El món on els meus somnis es fan realitat ...

Quan portes el futbol a la sang ... San Lorenzo de Almagro, Argentina.

2012-02-01T10:08:00.002+01:00

A mi m'agrada molt el futbol. Molt! Però no suporto tot el que comporta al seu voltant. Gens. Per tant, com a "salmó" que sóc en aquesta societat, no estic al dia en aquest esport. Ja ho fa l'Elisa per mi.

Fa dies que amb l'Ariel, el meu cunyat argentí de naixement i català d'adopció -un apassionat del futbol, i un incondicional del seu San Lorenzo de Almagro, amb tatuatge inclòs!-, parlavem de publicar la història del seu equip i donar-la a conèixer, i fer saber els problemes que tenen amb el seu camp de tota la vida. Amb la "sogra" s'entenen molt, més que res perquè tenen els mateixos colors que el Barça, perquè si no ....
Així que he pensat que podia ser una bona manera de començar el mes de febrer. Aquí va!

"El fútbol te ofrece historias maravillosas, conmovedores relatos que merecen ser contados. San Lorenzo de Almagro es todo romanticismo. Pero también es una especie de gigante fornido, capaz de aguantar todo lo que le echen, capaz de levantarse cuando le zancadillean, de gritar, de seguir caminando. A pesar de que nace en Almagro, en la parroquia de San Antonio y toma el nombre del sacerdote que apadrinó a ese grupo de chavales que peloteaba en la calle, Lorenzo Massa, el epicentro del sentimiento cuervo (cuervo por la indumentaria negra de los sacerdotes) radica en el barrio Boedo, en la Avenida de la Plata, entre las calles Inclán y Las Casas, todo bajo la atenta mirada de la esquina que cantó Homero Manzi en uno de los tangos más representativos de Buenos Aires.
Entre esas calles anteriormente mencionadas, en la Avenida de la Plata, se levantó en 1916 el Gasómetro. Era el primer estadio de San Lorenzo, que a penas contaba con ocho años de historia. Boedo, al Sur de Almagro, se convirtió desde entonces en la casa del equipo santero, denominado así por su origen ‘divino’. El campo, de tablones como todos los que se hacían en esa época, se parecía a los antiguos gasómetros, de ahí al sobrenombre. El estadio no se terminó hasta 1929, llegando a alcanzar entonces una capacidad de 75.000 espectadores y convirtiéndose en el coliseo con más lumbre del país.
La selección nacional no tardó tiempo en hacerlo su sede por más de treinta años. El Gasómetro se conocía por aquel entonces como el ‘Wembley porteño’. Allí la albiceleste dio grandes tardes de fútbol. Allí se lució Isidro Lángara, allí deslumbro el famoso trío compuesto por Farro, Pontoni y Martino o la línea ofensiva más gloriosa que se recuerda en aquel país, los ‘Carasucias’. Allí San Lorenzo confirmó la supuesta grandeza que se le otorgó al inicio de la era profesional. El Cuervo levantó campeonatos en ese Boedo que ya era conocido en el mundo no sólo por el grupo literario de izquierdas que tomó su nombre en los años 20, sino por su equipo de fútbol, una alternativa real en Buenos Aires a River y Boca.
Nunca pensó San Lorenzo ni Boedo, que su apacible vida allá por los años setenta, conllevada con una difícil situación económica, como ocurría con la mayoría de los clubes argentinos, se tornaría en una pesadilla con la llegada del Mundial en 1978. El Gasómetro estaba ciertamente deteriorado. Muchos creyeron que con la cita mundialista se le cambiaría la cara al que había sido hasta ese momento el templo del fútbol argentino. Pero no fue así. La dictadura prefirió obviar al Sur de la ciudad, quiso esconder esa realidad obrera, esas clases trabajadoras, a los periodistas y empresarios internacionales que venían a la capital. Por ello optó por potenciar otros estadios, en zonas más acomodadas, volcándose sobre el todo en el Norte, con River.
Era el comienzo de un fin orquestado por el alcalde de la ciudad, el Brigadier Cacciatore, alcalde bonarense en aquella época dictatorial. Este militar acondicionó las inmediaciones del Monumental, eliminó, por ejemplo, el barrio de chavolas del Bajo Belgrano. Además, renovó y terminó el estadio de los millonarios, lo puso bonito, lo convirtió en una maravilla… Y mientras todo eso ocurría, el Gasómetro, el mítico Gasómetro, veía impotente como el ominoso regimen amenazaba con extinguir su tradicional resplandor.
Terminado el Mundial, el Brigadier Cacciatore quiso aprovecharse de la situación de debilidad de San Lorenzo. Los terrenos del Gasómetro eran muy golosos y comenzó una auténtica maniobra de expropiación sin precedentes, ante la que nada pudieron hacer los hinchas cuervos. Primero se alegó que había que hacer una reordenación urbana y se necesitaba una apertura de las calles Muñiz y Salcedo, para lo cual había que tirar el estadio. En este terreno el ayuntamiento se propone construir viviendas, prohibiéndose expresamente la construcción de supermercados. Se dicta una ley que obliga a que se lleve a cabo tal reordenación urbana. San Lorenzo se resiste a aceptar, se resiste a decir adiós al estadio de toda su vida, a su barrio, al lugar donde también estaba una de las sedes deportivas más completas del país. Pero nada se pudo hacer, porque las presiones de Cacciotere eran imposibles de soportar. En diciembre de 1979 jugó su último partido contra Boca. Luego el campo se echó abajo. San Lorenzo se quedó con 900.000 sucios dólares de consuelo que le pagó una sociedad fantasma, constituida pocos días ante de la venta.
La canallada de la dictadura llega a su punto álgido con el devenir del tiempo. Pasaron los años y no hubo apertura de calles, tampoco se construyeron viviendas. En 1983 se establece una ordenanza que anulaba la prohibición de establecer un supermercado en esa zona y los terrenos se le venden a Carrefour por ocho millones de dólares. ¿Dónde van a parar? Pregunta sin resolver.
Y ese es el final de la historia. Donde estaba el Gasómetro, donde se levantaba el orgullo del fútbol argentino, hay ahora un Carrefour, justo al lado de la sede del Club, que sigue allí, en plena avenida de La Plata. La desaparición del Gasómetro trajo la crisis deportiva cuerva más grave de toda su historia, por primera vez bajó a Segunda por un año y vendia mas entradas que river y boca en primera,y tambien estuvo 14 años sin estadio, peregrinando por diversos campos de la ciudad, soportando la vergüenza de no tener casa en contra de su voluntad. En 1993 se construyó el estadio Pedro Bideguain, en el Bajo Flores, más al Sur de Boedo, en una zona nada representativa para los azlgranas. Allí San Lorenzo, no obstante, ha conseguido volver a sonreír y levantar títulos, el último el anterior Clausura de la mano del Pelado Díaz. Ni siquiera el cruel destino ha impedido que el gigante siga en pie.
Se da la circunstancia de que todos los triunfos importantes logrados por San Lorenzo se siguen celebrando en la mítica esquina de San Juan y Boedo, la esquina de Homero Manzi, la esquina por la que las masas cuervas deambulaban con sonrisas después de disfrutar en el Gasómetro antes de que esa dictadura cruel mezclara fútbol y política. Sí, la esquina por la que, puede, vuelvan a circular los aficionados azulgranas en las tardes de domingo. Eso ya lo contaremos mañana, porque no hay que olvidar que esa parte de Boedo es tierra santa para los sanlorencistas. Y ya se mueven los hilos para recuperar lo que siempre fue suyo".

Este http://restitucionhistorica.blogspot.com/p/antecedentes-historicos.html

es el blog de los impulsores de la ley de restitucion historica presentada al gobierno de la ciudad de Buenos Aires para sacar a Carrefour de los terrenos de San Lorenzo.

Posa't en forma al Gimnàs "Josep M. Vilà" del Club Atlètic Vic

2012-01-30T17:41:00.001+01:00

Aquest mes de febrer, posa't en forma al Gimnàs "Josep M. Vilà" del CavicClub Atlètic Vic, a les pistes d'atletisme de Vic.
Matrícula't per només 10€. Preus molt assequibles.
Sauna i jacuzzi. Activitats dirigides. Rutina personalitzada.
Vine a provar-ho.
Comparteix l'enllaç i aquesta informació, per donar-lo a conèixer.
A la zona esportiva de Vic, fàcil aparcament i transport públic.

Es ven Peugeot 207

2012-01-28T16:50:00.010+01:00

Matriculat l'octubre
de 2009
1.4 - 75 cavalls
Gasolina
només 49.000 kms
Aire condicionat
ESP
Color gris.
El vehicle és de la Maria Inés, la germana del meu cunyat Ariel.
Sempre ha fet trajectes per autovia de Barcelona cap a Osona i per autopista cap a Tarragona.

Està ben cuidat. Es ven per poc ús i per falta de lloc on guardar-lo.
Ara el tinc a casa guardat al garatge. Si algú li interessa, el preu és bo: 8.000€
Contactar al telefon 677543169

C/París 154 de Barcelona

I de pas, una mica de publicitat.
La Maria Inés regenta el nou restaurant El Calafate, situat al C/París 154 de Barcelona.
Especialitat en carns argentines i molt bona carta de vins. Menú diari (tancat els diumenges)
Us el recomano !!!
També és present al Facebook.

Sant Segimon ... El Montseny... una illa de pau i tranquil·litat

2012-01-27T09:09:00.000+01:00

Necessitavem sortir a passejar, i ho vam fer totes tres: mare i filles.

Destí: Sant Segimon, un racó del Montseny on et pots arribar a sentir ciutadà d'un altre món.

Encara segueix en obres, per tant, no hi ha més fotos de l'esglèsia perquè no s'hi pot arribar.

Esmorzant al sol de les Tres Creus, i al tornar i seguir la pista vam fer una mica d'esquí de fons i travessar un rierol glaçat, un bon gruix de gel!

Una més!

Una mica de tot i res

2012-01-23T19:22:00.000+01:00

Mai m'hagués pensat que adoptar un gat comportés tantes coses, a més a més de feina, pensaments, sentiments, emocions... Últimament, alimento aquesta part més emotiva per banda i banda... En Muffin hi ajuda.

Malcriant-lo ...

Us vigilo eh!

Mimós? Què va !

Posició natural

Uns altres moments de mineralización són les sortides que vaig fent, sola o en companyia, com la calçotada de dissabte amb els de la Bota de Vi ....

... o l'excursioneta d'aquest diumenge al matí -per pair el dinar del dia abans-, una mica menys de tres hores per anar i tornar de casa fins a Puiglagulla a fer un cafè. I pel camí ...

També vaig llegint alguna cosa -per variar, més d'un llibre alhora-. A més a més d'escriure alguna ratlla... Tot ajuda.
I el Tastet de Gospel, també -i molt!-.
Fa uns dies vam fer un concert a Torelló i hem anat penjant algun vídeo aquí.
Tot i que, últimament, en tinc una altra que em posa la pell de gallina quan l'assagem... "Behold the lamb" ... deixo una de les cançons que des del principi em va agradar molt, "Hosanna!" Apostoflant! Galina de piel ...

2012. Ampliem la família

2012-01-14T20:17:00.000+01:00

Com a primera entrada d'aquest 2012 al bloc, no podia ser de cap més manera.
Ja fa dies -mesos- que li donem voltes. En teniem ganes. Durant el viatge a Còrsega ho hem acabat de confirmar: adoptem! Hem preparat la casa una mica pel nou inquilí.
Mmmmmm ... sí, sí, adoptem un individu de quatre potes i bigotis :) hehehehe
Avui l'hem anat a buscar, mireu quina joia!
Us presento en Muffin !!!!

