m’agrada covat!

Aix! Fa una estona, a l’hospital, veient les “iaies” com tenien aquella coseta tant petita que encara no fa ni 24 hores que encara es movia dins la panxa de la mare, i recordant com fa trenta anys quan eren elles qui portaven la bata verda, estaven cansades, adolorides, ploraneres, però felices per haver parit als qui ara els han donat un nét.... m’he emocionat :)

Et recollim la baba, iaia Elisa?
Benvingut Arnau! Un petonet i una abraçada.
La tieta Dolo.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Tastet de Gospel a Ripoll


Un cap de setmana més per anotar al nostre cor, una nit de concert més que genial. Bon públic. Bon ambient. Bona música (hehehe) Estrenàvem cançons i samarreta.

El concert solidari a benefici del centre d'educació especial CEE Dr. Ramon Suriñach de Ripoll va reunir més de 400 persones al Teatre Comtal. Molt bona entrada, sí senyor! Gràcies a tothom per fer-ho possible.


Què millor que uns segons de silenci ... que unes imatges com a recordatori ... i una de les cançons que estrenàvem ... per definir el que vam viure tots plegats amb el concert de gospel.

dilluns, 1 d’abril del 2013

Cap de setmana "motero"

Sobre dues rodes ja fa anys que m'hi moc, i no vull dir en bici, sinó amb ciclomotor. Primer una Rieju herència de ma mare que pesava més que un tanc de l'exèrcit; i més tard el típic "xupinu" Vespino que va acabar destrossant la meva germana. Tant que em va costar de mantenir! hehehe
Així, fins que amb els canvis de lleis, em van donar automàticament el permís per portar una 125. I em vaig llençar de cap a una Honda Scoopy, manejable 100x100, còmode, fiable i amb roda gran. Una canya!
Després va arribar el dia que, enganyada per en Sam i el venedor de la Honda de Vic, em van deixar provar una Scoopy 300. No s'hi vaaaaaaaaaaal! Això és una passada li vaig dir a en Sam, però ostres! no tinc carnet.
Solució: em vaig treure el carnet de moto gran per poder portar-la hehehehe (gas i freno i encara gràcies). Ara bé, des del dia de l'examen el març del 2008 mai més he tocat una moto amb marxes fins ara fa un parell de mesos, fent pràctiques amb la petitona Honda CB125X.


Sortida pel Vallès per fer pràctiques.
La qüestió és que em feia respecte el tema aquest de canviar les marxes, però ja he vist que això és com tot: se n'aprèn i endavant les atxes! I què millor que fer quilòmetres i carreteres conegudes per donar-li forma a la cosa. 



I perquè en Sam no quedés així de guapo amb una servidora al darrere (hehehehe) 

... fa uns dies, vam adquirir dues joies més de més de vint-i-un anys cadascuna i posar-les apunt, finalment hem tingut unes hores per passejar-nos pel nostre estimat i magnífic país. 



Superada la nova manera de conduir (embrague, gas i freno igual que un cotxe però sense cuirassa ni volant, ziu ziu), només em faltava superar el pes de la moto. Així que el divendres -després de "poligonejar" una mica i fer una mica de pràctiques de moure la moto en parat, notar el pes, el seu moviment, tots els comandaments, el tacte del gas, tot una mica-, ja vam sortir cap al nostrat i més que conegut Lluçanès. 

Objectiu: agafar confiança a la suzuki per poder sortir de cap de setmana. 
No !!!! Bé, sí, però com a segon objectiu, perquè el primer era, un cop més, esmorzar a Perafita ! hahaha




Tots aquests dies de la santa setmana no pintaven gaire bé, però vès per on que ens la vam jugar i ens va sortir prou bé. Plantaríem la base a l'Escala per moure'ns cap al nord de l'Empordà si l'aigua i el vent ens ho permetien.
Així que el dissabte, vam preparar una mica de motxilleta, ens vam equipar i cap a l'Alt Empordà falta gent! El temps ens va permetre arribar sans i estalvis a lloc, però a mi em va "putejar" una mica perquè era la segona vegada que agafava aquesta bèstia i amb la feina que ja tenia per dominar-la només em va faltar haver d'estar més pendent que mai del trànsit, del vent i de l'aigua. Bona estrena, mossa!
Ara bé, en Sam diu que m'aprova amb un notable alt hehehehe
El diumenge era el dia estrella del llarg cap de setmana, s'havia d'aguantar el temps, així que ens vam llevar d'hora (amb canvi horari inclòs) i vam iniciar la ruta improvitzant un xic: L'Escala-Roses-Port de la Selva-Llançà-Portbou-Sant Pere de Rodes-Vilajuïga-Sant Pere Pescador-L'Escala.

Descansant una mica a El Port de la Selva.
L'experiència molt enriquidora. Fer coses de "motargdsss" que diu en JC, m'agrada hehehe. Ara paro aquí i em desentumeixo. Ara em cago amb la mare que va p.... el tiu del cotxe que acaba de fer una imprudència... ara paro i faig unes fotos en aquesta fantàstica platja... ara m'hidrato... ara estiro les cames...





Un cap de setmana fantàstic i examen aprovat! Només ens faltava tornar a casa i aquí estem, sans i estalvis i contents com uns gínjols. Una altra per explicar!