Canvi d'any a Còrsega, 2011-2012

2011-12-31T21:26:00.004+01:00

Tot apunt pel canvi d'any. Aquesta vegada, des de Còrsega.
Hem decidit fer servir el bloc de viatges que tenim, així que, aquí trobareu la crònica d'aquesta escapada a la illa corsa francesa, sempre i quan santa wifi ens deixi anar conectant. I aquest serà l'últim apunt d'aquest any al bloc.

Bona entrada al 2012 !!!

Dol de mono

2011-12-29T09:05:00.001+01:00

Ja de petita ella era la meva mascota preferida, el meu ídol, sempre m'han agradat les mones. I especialment la Xita. Amb els anys, i al fer-me gran, vaig aprendre a tenir-la encara més dalt d'un pedestal, de tant en tant buscava informació d'on era, com vivia, què feia o què deixava de fer. Tinc fotos i alguns pósters de la mona més popular i televisiva, l'amiga inseparable del mític Tarzán.

Em va costar molt d'acceptar, fa uns anys, que la mona Xita (Cheetah) de tota la vida, no era mona ni es deia Xita, sinó un mono i es deia Jiggs. C'est la vie. Malgrat tot, va continuar essent un dels meus ídols. Recordo perfectament quan era jove, que els companys i companyes de classe portaven fotos de nois i noies a les carpetes de l'escola (i també de la uni!) hehehehehe. Jo no! Jo hi tenia la Xita pintant quadres, parlant per telèfon, fent esport ....

I bé, ahir, sants innocents, quan vaig sentir la notícia no me'n sabia avenir, però tampoc vaig creure-m'ho d'entrada. Ara que pensant-ho bé, no crec que es doni una notícia d'aquesta manera sense ser certa. Podrien ferir sensibilitats! hehehe

Vuitanta anys tenia la mona!
Ja vaig escriure fa un temps sobre el meu ídol, doneu-hi una ullada aquí al bloc. Un bon cel, Xita!

Un Sant Esteve per Taradell

2011-12-26T23:40:00.000+01:00

Al despertar-me he tingut clar que avui sí que valia la pena sortir a passejar. I així ho hem fet. Objectiu: el Castell d'En Boix de Taradell. Previsió d'un parell d'hores voltant per les nostres contrades. Ambient fred però assolellat, apa som-hi!

En Sam i jo hem enfilat pel bosc de Les Pinediques i per un camí que rodeja l'urbanització de Goitallops.

Amb un moment hem arribat a dalt el monument d'El Gos, un dels llocs d'inici de l'excursió fins al Castell d'En Boix per molta gent forana. Quines vistes, tots els Pirineus i la comarca d'Osona a vista d'ocell; la sortida val la pena.

Hem seguit la pista que ens apropa al camí d'accés al castell. Ens hem anat trobant gent pel camí, d'anada i de tornada. Després de passar les vaumes, la benvinguda i salutació és digna de postal...

Després d'uns moments de fotos, de silenci, pau i tranquil·litat, el retorn l'hem fet baixant pel dret per un fort pendent, glaçat i molt clivellat fins a Masgrau, Can Mascarell, caminet fins a l'IES Taradell -imatge del poble que no tothom coneix-, i pels carrers del mig del poble cap a casa, aconseguint fer la volta circular.

Després de dinar tots junts, hem fet uns quants bingos il·legals deixant uns quants cèntims damunt la taula. I he acabat la diada festiva amb una ingrata sorpresa: la nevera ha dit que NO! Visca la revolució! Gggggrrrrrr !!!!

Som i serem, per sempre, nens...

2011-12-25T12:57:00.003+01:00

Estic llegint. Al meu balancí i amb les meves plantes. Per la finestra, un dia trist i ple de boira ens dóna la benvinguda avui, dia de Nadal. No per això no és ple d'alegria, companyonia i tranquil·litat (a part de bons aliments!). Un dinar en família al pis de dalt ho acabarà d'arreglar, i, molt probablement, una tarda farcida de partides de parxís o d'algun Rummy. Llar de foc. I música de fons.
Sense més preàmbuls, deixo escrit que som i serem, per sempre, nens fins la mort...

Ara de fons sona "The precios lamb of God"...

Gospel solidari

2011-12-24T14:46:00.002+01:00

Sant Segimon, un recés en el temps

2011-12-23T09:59:00.000+01:00

De petita ja hi treia el cap tot sovint, quan l’ú de maig es celebra la trobada anual en aquest magnífic racó del Montseny. Un racó que t’acull quan hi arribes, que t’acomiada quan te’n vas, que et fa viure uns moments de silenci (qualsevol altre dia excepte, per descomptat, el dia de la trobada anual on s’arriben a ajuntar centenars d’excursionistes), un petit bocí del Montseny que, com tot el massís, et fa fer pensar en el que som i en el món en què vivim. Un racó que em fa sentir petita. Em fa recordar. Em fa pensar. Però també m’ajuda a mirar endavant.

De gran hi he anat tot sovint. Molt sovint. Recordo especialment les excursions amb els de casa meva, els tiets, els meus cosins ... Recordo haver-hi portat a molts dels meus amics, per compartir aquest espai que tant m’agrada i que tant significa per mi amb tots i cadascun d’ells... Recordo els millors moments de solitud quan m’hi he deixat abandonar perquè necessitava estar sola, potser per la pèrdua d’algun amic o familiar, potser perquè la vida et clava algun cop que a vegades costa de remuntar, potser que senzillament necessitava connectar amb la natura...

Ahir, va tornar a ser un dia d’aquests: perdre-m’hi perquè necessitava aire fresc –també és una manera d’omplir el cor i el cap-. Des de casa meva veig el Montseny, gairebé s’arriba a veure la Creu de Matagalls, així que al veure que el sol ja hi era alla dalt i m’hi esperava, em vaig animar.

En un dia en què tothom està pendent de la tele, el bombo amb els números de la loteria i d’aquells nois i noies que es fan un far de cantar números i euros.... encara recordo quan ho deien així: cuatro miiiiiilloooooooneeeeessssss ..... (agafaven aire) .... deeeeee peeeeeseeeeeeeeeetaaaaas!

Em vaig equipar, vaig agafar la motxilleta amb aigua i fruita i cames ajudeu-me. Amb un moment vaig ser aparcada a Collformic. Bon ritme de pujada i em sentia bé, així que al pla i baixada aprofitava per córrer una mica sense deixar de gaudir del paisatge...

del moment, de l’espai, de les sensacions,

dels pensaments ... i d’aquestes fotos que comparteixo...

Just quan fas l’últim revolt de la pista que t’apropa al misteriós racó de Sant Segimon, al davant mateix d’aquesta curiosa creu de tres branques, hi ha senyalat el camí pel qual pots pujar a Sant Miquel del barretó i també anar direcció al Matagalls. Em queda pendent.

Però com que la visita al recinte no el vaig poder fer per les eternes obres que encara hi ha, i havent corregut disposava de més estona, doncs sí que em vaig animar a pujar enfilant-me fins a dalt de la mini estança de St.Miquel dels barretons aquest. Unes vistes espatarrants!

Acollonants! Ets sents tant petit allà dalt! Un esforç que, una vegada més, val tant la pena com viure!

Em sembla que, Sant Segimon, és un dels llocs de Catalunya que més vegades ha rebut la meva visita. I les que rebrà!

Cap de setmana de 48 hores Non Stop

2011-12-19T23:52:00.003+01:00

Cap de setmana non stop !!!

Les meves últimes 48 hores del cap de setmana van ser "non stop". No sé com ho he aguantat però aquí estic, vivita i coleando! Estic rebentada, em fa mal tot, i tinc mal de cap! Però estic contenta de tot plegat: gospel, ral·li, atletisme i més cotxes clàssics.

El divendres a la tarda, després ja d’una setmana bastant dura per deixar-ho tot apunt i ja sense dormir gaire, vaig sortir abans no es fés fosc cap a Viladrau, amb l’Autobianchi, per intentar calibrar-lo i poder decidir si per l’endemà deixavem les rodes normals o les de contacte. És una difícil decisió, el temps que es preveia, sobretot cap al tard, era fred i com que segur que passarem per carreteres complicades, estarà moll i glaçadet. Què fem?

Ostres, per distància gairebé tant són les unes com les altres, no varia molt. El cas és que cada 10 km nosaltres desfasem 500 metres. Bufa!

Aprofito per passar per l’Hostal de la Glòria a Viladrau, on hi ha la base del ral·li, i on en Josep M em fa lliurament dels dorsals, adhesius i mapa per l’endemà al matí.

Quan arribo a casa, li explico a en Sam que aquests pneumàtics no em donen seguretat, patinen! A l’entrada de Viladrau m’ha marxat només de sortir del poble, bbbbbbrrrrrr !!! Finalment, pobret, decideix tornar-les a canviar i deixar les rodes de carrer. Deixem apunt les taules de velocitat retocades (made in Tino) amb la nostra desviació per intentar poder fer un ral·li, el Ral·li d'Hivern, un xic més digne. Després les imprimiré.

Em canvio, corrent, perquè ja vaig tard, per ser a 2/4 de 9 al teatre L’Atlàntida de Vic, on m’esperen un parell d'hores d’emocions amb el concert de “Gospel Viu Choir”, dirigit per Moisès Sala. Em ve molt de gust. Hi vaig sola, estic en una bona fila, i quan hi entro ja començo a saludar companys del Tastet de Gospel, i altres coneguts.

És espectacular. Escric avui molt en fred, però segurament hauria escrit el mateix sortint del concert. En saben molt! I t’ho fan gaudir a tope. Al meu costat hi havia un parell de iaies de Vic que no sabien ni què era això del gospel. Van començar un xic tallades, quietes, veies que intentaven pica de mans de tant en tant, quan alguna lletra els sonava. I si les haguéssiu vist a les acaballes del concert, saltant com tots nosaltres, aplaudint, picant de mans i fins i tot cantant un Oh! Happy Day per exemple que els va sonar des de la primera nota.

Els Tastets i els Gospel Viu no som tant diferents, no? Ells van de blanc, nosaltres de negre. Ells són 90, nosaltres 45. Ells omplen platees i teatres, nosaltres esglésietes. Hehehehe. Tot arriba! tot arriba!

En Moisès és un showman, no n’hi ha dubte (el vaig conèixer en un taller fa un parell de mesos i vaig flipar) però no m’acaba de convèncer. Hi ha alguna cosa que em transmet que no és del tot “fantàstic”, no sabria definir-ho. Al sortir vaig comprar un CD del grup. I després ens vam ajuntar gairebé tot el grup, i vam anar a fer un mos al Viena de Vic, acabar-la de fer petar una estona.

Són les 3, m'adormo.

......................

Una nit més sense dormir gaire, em toca el despertador a les set del matí. Dissabte de ral·li, el Ral·li d’Hivern, organitzat per RallyClassics.org, amb sortida des de Viladrau. Ens hi vam apuntar per això, perquè el teníem a prop i perquè ens venia de gust fer-lo, essent al tocar de casa, per terres prou conegudes, malgrat sabem que són un xic durs. A més, la proposta era atractiva. Una primera part estil critèrium: una primera volta al teu ritme, sense mitjanes imposades ni res, i una segona volta a calcar el temps, tenint en compte els possibles controls que hi haurà dins dels trams, per la carretera, el trànsit que després hi pot haver, etc ...I després la regularitat ja de nit.

Després de posar l'hora oficial al nostre cronòmetre i de saludar a tots els companys amb qui normalment fem els controls, aquesta vegada nosaltres estàvem dins de l’Autobianchi, sortíem a les 11.28 del parc tancat per sota de l’arc que feia de podi, i amb el dorsal 53. Ole ole !!!

Començava el festival de revolts! El que menys m’agrada, és que entre un vehicle i l’altra només hi ha 30”. Sí, més curt i més emocionant, però ja estic nerviosa! La primera i segona etapa era un critèrium, i es tractava de fer una primera volta, NOMÉS de 165 quilòmetres, travessant uns quants pobles i passant per alguns dels trams més típics (mapa) i de prop més de 3 hores i mitja.

Cadascú al seu ritme. Prenent notes de les hores de pas pels senyals que cadascú de nosaltres decidíem. Jo al volant, controlant la velocitat (aquí puc apretar, aquí no cal, aquí no es pot (o no en sé més), aquí no em deixen....), i en Sam, amb el cronòmetre en mà, el llapis i amb la llibreta fent els deures i prenent notes, referències. Entre els dos anàvem decidint on reposàvem una estona, regulàvem el temps per si després hi havia més trànsit, per què si anéssim tard aquí poguéssim recuperar. Cada equip tenia un màxim de cinc hores per fer la volta, però tampoc calia exhaurir-les, oi? Pim pam, anar fent. Durant el trajecte vam passar algun vehicle, ens en van avançar uns quants, en vam veure alguns de parats, era divertit. Ostres! Després, hauria de passar exactament el mateix, eh ! Uf! Ja riurem! Un bon plat d’arròs ens esperava al pavelló de Viladrau. Descansem una mica. Omplim el dipòsit de nou i tornem-hi.

A les 16.28 ens tornaven a donar la sortida des de la plaça major de Viladrau. Un glop d’aigua i apa som-hi! Crono. Notes. Llums. I memòria, molta memòria. Just a l’arribar al trencall de Santa Fe, em fa nosa un vehicle, el passo, i ens atrapa també el veí del darrere (tal com havia passat a la primera volta, hehehehe). Seguim la carretera cap a Coll de Revell, aquest cop sense anar darrere dels mossos, per tant, mantenint el ritme que al matí he portat darrere d’ells, més lent. Cap a Les Arenes, Sant Hilari Sacalm i tram de Cladells avall. Hi ha molta gent a les cunetes! Fotògrafs i flaixos per tot arreu. Gràcies!

Foto: Jordi Rierola. És fantàstica! Gràcies!!!!

Ostres, que bo, a mig Cladells al matí ens havia passat el dorsal 59, un altre Autobianchi, i li dic a en Sam, “ara hauria de passar-nos!”, i tatxán gairebé igual que al matí, un xic tard! Sam, rei, això és un malson. És un “dejavu”! Hehehehe. Arribem a Santa Coloma de Farners i el Porche de davant ens torna a fer nosa, però es para, no sé perquè, així que el passem i seguim. Ens parem de nou a la sortida del poble i seguim cap a Vilobí d’Onyar, Mas Llunés (algun vehicles ens avança en llocs que no s’hauria d’avançar! Això és el que no m’agrada! Fent imprudències), Bonmatí, Sant Esteve de Llémena, avancem algun vehicle gairebé al mateix lloc que al matí (anem bé!!!!) i Les Encies. A l’arribar a Les Planes d’Hostoles, ens trobem en Meli a l’stop, saludem, però hem de seguir, ho sento olotí! Una abraçada.

Ens parem a la benzinera, quatre minuts, igual que al matí! Que bo! Ens hi trobem en Carles i la Tere, també al lavabo i em dóna la clau, igual que al matí. Dejavu total! Hahahahaha. Seguim la ruta cap a Anglès, Osor de pujada –pensava que estaria més moll-, i com que al matí l’he fet xino xano per si les mosques, ara el pugem perfecte, tot i així em dóna la sensació que en Sam em fa córrer una mica més que al matí. Curiós! Ja falta poc. Baixem per Collsaplana, Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves i de nou cap a Viladrau (aquest últim tros el tinc ben entravessat!). Arribem a la rotonda on s’acaba la volta amb uns segons de retràs, però té bona pinta tot plegat. Vam acabar el critèrium en la 29a posició, i segons d'entre els amateurs! Que bé!

ratllant la perfecció, com vaig disfrutar!!!!

A l’arribar, i després de posar benzina (el Subaru ens feia d’assistència) vam haver d’anar a recollir un roadbock amb el recorregut nocturn de regularitat. Ja tremolo. Serà dur! Bbbbbbbrrrrrrrrrrr. Mentre fem un entrepà, repassem el trajecte i intentem quadrar algun quilòmetre de l’organització amb les nostres taules (els cinc-cents metres que anem perdent cada 10 km de camí ...).

Estem nerviosos. Ja ens discutim perquè l’un ho diu d’una manera i l’altre ho apunta com vol. Jajajaja! Això és fantàstic. Va, apunta i calla! I que sigui el que Déu vulgui. Buf! Llums apunt, el frontal, i sobretot el que hem col·locat per veure el comptaquilòmetres i saber els parcials, és l’única referència que tenim per saber on som i com anem ( o no! Hehehe).

Són les 21.28, sortim de podi. Ens fan baixar pel Coll de Buc i amb menys de cinc minuts ja he tingut tres vehicles darrere meu, tocant allò que no sona. Putus llums! Tots ells porten els boires i algun no treu ni els llargs. Ggggggggrrrrrrrrr !!! Cap...llus !!!! El tema és els enllaços no sabem si seran molts justos o no, per tant, gas a la burra! Pobret petitó! Ens fan anar per la pista de Malafogassa, on a mig fer, comença el primer tram de regularitat. Sembla que hi ha algun bucle estrany, hem d’estar al lloro! Arribem bé de temps, de fet a tots els trams vam arribar bé, amb alguns cotxes davant i havent-nos d’esperar uns minuts, perfecte per relaxar-se.

Tres, dos, ú... gas! Sort! Primeres paelles, ostia! que se’m mort! Redueix. Gas. Fot-li, anem tard. Vinga! Aix! Compte! Paella! Vilanova, ui, aquí sembla que algo passa, un revolt molt tancat i girar a la dreta, vigila! Ei! Que fa aquest? Ostia! marxa enrere! Passa’l. Frena. No! Merda! Ens hem passat! Ens fan llums. Ggggggrrrrrrr. Para’t! Mitja volta, vinga som-hi! Sí, és per aquí. Com anem? És igual. Ostia! merda! Merda! Quan portes? No ho sé, no ho veig. Què fem? Anem tirant, és igual. Joder! Quina kk, ja plegaria jo. No, no, anem fent, a veure si el següent va millor. Ara enganxem amb la pista cap a Rupit? Sí. Doncs que va! Serà pitjor! Ggggggrrrrrrrr. A més a més s’ha de fer a fondo. Jo passo. No puc! No arribo! Ostia! merda! ja tenim el de darrere a tocar. M’enlluerna! Aaaarrggggg!!!!! Noooooooooo! Quan falta? Quan portes? Tant. Doncs no ho sé, però arribem! Va va! Ves fent, Dolo. Ggggggrrrrrrrr !!!!!

Entrem a Rupit, s’acaba el tram. Quin descans, redeu. I ara? Cap a Coll de Condreu, i avall fins al trencall de Joanetes. Ok.

Putus llums! Ja els torno tenir tots aquí. Para’t! I deixa’ls passar! Sí? Sí! Vale. M’aparto. Em passen. Els segueixo. Tota la baixada a fondo. Arribem a Joanetes i ara toca pujar Bracons a fondo, tot el tram és a 49,99 km/hora. Això és impossible! No a la pujada, no, crec que aquí me’n sortiré, sinó a la baixada. Estan bojos!!! Doncs tal dit, tal fet: de pujada de conya a tots els controls, però a la baixada vam anar acumulant segons de penalització. No en sé més! I, per descomptat, ja tornava a veure les llums del cotxe del nostre darrere. Bbbbbrrrrrr! Més pressió! Redéu quins nervis!

Relaxem-nos dos minuts fins el camí de l’hora, següent tram, direcció cap a Sant Martí Sescorts. Un altre desastre, hahahaha, c’est la vie! Què hi farem, anant sense aparells no es pot pas fer massa cosa més. Després pugem de nou cap a Rupit on començarem l’últim tram, desfent la ruta fins el pantà de Sau. Collons! Taules imposades! Mmm... saps què? Les guardem i punt! Ves fent, Dolo. Tot a 45 ¿?!! Estan sonats! Això és inhumà! Passo! A sobre, només començar, trobem una furgo hippi de pujada i pel mig.

Casumlolla! El tio deu estar de cotxes fins els collons, però el susto que m’ha fotut no es pot descriure, encara sort que jo anava per dins, m’he parat i ha passat. Ja hem perdut una mica més, alça manela! Anem fent, però està clar que aviat tindrem els vehicles al darrere. Doncs sí. Cony de llums! No treuen els llargs. Ni els boira. No veig res, Sam. Paro! Els deixo passar, dic els deixo, perquè en passen dos, l’un menjant el cul de l’altre. Au va, aneu aneu, jo vaig malament, ja no ve d’aquí. “Sin prisa pero sin pausa” vaig baixant a tot drap i un cop a la presa, on deu canviar la mitja, em trobo fent-me nosa el golf. Jo porto els boira si no, no m’hi veig gens. Intento passar-lo però no s’aparta. Després d’uns minuts, s’aparta una mica i el passo, però el cabron, perquè no té cap més nom, no només no treu els boira, sinó que em posa els llargs, no veig res, amb la mala llet que arriba un revolt bastant moll, en Sam m’avisa, però ja no hi puc fer res, i em quedo entregirada al mig. Trompo va! Els imbè....ls del golf vermell ens avancen de nou, i jo els segueixo amb els boira posats un altre cop. I a partir d’aquí ja és una guerra de llums. Quin fàstic! Aquests van guanyar l’hivern de l’any passat, i la volta osona crec, però són uns cap....lls integrals! He de recuperar bastant, així que deixo tant el 55 com el 54 enrere i anem per feina. Entrem de nou a la pista cap a Malafogassa i tant de bo s’acabi ja el tram!!!! Ara només falta arribar pel Buc amunt fins a Viladrau. Deixo passar cotxes, estic cansada i emprenyada. Tant de bo el golf es perdi pel camí (per no desitjar alguna altra cosa eh).

Arribem a Viladrau, ens tornen la fiança del transponder i, girats, pirem de dret cap a casa. La temperatura és molt baixa, el pobre Subaru està glaçat! Arribem a casa cansats, morts i rebentats, però sencers, que ja és molt. Ha sigut molt dur tot plegat, molt! I algunes velocitats, massa altes crec.

La sorpresa nostra ha sigut al mirar les classificacions finals avui al matí. Hem fet tercers de la categoria sense aparells!!!! Que bé! Estem contents. I de la general, prou bé també, en el lloc 29 de 43 que han acabat, i nosaltres a pèl eh! Que bons que som! I encara ho hauríem fet millor si no arriba a ser pel dorsal 55. Saps? Seré dolenta, però desitjaria que fent-los nosa al tram de Rupit us hagués perjudicat molt més. Amén!

Ens hem posat a les tres al llit, i a les 6 ja sonava el despertador. Estem morts! Però ens tocava fer d’organització a la 3aEco Mitja Marató Oson@corre Ciutat de Vic que organitzàvem el Club Atlètic Vic. Amb més de 700 atletes inscrits ha sigut un èxit de tot plegat: el temps ha acompanyat, amb sol però frescota; l’organització bona, cap problema, i sort de tota la gent que hi ha col·laborat. En Sam ha posat els punts quilomètrics i després de cotxe escombra. I els resultats al web d’Oson@corre.

Dutxa, entrepà i tornem-hi. Hem sortit volant al migdia, perquè a les 3 de la tarda ens esperaven els companys de l’associació dels Amics dels Clàssics d’Osona a la Plaça de Vic. Mentre els uns corrien, els altres es presentaven amb el cotxe clàssic a la Plaça per fer un donatiu per la Marató de TV3, muntant una trobada de vehicles clàssics que organitzava el club del qual formem part, l’ACO. Vic mig col·lapsat. Que maco!

Sense temps de més, no li hem pogut treure
ni el dorsal de la nit anterior. Cap a TV3 nen!

El cas és que ens han esperat fins les tres del migdia, moment, en què una bona representació d’aquest tipus de vehicles, 20 de diferents i ben variats, ens n’hem anat cap als estudis de “la tele tres” que deia la iaia Maria.

S’havia de fer una cosa i finalment se n’ha fet una altra, però el bo i millor de tot plegat, és que l’ACO ha fet història i hem aconseguit entrar a plató a actualitzar el marcador en directe.

La veritat, el plató és molt més petit del que sembla ! La televisió ho emmascara tot. Hehehehe. Aquí deixo un parell de vídeos.

Al primer, del minut 38 enllà el nostre presi, l’Albert, presenta alguns dels cotxes clàssics de l’ACO.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3863730

I en el segon video, entre el minut 2 i 4, entrem tot el grup a actualitzar en directe el marcador. Ole!!! Tant en Sam com jo quedem un xic amagats, però hi som! hehehehe http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3863790

Al final de tot, una altra molt bona experiència. Un cap de setmana més que complert! A les deu del vespre estàvem morts i rebentats, però contents. El ral·li va sortir bé i el petitó Autobianchi es va comportar com un valent! L’Eco mitja marató tot un èxit. I l’escapada amb els vehicles clàssics a la tele, doncs també va estar bé, som un bon equip.

Fi d’un cap de setmana non stop!

Vidrà, la Tosca del degollats, Salt del Molí i el Pont de Salgueda

2011-12-10T17:17:00.001+01:00

En Sam i jo hem sortit de casa direcció Vidrà. Després de recollir la Sílvia, i direcció Vidrà, tots tres ens hem alegrat de que la pubilla de la plana ens abandonés a mig camí del nostre objectiu: la Tosca dels degollats, el Salt del Molí i el Pont de Salgueda.

La ruta la tenia pendent i avui ens hi hem apropat, a respirar natura, a observar-la, a carregar les piles... La volta no és massa llarga, forma part d'aquesta i tens temps de trobar de tot, jutgem-ho amb imatges.

Les paraules sobren!

Tosca dels degollats

Salt del Molí

Pont de Salgueda

Quina meravella! I el Pedraforca al fons ...

Totes les fotos aquí.

Sender d'Orís, el traçat sencer del PR C-54

2011-12-09T20:50:00.004+01:00

Avui he fet cas a en Guardiola amb allò del llevar-se ben d’hora ben d’hora. Així que a primera hora he anat a passar la itv al tractor del meu pare i, aprovat de sobres, m’he arribat a Orís. Tenia ganes de fer una bona excursió (ha resultat ser un xic més llarga del que em pensava) i com que ja feia dies que em rondava pel cap traginar pel petit recorregut del PR C-54, el Sender d'Orís, i ho he anat a provar.

La comarca estava enfundada dins d’una grossa i amenaçadora capa de boira que a hores d’ara encara no s’ha acabat d’aixecar; però, allà dalt, a mida que he anat pujant, el temps pintava així de fantàstic!

He deixat el cotxe, just al sortir del poble d’Orís, i on el sender creua la carretera BV-4611 direcció Sant Genís.

Per un corriol he arribat a l’alçada del Castell d’Orís que presideix les quatre cases de Sant Genís d’Orís. Aquest poblet va quedar col·lapsat fa uns dies per la fira de la patata i pel centenar llarg de vehicles clàssics que hi vam passar en la trobada d’Orís. Quina carretera! Vaig dir-me que hi tornaria, i no vaig tardar gaire: a la Volta Osona, amb l’Autobianchi, hi vam tornar a passar. I avui hi he volgut passejar a peu, sentint els sorolls, olorant els perfums (eau de vache sobretot!), observant els camps, els turons, les muntanyes...

He seguit una pista empavimentada que aviat he deixat per seguir pel mig dels camps i turons, els quals no he parat de pujar i baixar. Semblava “barrio sesamo”: ahora estoy arriba, ahora estoy abajo! Un parell de gossos caçadors m’han saludat sortint d’un rasant fent que el meu cor pugés a dos-cents, sort que eren pacífics i educats, pobrets. He anat agafant alçada poc a poc mentre continuava veient el l’església de St.Genís i el Castell d’Orís dominant sobre la boira des de diferents perspectives. Fantasmagòric tot plegat!

Pensativa i enduta per l'ambient que em rodejava, de sobte m'ha cridat l'atenció un petit edifici dalt d'un turó, el meu objectiu, Sant Salvador de Bellver. Petit. Solitari. Aquest arbre, revifant-se d'algun desastre, ha compartit amb mi el que és, un senyal de vida.

He seguit entre vaques i he aparegut de nou a una pista. Tot d’una, a l'Obaga de Vilanova, un indicador m’enunciava Sant Salvador a poc més de 2,5 km. Au vinga que ja hi som! Una obaga m’ha donat permís per superar el desnivell i arribar tranquil·lament dalt del turonet governat per la meravellosa esglesiola de Sant Salvador. Hi havia un petit grup de persones parlant amb el que m’ha semblat entendre el Mossèn de la parròquia. He saludat. Me n’he apartat. He anat cap al darrere de l'església, m'he apropat al marge i he contemplat el paisatge (bé, de fet, me l'he imaginat, sota la boira, i gràcies a unes explicacions que hi havia, hehehe).

Sense paraules! I quan he estat tipa de pau i tranquil·litat, li he fotut mossegada a l’entrepà. M’hi hauria quedat però crec que encara em faltava més de la meitat del camí, així que sant tornem-hi.

El sender continuava per una zona més assolellada, un caminot al mig del bosc molt divertit, just per sobre de les balmes, un terreny ben curiós. Tot d’una, el camí ha virat cap al nord, una zona humida, i he travessat una pineda. Mmmmmmm ... no pot ser! Ho és? En serio? Ostia i tant! Que bo! Mireu-lo.

Aquest és el germà gran mitjà de sis més que n’he trobat, just a dos metres del camí, allà estaven, esperant-me i cridant-me: “Dolo! Volem venir amb tu perquè aquest vespre se’ns cruspeixis a la llar de foc de casa amb un bon pam de botifarra a la brasa i una torrada!”.

El camí ha seguit baixant (hi ha més d’una variant i crec que jo he seguit la llarga, perquè no s’acabava mai, redéu!), passant per la balma de Serinyà on s’hi arriba desviant-te un centenar de metres bosc endins per un corriol. Travessant camps i terrers, un altre cop la pista que porta a St. Genís que m’ha acompanyat un bon tros més, he aparegut a sobre Vinyoles. Que pesat aquest tros! No s’acabava mai.

Tot d’una m’ha deixat de la mà el sol que m’havia acompanyat fins aleshores i m’he endinsat en l’espessa boira que m’ha fet desorientar una mica. Sort que el camí està ben assenyalat, malgrat això, en un revolt m’he passat un parell de senyals grocs i blancs i he hagut de recular perdent gairebé un quart d’hora. Cony de boira!

A partir d’aquí, la veritat, no he gaudit gens. Primer, perquè ja estava cansada de caminar després de gairebé quatre hores i mitja. Segon, perquè no he pogut gaudir del paisatge. Tercer, perquè la ruta seguia una merda de pista mig enquitranada, mig plena de sots i rocs que feia mal els peus. Així que he decidit acabar de desaparèixer del tot, i m’he posat els auriculars escoltant, una vegada més, les cançons de gospel per anar assajant.

Arribes a Vinyoles per gairebé el costat de l’església i aquí sí, seguint un cop més els senyals, he aconseguit deixar el poble enrere, pujar uns quants metres més de desnivell per anar a espetegar de pet al cotxe! Fi de l’excursió. Més de 22 quilòmetres, i més de cinc hores. Fantàstic!

No cal anar tant lluny ...

2011-12-01T14:21:00.001+01:00

Una altra nit sense gairebé dormir. Una nit gospeliana. Des de finals del mes d’agost, que vaig començar amb el Tastet de Gospel de Taradell a assajar els dimecres al vespre, no hi ha nit que pugui descansar bé. Arribo “connectada”!. Curiós. Però és així, si no per sempre, in secula seculorum, amén.

Avui necessitava sortir a passejar i he aprofitat que el sol esquerdava la boira matinera. La temperatura era bona. M’he posat els auriculars del mp3 a les orelles, tancant-me al món, endinsant-me en el no res amb el gospel ben endins meu (he escoltat tot el concert de l’Estany) i he iniciat la ruta...

Direcció? Des de casa, cap a Can Talaia, Molí dels Sors direcció Seva, la Butifarra, el Castell de Taradell i pel dret fins al Camp de Golf de Taradell de nou. I m'he trobat així l'entorn del nostre poble!

Poc més d’una hora i quart que m’han donat un paisatge espatarrant, una pilota més per la col·lecció, les fotos que adjunto fetes amb el mòbil i energia per un dijous més.

Entre l’assaig d’ahir al vespre i la caminada musical gospeliana d’aquest matí he recuperat bona part del que havia perdut aquesta setmana. Gràcies!

La Volta a Osona amb l'Autobianchi

2011-11-28T15:32:00.001+01:00

Dissabte, les vuit del matí, una boira espessa i pixanera que no deixa entreveure res més endavant de poc més d'un metre. Mentre anem escalfant el petitó, fem parada tècnica a la benzinera, omplim i inflem les rodes. Ens dirigim directament a les verificacions a Manlleu, perquè ja tenim fet el calibratge i les taules modificades amb la petita diferència que tenim amb l'organització. Ja patirem al tram de taules imposades! Nosaltres anem a pèl, només amb el propi compta quilòmetres del vehicle i un cronòmetre del decathlon!

Anem veient els companys, fent fotos aquí i allà, esmorzem una mica, ens donen les últimes quatre indicacions, sobretot coses del roadbook i dels trams, i encara sota la boira es dóna sortida als primers vehicles. Nosaltres portem el dorsal 101. Encara falta. Aprofitem per acabar d'anotar coses als papers que ens acompanyaran fins les deu de la nit. Ho repassem tot: el full de ruta, el cronòmetre! la càmera! els llums! el llapis! i les taules de les diferents velocitats impreses dins la carpeta! Apa som-hi doncs!

Ens donen la sortida, només som dues dones "pilots", he de donar la talla. Ens dirigim cap a St. Sadurní d'Osormort, on la carretera vella que puja cap el Pla de les Arenes i el Coll de Revell, ens comporta els primers mals de cap: un camió fins a Malafogassa que me la juga una mica massa! Així no puc fer la mitja. C'est la vie. Paciència. El primer tram serveix per adaptar-me a l'Autobianchi i per concentrar-me.
El proper és "anar a girar a la rotonda de Sant Hilari Sacalm per la carretera de la Font Vella".

Continuem amb Cladells, que tot i baixar un bon tros darrere d'un tot terreny un xic lent, al final, el resultat va ser el millor de tots els nostres trams, amb contravolant inclòs en plenes paelles de baixada! Buf, quin ensurt! Hem anat veient cotxes abandonats per diferents motius. Creuem els dits.

El següent, després d'un bon tros d'enllaç, és una variant d'Osor, sortint des d'El Pasteral i anomenat "Els pantans". La mare que va par...r els pantans, les pujades, la terra, els rocs, els sots, els bassals, els camins mal girbats i tot plegat! Quina cagarela! A més de no enganxar de cap manera el ritme (per mi era impossible, i el terra a Osor estava massa delicat), de pujada en plena paella ens vam trobar un cotxe al mig de la traçada. Bbbbbrrrr !!! Enllacem amb el següent (substituït Vilanova de Sau pel típic Collsaplana i que tant bé ens coneixem de tort i dret).

L'arribada a El Sucre, on es farà el tram espectacle, el reagrupament, una mica de dinar i una petita mitja part se m'entrevessa per vàries coses. La primera és que en Sam diu que el faci jo, el circuit. A mi no m'agrada! No vull fer ziga-zagues a la babalà tivant fre de mà! No en sé! Ni m'agrada.

D'acord, surto jo a passejar doncs. Total, que ens donen la sortida, condueixo jo, i el cabr....n....s d'en Sam em comença a estivar fre de mà, i no dono l'abast a readreçar el petitó Autobianchi hahahahaha !!! Que bé que ens ho vam passar. Es nota ?

I segona, que quan ja estavem disposat a fotre caixalada a l'entrepà, casumlolla! No pugen els vidres! Ostia! No podem pas anar fins les 10 de la nit així per aquests móns de Déu !!!! No hi havia manera, però per sort, després d'una bona estona, i encara no sabem com, van acabar pujant. Buf! Ni tocar-los! Ens relaxem, dinem, fem un cafetonet, un pipí (per una vegada, i en aquest ambient més "d'homes" per dir-ho d'alguna manera, no era el lavabo de les noies el ple hehehehehe).

En Ferrarons, fidel, ens va venir a veure a la sortida i ens ha donat aquest regal. Gràcies Ramon!
Així que, concentrats, ens vam dirigir al proper tram, anomenat El Lluçanès, pujant des de St. Julià Sassorba per la carretera vella de Prats, un bucle pel mig i acabant gairebé a Sant Bartomeu del Grau. Taules imposades. Quin patir! Tal com estavem calibrat, nosaltres perdíem cinc metres per cada cent metres de recorregut. No en vam pas caçar ni una. De fet, ja es va veure al resultat final: el pitjor dels trams! Sense aquests punts de més, més d'un homenot s'hauria cagat en tot perquè una dona li passava la mà per la cara! hahahahahaha

Sobremunt era el següent objectiu, per unes pistes super divertides durant les quals havies d'estar ben alerta i no perdre't. Gairebé enganxaves el final d'un tram amb l'inici del següent, i aquí perdem un rival més, el cotxe de davant s'ha saltat la sortida i no sé pas què farà! S'ha de vigilar, sobretot quan s'ha de deixar la carretera principal per anar a parar a Orís. Un petit reagrupament a Manlleu, on vint minuts donen per molt (sobretot per prendre un redbull i donar-nos ales per acabar sencers), ens permet tranquilitzar-nos per acarar els dos últims trams: Bracons i Llaers. A Bracons, al pobre Autobianchi li faltaven uns quants cavalls, el vaig estirar tant com vaig poder des de Sant Pere de Torelló, pobret, i fins a Sant Privat d'en Bas. Com m'agrada aquesta carretera!!!!

I per acabar, ja cansats, collons amb el tramet de Llaers! No només és xunga la pujada fins a Vidrà (pista estreta i sense massa moments per relaxar-te), si nó que és pitjor el tros des de Sta. Maria de Besora passant per Llaers anant a espategar a la carretera de Vallfogona del Ripollès. Sí, sí, hem acabat !!!! I com hem patit, redéu! Hem fet tot el trajecte, més de 40 kms, amb el llum de color taronja de la benzina fent el pamplines, ara dono positiu, ara m'amago. Buf! Just passat la pancarta de fi de tram, ens hem parat en un caminet i hem omplert el dipòsit! I tranquils, cap al final del ral·li.

Al final tot ha anat de conya, no ens hem perdut i déu ni do lo bé que ho hem fet! He arribat a casa amb una immensa planta que m'han donat per ser la "pilot" femenina dels 3 ral·lis aquest any (la Nocturna, els Volcans i la Volta), Ole! Gràcies!

Bloc i fotos d'en Sam

Matagalls pel Coll de Sant Marçal

2011-11-24T23:39:00.000+01:00

Després d’una nit més sense gairebé dormir (típic d’una nit de dimecres a dijous, després de l’assaig de gospel), m’he despertat activa, he tret el cap per la finestra, he mirat el temps per internet, i he decidit sortir a passejar.

Destí, el meu estimat Matagalls. Aquest cop, faré el cim pel Coll de Sant Marçal.

La pujada és pronunciada, continuada, i les pluges dels últims dies han deixat un camí tant marcat que aquesta part del trajecte sembla un riu. La primera mitja hora, endinsada dins la fageda que travesses serpentejant, he anat escoltant el concert del grup Tastet de Gospel a Santa Maria de L’Estany el passat mes d’octubre. En Lluís em va donar els cds per gravar-los i he aprofitat la nit per fer alguna cosa de bo.

Genial! El sol em saluda entre les branques i el suau vent fa caure al meu pas les fulles que encara no han caigut, soroll de fulles trepitjades, només el silenci s'escolta en mig dels arbres, els ocells que m’acompanyen una estona i, a l’altra orella, l’auricular que em transmet les notes amb l’empenta que em fa falta per anar pujant a ritme gospelià. La veritat és que he fet el camí sola, ben sola, ho necessitava.

Alguna imatge detonava tristesa, sol·litud, però m'hi he sentit, més aviat al contrari, amb un somriure als llavis. Només m’he trobat un parell de xicots que ja desfeien el trajecte, un parell més descansant al costat de la creu i una noia que ha arribat corrent. Tots nosaltres hem arribat al mateix lloc, però per camins diferents. Ai la natura! Jo fins i tot he vist el mar.

El millor de la caminada, ha sigut just quan he arribat a l'alçada de Coll Pregon, apareixent esplendorós, vestit amb una verda catifa, flonja i suau, davant dels meus ulls, així ....

La creu dalt del cim m’esperava amb els braços oberts, presidint-lo amb aquella autoritat que té, assenyalant a una banda les majestuoses Agudes i el Turó de l’Home, i cap a l’altra, més enllà, els Pirineus, emblanquinats. El sol d’aquest matí escalfava l’ambient, i la veritat és que no n’hauria marxat mai d’allà dalt.

Al final, una hora vint-i-cinc de pujar i poc menys de 50 minuts a tot drap de baixar, i més de 600 metres de desnivell, seguint sempre el traçat del GR 5.2, m’han separat de la “Taula dels 3 bisbes” on he aparcat el cotxe.

Sense paraules. Take me back!

Serra de Busa i la Mola del Lord

2011-11-22T10:18:00.000+01:00

El passat dissabte l'havien pintat passat per aigua i no ens vam voler arriscar massa, així que vam pujar amb el "toi" fins a dalt del Pla de Busa, des d'on vam començar l'excursioneta.

Vam fer un mos amb aquestes vistes i ben vigilats!

Després de passejar-nos per entre el bosc, vam treure el nas just davant la petita església de St. Cristòfol on unes bones banyes ens donaven el bon dia...

Seguint les indicacions de la Ruta de la Vall d'Ora i el Pla de Busa, recorrem la pista que ens aproparà a uns paratges impressionants, entre ells la presó del Capolatell -només d'imaginar-te les guerres i les experiències dels francesos en aquests racons, se't posa la pell de gallina-. Just quan traiem el nas al Mirador, una explosió de llum i d'immensitat em deixa encantada per uns moments. Sense paraules!

Travessat el pont construït a finals de 1991 tal com indica una mica de ciment al final del mateix pont, seguim les indicacions cap a la presó i cap al que anomenen Cova del diable. Perquè serà ? Es veu un tercer individu, a part dels dos Sams?

Ja de retorn cap al cotxe, desfent la ruta i ben a prop de la font de Busa, ens trobem les meves amigues.

Baixem per una pista un xic enfangadota, pel dret, cap al magnífic Sant Llorenç de Morunys, on busquem una petita fonda per dinar, La Catalana. I què millor per pair el menú que una caminadeta? Ens dirigim a les escales que ens pujaran a dalt el Santuari de Lord, un llogaret reclòs, allunyat, amb bones vistes, en silenci, perfecte per a una bona meditació.

Ens hi apropem, fem quatre fotos per tal d'admirar la zona des d'on el matí havíem fet les fotografies. Impressionant! Al final, una bona jornada de dissabte esquivant la pluja i gaudint, en família, del nostra paisatge català. Visca Catalunya i el català! Una abraçada Sami i Núria. Busquem data per la propera ....

3a Eco Mitja Marató Oson@corre Ciutat de Vic

2011-11-16T15:05:00.004+01:00

Ja la tenim a la vista, la 3a edició de l'Eco Mitja Marató Oson@corre Ciutat de Vic. En ple desembre, el dia 18. Poc més de vint-i-un quilòmetres per asfalt sota baixes temperatures recorrent els carrers de la ciutat de Vic i els camins rurals que envolten la ciutat, Calldetenes, Malla ...
La sortida tindrà lloc a les 11 del matí des de les pistes d'atletisme de Vic, a la zona esportiva.
Algú demana, Eco? Sí, Eco d'ecològica, sobretot perquè els premis en material que es donen a molts participants són lots de producte ecològic de les primeres marques d'aquest sector, i també pel respecte i gaudi personal de la natura que ens envolta.
Més informació i reglament aquí, i les inscripcions aquí. Ànims!

Us convido a la roda de premsa de la presentació de la cursa el proper dimecres 30 de novembre a 2/4 de 8 del vespre al Temple Romà de Vic. Durant aquest acte aprofitarem per fer una xerrada "Interpretació de les alteracions del sistema múscul-esquelet". Com gaudir d'un bon rendiment esportiu prevenint les lesions, a càrrec de Miquel Àngel Cós Morera, fisioterapeuta i osteòpata de l'equip nacional d'atletisme i del CAR des de 1988.
Si el dia de la cursa voleu venir a donar-nos un cop de mà, serà molt ben vingut! Ens veiem!

Un ruixat potent

2011-11-15T21:56:00.002+01:00

Al temps de tv3 acaben de dir que a les comarques del centre i nord-est, just a sobre d'Osona, a Taradell, hi ha hagut grans acumulacions de litres d'aigua.

La veritat és que no recordo si havia vist mai aquest tros de carrer d'aquesta manera .... aquí on hi ha l'acumulació hi passa una riera per sota, ben canalitzada, però que en aquests moments semblen les "Catarates de Taradell" (i no només pel soroll d'aigua corrent eh!)

I res, que a més a més la borrasca no fa net, ni el cap de setmana tampoc, just per fotre'ns els plans enlaire... C'est la vie!

La primera llar de foc

2011-11-13T19:13:00.000+01:00

Aquesta tarda, "tonta", plujosa, fosca, frescota, tranquil·la, de sofà, de lectura, al balancí, internet i música de fons ... m'ha vingut de gust encendre la primera llar de foc de la temporada! Una meravella. Reconfortant. Això fa tardor; m'evoca pensaments, sentiments...

Bellmunt des de Vidrà

2011-11-13T17:43:00.002+01:00

Ens hem llevat potser una mica massa tard però al final hem decidit fer la sortida programada: pujar al Santuari de Bellmunt des de Vidrà. Hem seguit les indicacions que vaig trobar aquí.

Aparquem el cotxe al Coll de Vidrà, a poc més de 500 metres de l'entrada d’aquest particular i acollidor poblet damunt de la frontera entre les províncies de Barcelona i Girona. Just en aquest punt hi ha un indicador que ens assenyala la direcció a Bellmunt i Coll d’Hi-era-de-massa.

La pista que ens porta fins al coll és fàcil, envoltada ja de fagedes i, la part més assolellada i habitada de roures i alzines, ja ens regala meravelloses imatges del nostre objectiu, Bellmunt, i de la zona de Cabrera i El Pla d’Ayats. Fantàstic! Quines coloraines!

Un corriol empedrat, humit i ple de fulles ens enlaire fins el Santuari, i un cop a dalt ens regala unes vistes inoblidables, imatges com aquestes no es paguen amb diners. Llum. Aire fresc.

Boira a la plana de Vic, tota la comarca s’amaga sota aquest mar esponjós. El sol va traient el caparró. El cel és gris. S’acosta aigua, segur. Fem un mos, quatre fotos i emprenem el camí de tornada avall.

La veritat és que fins a Bellmunt no hi veia cap problema, ja m’ho conec per totes bandes, però la resta de la possible ruta em feia estar atenta a tots els senyals, potser és per això que ens n’hem saltat algun i tot s’ha estroncat? Segons la descripció de la ruta, just al Coll d’Hi-era-de-massa, havíem d’agafar un trencall a la dreta que de baixada ens portaria direcció a la Tosca dels Degollats.

Doncs res, que no els hem trobat. En algun lloc ens hem passat algun pal sense marca que ens ha fet despistar i no hem trobat la tanca indicada, però de fet hem anat a espetegar a la pista forestal des d’on s’indicava el corriol que baixa al Salt del Molí, el pont de Salgueda i el Molí Nou. Com que anavem una mica justes de temps hem decidit fer cap a Vidrà per aquesta pista que ja no hem deixat fins a la plaça del poble.

Ho deixem pendent. Guardo el mapa de la ruta. Tornarem! No és una amenaça, eh, és una necessitat!

De retorn a Taradell plovia però nosaltres no ens hem mullat. Plovia. Plou. I encara ho fa. Tarda d’estar per casa, al sofà, i llegir una mica.

"Tastet de Gospel" a La Pedrera, Barcelona

2011-11-13T00:27:00.004+01:00

L’emoció de divendres va poder amb mi. Després d'una setmana bastant dura, tot el dia hi vaig estar pensant: un concert a la Pedrera! Sí. I això que encara no debuto jo; em sento nerviosa, formant part del grup. Estic emocionada. Il·lusionada. Captivada. Tots els sentiments els tinc a flor de pell. Onze de l’onze del dos mil onze. El dia de la famosa loteria de la “Once” que ha trastocat a tot el país, no quedava ni un sol número per vendre! Quants calers, redéu! I nosaltres rics com mai amb un mini concert a La pedrera!.

El cas és que a les sis de la tarda puntuals el bus que ens portaria a tots els membres del “Tastet de Gospel”, format per gent molt diversa de varis pobles de la comarca d’Osona, prenia la sortida direcció a la fama: una mini actuació a La Pedrera. A l’Auditori. Una petita mostra del gospel dins d’un acte un xic massa protocol·lari (en Guillem estava dels nervis) del gremi de comerciants, repartint guardons a tort i a dret, amb piscolabis final inclòs, amb la presència de gent molt “important”, i compartint passadissos amb Manel Fuentes i Núria Solé, presentadors de tele i radio. Això no és la felicitat? Més rodó no podia ser!

S’obren les portes. Entrem en silenci. Ens col·loquem (els uns dalt l’escenari, els altres al final de la sala). Som a dins! Ho hem aconseguit, no les teníem totes. L’arribada un xic ajustada de temps ens va fer patir a tots, que massa pendents del “timing” de l’acte en qüestió ens brindava aquesta meravellosa ocasió, escalfàvem el cos i les veus a mig gas per no molestar un pregó a la sala del costat. Estic parlant com si jo hagués cantat, i la veritat és que físicament no era dalt de l’escenari, però situada darrere la càmera de filmar, seguint la coreografia i la lletra a tope, vaig sentir-me dins d’aquella aureola que embolcallava els nostres companys; allà sobre l’escenari, esplèndids, plens d’il·lusió, aplaudits i transmetent a tots els assistents la joia, el somriure, l’energia i la comunió amb el cant gospelià.

Una esplèndida Vane esclata imponent vocalitzant la lletra d’un Amazing Grace que cala des de la primera nota. Silenci. Foscor. Serietat. Concentració. Ambient en ebullició. S’està creant un clima. Entren en acció les veus conjuntes de sopranos, contralts, tenors i baixos... “How precios did that grace appear the hour I first believed” ....

Els nervis dels tres primers minuts ja han fet aflorar uns aplaudiments sincers d’allò més i capaços de posar en solfa a més d’un. Hi ha bon feeling. El públic, seriós i estirat d’entrada, es deixa anar poc a poc. Es relaxa. En Guillem, mentre acarona la guitarra, ofereix al públic un tastet de la passió del que ens agrada fer, cantar gospel. Entona un “Blessed be your name” fent parella amb la Leti, acompanyat dels quatre músics, i repetint amb el cor fins al final que “You give me and take away, my heart will choose to say Blessed be your name!”. Aplaudiments sincers. Els primers “bravos!”

D’entre bambolines notem que el clima s’escalfa, tot ben conjuntat va sortint, gairebé deu minuts de concert. Amb un “coixí” de fons, segueix el tastet de nou amb la dolça i potent veu de la Vane amb un “Happy are the people”, amb els moviments sexis al moment de dir “people” ... quan me n’adono d’una possible catàstrofe: un mocador de color taronja està envaint l’espai aeri del no res; sí, la Rosa se n’acaba d’adonar! Happy are the people ... l’arreplega al vol, se’l guarda a les mans momentàniament –ningú se n’ha adonat, no passa res, calma, naturalitat-, i mentre els nois enfilen un altre Happy are the peopleeeeee! Tatxàaaaaannnnn ! El mocador taronja torna a lluir al seu lloc, al voltant del coll de la Rosa! (ja us deixaré veure la gravació! Jajajaja és boníssim!!!!)

I per si no n’hi havia prou amb tot plegat, mentre la veu del cor esclatava amb un “uuuuuuuuuu!” i les mans enlaire, de sobte, el públic emocionat aplaudeix el final momentàniament, fet que talla de cop a l’adonar-se cadascun dels assistents que han aplaudit emocionalment abans d’hora. Boníssima la reacció! Això pinta molt rebé canalla!!!

Després del consell d’en Guillem de “no deixeu mai de mirar el paisatge” els engaltem un emocionant “Take me back” que provoca moviments continguts de cap i mans des de més d’un seient. Un cop més immenses les solistes. Els músics força compenetrats. Sembla que ho hagueu fet sempre això! ... “to he place where I first receive you .... take me back the Lord ... where I first believe!”. El dire segueix intentant fer moure al públic. Ei! Funciona! Aplaudeixen, segueixen, piquen de mans, canten!

Foto by Gabi

Un “Oh happy day!” a temps no falla mai, i així va ser... “when Jesus wash!” va acabar de fer saltar les espurnes més tímides i contingudes. Xiulets! Forts, entranyables i càlids aplaudiments. En Guillem dóna les gràcies, fa presentacions (i publicitat), i demana permís per cantar-ne una altra rebent de resposta a l’uníson un sincer “siiiiiiíiii!”, així doncs amb el permís corresponent, acabem eufòrics amb l’ “Hosanna!”, sonant més potent que mai com les veus originals de Sowetto Gospel Choir. Pura energia. Pura vida! Im - pressionant!

La vetllada l’acabem sortint com estrelles pel passadís, satisfets del paper a La Pedrera, possiblement amb algun “bolo” sota l’aixella negociat més endavant, contents (sobretot en Gabi que al creuar-se amb la Núria Solé li demana una foto i ella amablement l’accepta), eufòrics, i amb la grata sensació de que s’ha triomfat! Sí senyor! Amb un sopar al Fres co de Pau Clarís, una bona estona de vetllada fent-la petar entre tots, ens enfilem de retorn al bus que ens deixarà a bon port. Ens acomiadem la nit esperant, i desitjant, veure’ns dimecres que bé.

La nota divertida, però decebedora alhora, va ser llegir el llistat de les tapes i entrants que formaven part del piscolabis/càtering que tenien preparat pels assistents a l’acte (per nosaltres res de res!), un assassinat al català. Hi havia més faltes ortogràfiques que línies a llegir. En serio! Gabi tens la foto del paperot? Que si “triangla de truita”, que si no sé què d’“anchoa”, que si “embutits”, “catanies” i un mil “fulas” .... Esfereïdor. “Galina de piel”. Tot un acte institucional, entre polítics. Apostoflant! Tinc ganes de corregir el document i retornar-lo perquè no la tornin a cagar. Que som de pagès però de català en sabem! El parlem! És la nostra llengua, si us plau!

Take me back! Us deixo el vídeo que vaig gravar...

Rally Costa Brava 2011

2011-11-06T21:48:00.001+01:00

Un cap de setmana més, "liats" entre vehicles. Aquest cop al Rally Costa Brava des de Lloret de Mar. Nosaltres vam estar a la sortida del parc de treball de Santa Coloma el divendres, sota la pluja intesa que ha anat caient aquests dies (sort de la carpa!).

I el dissabte gairebé dotze hores passeig de Lloret amunt passeig avall: a primera hora, també a la sortida del parc de treball; després a la sortida quan passaven pel podi; i a última hora, tancant el ral·li, donant temps, repartint medalles, recollint carnets de ruta, trasponders, tornant papers ... i, sobretot, passant-ho bé, i rient molt.

El balanç final, malgrat les remullades, dormir poc i menjar com pots, té un resultat positiu pel bon ambient entre tots els qui hi hem passat unes hores en l'ambient de vehicles.

I del temps ? Imatges que valen més que totes les paraules... [bloc Sam]

Castanyada versus Halloween

2011-10-28T10:19:00.002+02:00

Estic rondineta. Ho sé. I no és l'edat! ( o sí?)

És culpa de la merda de societat en la que ens toca viure. Sí.

No em barrufa fer alguna cosa perquè resulta que el 99% de la gent ho fa. No em barrufa celebrar coses que ni em van ni em venen, i que gairebé em fan fàstics. Ho sé, sóc anti-festes. I què? No m'han agradat mai (castanyades, carnestoltes, ponts, constitucions, setmanes santes, nadals i òsties amb vinagre), i ara ja no canviaré. I tampoc em barrufen les castanyes, ni els panellets ni els moniatus.

En tot cas, em fa emprenyar una altra cosa, i és la invasió de la cultura aliena que ens ataca la nostra, la catalana. La figura de la castanyera vora el foc emmascarada i amb una paperina de castanyes calentes treient fum, ens la volen canviar per una carbassa de Halloween com la ruperta amb ulls i boca, acompanyada de bruixes i fantasmes que volen celebrar no sé què a Port Aventura. Si us plau!

No! "Que no nos embauquen!". Cadascú "lo" seu!

Ja ho van provar amb el pobre Caga Tió que ha de compartir la caixa de fusta o el tronc de llenya i la manta i el bastó amb un mitjó penjat a la xemeneia o a l'arbre (de plàstic! que ja em diràs quina gràcia!) que espera ser omplert pel gordo Pare Noel.... Estic vigilant els Tres Reis d'Orient perquè no els fotin a l'atur també!

No anem bé!

Aquest matí, a l'arribar a la feina, a la zona esportiva de Vic on ahir es celebrava una de les festes més esperades pels universitaris, les unigresques aquestes que s'han inventat per fotre calers ... doncs això, que quan he arribat, tot el carrer de baixada estava brut, ple de papers, ampolles, plàstics.... i aquí davant mateix hi havia una dotzena llarga de cotxes mal aparcats, amb els vidres plens de baf, i plens de gent.
Sense més comentaris!

Llegint entre aclucades d'ull...

2011-10-22T16:06:00.002+02:00

Aclucar els ulls al sofà se'm dóna prou bé aquests últims dies. No he sigut mai massa de mirar la televisió però últimament m'hi estic més estones al davant. Ara bé, continuo sense mirar-me-la. Bé, hi ha dies que me la miro però no la veig :) Estar amb les angines tocades i encostipades aquests dies m'ho ha permès.

Diguem que poso canals amb documentals que em fan companyia ... o amb música de fons ... i mentrestant, navego per internet, busco informació, llegeixo blocs de companys i amics, o bé llegeixo llibres, o faig puzzles, uns dels meus petits vicis...

Aquesta setmana ha tocat el llibre. Tinc a les mans "El bolígrafo de gel verde", d'Eloy Moreno.

La trama és rara. M'agrada. M'agrada perquè parla d'un objecte amb el qual em sento molt identificada, un boli de gel de color verd; parla d'amor, d'amistat, de canvis, de superacions, de deixar coses enrere, de tornar a començar amb tots els no, si, potser, qui sap ...., buscant moments de solitud... per pensar ....

El protagonista, després de deixar la ciutat, la feina, els amics i aquells a aqui estima, després de deixar-ho tot enrere ... es perd a la muntanya, refugi de tants de nosaltres, en silenci, sols... En aquells racons, un somriure, un hola i adéu, un vés amb compte, una mirada... hi fan molt.

I és a la muntanya, es un poblet prop d'Espot justament i del Llac Sant Maurici -espais que tots coneixem-, on retroba el camí a seguir. I finalment decideix començar una nova vida, en un lloc nou, però amb els de sempre i recuperar allò que tant va desitjar però que havia perdut: l'amor.

Escric, traduit, el final del llibre -sé que no s'ha de fer mai això- però m'ha agradat molt. "Hi ha una paraula capaç de resumir tot un canvi de vida: temps. Temps per conèixer llocs nous; temps per gaudir pels matins d'unes abraçades, per les nits d'unes carentonyes més profundes. Temps per parlar de problemes i solucions, per petonejar en qualsevol part de l'altre cos, per aprendre coses i ensenyar-les als altres, per saber que els nens sempre desitgen jugar amb els seus pares, per a llegir i gaudir-ne fent-ho, temps per perdre'l perquè es té, per a gaudir de la soledat, per estar en companyia..."

Quanta raó. Temps per un mateix. Temps per perdre amb els qui estimes! I sobretot, temps per escriure-ho tot amb un boli de gel de color verd. Com a mi m'agrada! Chapeau!

De pas deixo el bloc de Joc de Lectura, on una colla de viciats a la lectura proposen un joc gairebé setmanal d'acertar petits fragments de llibres. Són uns viciats, i uns màquines.
Queda palès que no hi ha com tenir temps i ganes per llegir. Visca la cultura i la lectura!

.....

Necessito sortir a córrer !!!!

Passejada fins a Beget

2011-10-16T16:04:00.003+02:00

Dimecres passat, que es veu que els de l’altrabanda de l’Ebre ens donen festa, vam aprofitar per sortir a passejar els dos “peques”amb rodes. Vam sortir la Bet i l’Ariel amb el Fiat Uno, i en Sam i jo amb l’Autobianchi. El diumenge passat ja havíem sortit a passejar-lo per Orís, però així el posem apunt pels propers ral·lis de regularitat...

Eren les deu tocades del matí que ompliem els dipòsits a Calldetenes per seguircap direcció l’Esquirol, Rupit i fer parada tècnica a El Far.

Vam aprofitar per fer quatre fotos, el dia s’hovalia, i vam continuar per la carretera vella cap a La Garrotxa. Trèiem el nasa Olot per passar a visitar el curiós poble enfilat damunt la paret de pedra deCastellfollit de la Roca on vam fer el vermut.

Des d’aquí, una carretera travessantmuntanyes, ens va portar cap a Oix i Beget, el nostre destí com a comensals. CanFeliça va ser el restaurant escollit, un menú dominical que per menys de 17€ens va tenir dues hores llargues asseguts.

Això ens va obligar a passejar unamica més per aquest encantador poble (esglèsia, ponts, cases, carrers,tranquil·litat....) per tal de fer baixar la teca abans d’arreplegar el cotxede nou i desfer el camí cap a casa.

El paisatge comença a canviar de color, però mésaviat deu ser per la sequera que no pas pel fred que pugui enrogir o emmarronarels arbres al llarg de les comarques veïnes. Així doncs, Camprodon va ser lanova parada, just per passejar-hi una mica pel casc antic i fer la foto típicaal Pont Vell que a tots ens fascina.

Ens tocaven les vuit de la tarda quan entravemels vehicles al garatge. Una jornada més i un xic diferent que ens va fercompartir una altra afició d’aquest parell d’homes de la casa.

Ruta aproximada

I avui, 16 d'octubre ... amb mal de coll i les angines tocades, després de la cantada d'ahir i d'algun cop d'aire suposo, i sense deixar de sentir-ne notícies estic enyorada de Nova Zelanda!

Sí, sí, avui fa un any estavem volant destí a aquest magnífic país! I aquests dies, tant en negatiu pel vessament de cru d'un vaixell davant les costes novazelandeses, com en positiu per l'arribada de l'equip nacional de rugbi, els All Blacks, a la final del mundial d'aquest seu esport...

Tinc mig cos, i ment, allà! Aix! Quins records!

Pensaments. Persones. Emocions. Sentiments. Records. Sons. Veus…

2011-10-15T22:31:00.003+02:00

Avui he assistit a un taller de gospel a Mataró,a càrrec de Moisès Sala, Director de Gospel Viu i pioner en aquest món. Ja m’havienavisat. És fantàstic i val molt la pena. I realment, tot plegat m’ha superat. Iquanta gent! No serà pas l'últim!

El matí ha començat millor del que podia ser,perquè només d’arribar hem coincidit amb cinc companys més del grup de SantPere de Torelló i després n’han arribat dues més del Tastet de Gospel deTaradell.

Des del primer segon de presentació per part d’enMoisès, les emocions m’han sorgit a flor de pell. L’escoltava mentre ensexplicava, amb un xic d’humor, l’origen i la història d’aquesta disciplina tantmàgica, i la diferència amb els espirituals negres..., tot plegat, fantàstic.

Des de la primera nota que ha tocat amb elpiano, els sentiments, els pensaments i els records han fet de les seves, juntamb les emocions que ja m’havien envaït feia estona. De solfeig no hi entenc. De música no en sé. Peròm’agrada cantar. I crec que tinc oïda, facilitat per enganxar els ritmes i elstons i les veus, així que m’he deixat anar.... Setanta i picu persones, cadascú amb la seva veu i la seva història, amb un únic fi: aprendre una cançó i viure-la a fons! El que està clar és que comproves que on no arribes tu, arriba el del costat...

En Guillem, el director dels “tastets”, transmettambé aquest estil i defineixen aquesta música com a filosofia de vida, com el passar-ho bé per davantde tot, cantar pels nostres, pels qui estimem, somriure per ells, per fer el béa aquells que ens envolten. És solidaritat! És estar al costat dels qui ho necessiten. Són cançons d'amor. I certament.... s’encomana!
I si no, que els ho demanin a aquestes nenes....

Per uns moments m’he traslladat uns anysenrere, quan amb els grups de joves de la parròquia de Taradell participàvemamb el grup de guitarres i cant d’alguna de les misses joves amb en Climent...era una manera de viure la fe, en el fons, deixant una mica de banda les paretsfredes i inhòspites de l’esglèsia...compartint aquells cants, aquelles pregàries,aquells salms, aquelles notes, aquelles veus....

I el gospel no deixa de ser un cant a aquestafe, a aquell sentiment, a “allò” que tots tenim dins (que potser alguns encarano han descobert) i que compartim amb els qui estimem: l’amor. L’amistat. És undonatiu. I per tant és gratis. No té data de caducitat, malgrat a voltes esfaci malbé. En tornem a fabricar. No s'acaba! I poder-ho donar altruistament... ho és tot!

A Taradell, amb els tastets, des del primer dia que quan arribo a casa després de l'assaig, estic eufòrica, contenta, desprenc alegria, vitalitat i encomano somriures i energia. I cony! No puc dormir! Em toquen la una, les dues i les tres de la nit. I encara canto! Curiós tot plegat! Se'm remouen "coses" dins meu.
Diumenge passat al concert de l’Estany ja vaig experimentar aquest sentiment i avui l’he reviscut. Com ha dit el “profe”,el gospel és una manera de viure, és vida! Afegeixo dos vídeos més d’un parell de cançonsque hem après (amb els seus arranjaments, per descomptat) però que m’han tocat realmentel cor... Galina de piel! Sense paraules!

“Holy one!”

“He’s blessing me”

“I give you my heart”

Monestir de Sant Pere de Casserres

2011-10-08T19:27:00.002+02:00

Al matí ja he sortit a córrer, per continuar matxacant les vambes, i després de fer la volta al revés he decidit que així fa molta pujada!!!! Total, que es veu que no n'he tingut prou i per escampar una mica la boira, després de dinar he "enganyat" la meva mare perquè m'acompanyés fins a Sant Pere de Casserres.

El camí que ens hi porta, surt des del Parador Nacional de Vic-Sau, on hem aparcat el cotxe. Són uns tres quilòmetres i escaig, i hem descobert que fa moltes pujades i baixades, cosa que no ha agradat a la mestressa gran.

El trajecte, malgrat tot, és xulu. Mireu quines vistes!

Així que quan hem arribat xino xano a l'accés al Monestir, hem fet les fotos de rigor i hem girat cua.

Però se m'ha revelat la mestressa i ha volgut tornar caminant per la carretera.

Jo he tornat a tota castanya pel GR, esbufegant a les pujades, corrent als plans i vigilant molt el genoll a les baixades, de manera que he arribat al cotxe en menys de mitja horeta, he enfilat la carretera d'accés al Monestir amb la intenció de recollir ma mare a mig camí i evitar-li un bon tram de pujada i baixada dels últims dos quilòmetres.

Resum: són més de les set de la tarda, estic baldada però m'espera una bona pizza per sopar aquest vespre i en bona companyia!

D'estreno!

2011-10-06T14:24:00.001+02:00

Doncs sí, avui he estrenat les vambes que vaig comprar-me ahir. Aquesta vegada, unes Saucony molt xules. La veritat és que m'han anat de conya (crec que corren més!!!!) hehehehe i ja les he omplert de pols, pobretes!

La volta cap als gorgs de Seva, la butifarra, Montrodon i pel dret cap al camp de golf (amb batuda del senglar inclosa!) ha estat un èxit, només 39 minutets de res (collons com puja!) i el cor m'anava a tope. He aprofitat la volta per barallar-me una mica amb el garmin però de moment no parlem el mateix idioma perquè no ens hem entès :)

Demà més!

Slot a Sabadell

2011-10-02T20:21:00.001+02:00

L'slot, conegut com a scalextric, és una de les altres activitats amb les que en Sam i jo invertim bona part del temps. Sobretot ell. Jo m'apunto de tant en tant a córrer una estona, quan em ve de gust, i si els meus cotxes estan apunt.

Una de les últimes adquisicions és aquesta meravella ... com m'agradaria tenir-ne un a tamany natural!!!!

Aquest és el meu Herbie !

Crònica de la tarda de dissabte al bloc d'en Sam.

I al vespre, un sopar familiar en un tatami reservat d'un restaurant japonès. Sort de l'arròs! És curiós aquest tipus de menjar, no em desagrada, però on hi hagi un bon pa amb tomàquet ....

Aquesta tarda hem sortit a passejar un parell d'hores amb en Sam pels voltants de Taradell i hem trobat un rellotge GPS que algú deu haver perdut. Curiosa la situació: perdre l'aparell que serveix per no perdre't! Espero que la persona en qüestió estigui sana i estàlvia.

I ara mateix, al publicar aquesta nova entrada al bloc, m'acabo d'adonar que he sobrepassat ja els 300 escrits, iniciant-los el 24 de gener del 2008 ... aviat quatre anys! Carai! Això ho hauré de celebrar .... Així, doncs, aquesta entrada número 301 espero no sigui una comèdia com la pel·lícula "301, La leyenda del Imponentus Maximus".

I també m'han comunicat que possiblement la setmana que vé es faci un altres concert amb el grup Tastet de Gospel de Taradell al que m'he afegit aquests dies. Buf! Em ve gros això, pensava que tindria més temps per assajar...hehehe. Sort que encara porto la "L" i no em tocarà passar nervis.

Cinquanta-tres minuts per gastar ...

2011-09-29T17:26:00.004+02:00

Font de Les Paitides

Aquest matí hem anat fins aViladrau, a carregar d’aigua per uns quants dies.

Omplir “l’Ibiza” amb unavintena llarga de garrafes de totes les mides i colors, d’entre cinc i vuitlitres, és normal a casa. Quan hi arribes normalment fas cua (com avui mateix,però només uns deu minuts mentre una parella d’avis també carregaven d’aigua uncotxe familiar) i demanes torn. Silenci.

Hi fa frescota en aquellraconet. L’aigua és freda. Molt freda. I avui sortia un bon raig. Un raig d’aiguaviva, d’energia, de color.

Durant l’estona que he estat enaquest raconet de la natura, sense presses, lluny de tot moviment aliè, depensaments envà, m’he recordat per uns instants d’un tros de text del magnífic “Elpetit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry, passatge en el qual es troba amb unvenedor ambulant ...

- Bondia –va dir el petit príncep.

- Bondia –va dir el mercader.

Era un mercader de píndoles especials que apaigaven laset. En prens una per setmana i ja no sents necessitat de beure.

- Perquè vens això? –va dir el petit príncep.

- Ésuna gran economia de temps –va dir el mercader-. Els experts han fet càlculs.S’hi estalvien cinquanta-tres minuts per setmana.

- I quèes fa amb aquests cinquanta-tres minuts?

- Es fael que es vol...

- Jo –es diguéel petit príncep–, si tingués cinquanta-tres minuts per a gastar, caminariatranquil·lament cap a una font...”

Avui, jo també he anat a lafont. Instants de la vida que m'omplen.
Polaroidesque no s’esborren!
Vull gastar aquests minuts cada dia en coses que m'omplin, que em donin vida, els vull passar amb els meus amics, viure'ls en somnis que vull fer realitat a cada instant!
Vull nedar contra corrent en aquesta societat que ens mena per senders que ni ens van ni en venen. Vull anar a la font!

Records d'infantesa

2011-09-25T23:49:00.001+02:00

Aquesta tarda, veient que el temps aguantava, hesortit a estirar les cames. A l’arribar a casa, el rellotge m’ha xivat quetraspassava l’hora i mitja de caminar per Taradell, i a bon ritme (això m’ho deia el cor!).

He travessat el poble, direcció El Pujoló, perenfilar per davant del cementiri i travessar la nova ronda buscant Marenga.Quan he hagut deixat la masia enrere, se m’ha obert al davant una mena definestra, tota plena d’olors, de textures, de colors, de records ... El camíper arribar al Pla de Marenga és diferent, molt diferent. Irreconeixible. Peròés allà, al seu lloc, veient passar el temps –com tots nosaltres-.

Recordo que quan encara vivia a la Ctra.Montrodon, les anades i vingudes del Pla a casa, amb la bici, a peu, a peucoix, amb els sacs, al matí, a la tarda, de nit, amb lluna, sense lluna, ambvent i amb pluja. A totes hores! Sola, o ben acompanyada. Les escapades amb labici i amb la colla són imborrables de la meva ment.

Els records de les hores de recollir els platstrencats de tots els qui passaven la tarda foten-li al tir al plat amb els deCa l’Autonell ...

Ah! I si tanco els ulls ... veig aquellatrobada a l’Aplec de grills i cargols que organitzaven anualment els del’Agrupament Rocaguinarda. Concurs del grill més cantador, concurs del cargol mésràpid, concurs de la millor casa de grill/cargol... m'ha semblat sentir el grill que vaig perdre-hi una vegada, però diria que a hores d'ara deu ser massa vell.

Quan arribavem a casa, tocava unes partides amb el mític quadrat de colors "rubbik", inacabable!

Tot s’ha perdut. El Pla. El tir. Els grills.La innocència del moment.

I avui n’he recuperat una part de tot plegatpel sol fet de passejar-m’hi i reviure aquells anys. Deu ser que em faig gran....

El tema és que he arribat a casa després de travessar la carretera de Montrodon, enfilar-me a El Puig, travessar pel camp de golf (on he recollit vuit pilotes més) i arribar a casa per Gasala...

"He fet el cim!"

2011-09-22T14:04:00.001+02:00

Quan pots cridar aquesta frase tant popular, la sensació que tens és impressionant, després d'unes hores d'esforç, de pujada, de suor i de cansanci ... hi arribes. Allà! Al cap damunt. L'objectiu. O crides un "He fet el cim!" o entones amb catalanitat un "Catalans, ja sóc aquí!".

Aquests últims dies, fantàstics i esplèndids, amb la meva germana Bet, ens hem ventilat al cim del Matagalls pel Coll de Bordiorol ...

... hem fet el camí vell de Queralbs-Núria...

... i hem coronat el Puigsacalm.

Unes imatges que valen més que mil paraules per la verdor, el sol, la tranquil·litat i el benestar del moment...

El Club Atlètic Vic al Facebook

2011-09-05T09:20:00.001+02:00

Després de fer proves i barallar-nos-hi aquest estiu, el Club Atlètic Vic ja és al Facebook.
L'adreça és http://www.facebook.com/clubatleticvic

A aquesta eina comunicativa li hem trobat aquest vessant, la comunicació. Així podrem estendre al més enllà les nostres activitats, les notícies atlètiques, la nostra vida social, les curses que organitzem...

"La feina ben feta no té fronteres". Ali dò!

Primers assajos de gospel

2011-09-01T10:07:00.001+02:00

Finalment m'he animat, amb la Sílvia i en Gabi, a provar això del Gospel. Ja fa temps que tenia el cuquet a dins, i ja hi sóc. A veure si m'en sortiré; de fet, serà una altra manera d'aprendre una mica d'anglès jejejeje

Ens hem afegit a les files del Tastet de Gospel, que assagen a Taradell, des de fa quatre anys, de la mà d'en Guillem Prat.

Avui encara no hi era tothom, però ja s'ha d'acabar de perfilar l'assaig per uns concerts que tenen la setmana que vé, així que canya al mono!

Els haurem d'anar a veure, oi?

Dissabte 10 setembre, a les 22.00 a Sta.Maria de Besora

Diumenge 11 setembre, a les 19.00 a Roda de Ter

Un petit recull ...

La nostra amanida de cada dia, doneu-nos senyor el dia d'avui

2011-08-30T19:18:00.001+02:00

La nostra amanida de cada dia, doneu-nos senyor el dia d'avui.

Beneït tomàquet d'en Pelic!

De l'hort del pare.

Amb color.

Amb olor.

Amb gust.

Sense paraules!

La Festa Major i en Tocasons a Taradell

2011-08-25T10:54:00.001+02:00

Ja ha passat un altre any sencer (ostres com cauen!). Recordo el Tocasons de l'any passat, celebrant la majoria d'edat del bandoler... i ja hi tornem a ser! En aquests moments ja volta pel poble, per Taradell, rodejant els veïns i fent-ne alguna de les seves. I els compinxes trabucaires es desmadren per voltant de la Sagrera on el poble celebra el mercat tradicional. Aquesta tarda ens la jugarà però un any més l'arreplegarem, el jutjarem i decidirem què en fem d'ell. Per mi, a la forca! hehehehe [+ info Toca-sons.cat i al Bloc de Taradell]

No crec que participi a gaires coses més de la festa, per una cosa o per altra, no en puc gaudir gaire més. Aquest any, el millor de tot, és que la meva mona peque, la Meritxell, és la pubilla de Taradell per aquest proper any! Quina ilu! Si els avis aixequessin el cap, n'estarien orgullosos, oi iaia Maria?!

Foto: Miquel Vilardell

La meva primera "quiche"

2011-08-19T13:00:00.000+02:00

Sempre hi ha una primera vegada en tot, i vès per on que ahir va ser la meva primera "quiche". Els ingredients, ben fàcil: pasta fresca brisa, ous, formatge ratllat, nou moscada, carbassó (de l'hort del meu pare), daus de gall d'indi, un formatget fresc i llestos. El resultat aquest.

El resum final: aprovada!

I no serà l'última, segur.
I jo que ho veia tant complicat !

Mmmmmmm ... Mercè?! Sóc bona alumna?

"Si tu em dius vine ho deixo tot.. però digue’m vine", d'Albert Espinosa

2011-08-18T16:59:00.001+02:00

Va ser el llibre més venut pel Sant Jodi d'aquest 2011, però jo, que cada cop tinc més clar que m'agrada anar contracorrent, doncs ni en vaig fer cas. De fet per la diada catalana, o els dies anteriors, em transformo (en Sam també ja s'hi ha acostumat, i ho fem tots dos), m'armo amb la targeta a les dents i atraco innocentment la meva llibreria preferida a Vic, "El cafè de les lletres".
En Sam, cap a la ficció i la literatura fantàstica; jo, d'aquí d'allà. En sortim amb una bossa ben plena, amb lectura per una bona temporada, i durant les vacances gairebé sempre la devorem, ens en cruspim un o dos.

El cert és que no havia llegit mai res de l'autor (però sí que he vist les seves Polseres vermelles, i em va agradar molt), així que al final, aquesta novel·la ha vingut a parar a les meves mans. La Bet, la meva germana, me la va regalar pel meu anniversari. Molt bé, ja tinc llibre per les vacances. I així va ser. Les estones mortes (o morts que estavem nosaltres, no ho sé), en tranquil·litat, en plena natura al càmping i sense cap mena de pressa, m'hi vaig capbussar. És una lectura molt fàcil, dòcil, en capítols curtets, amb petites històries de fets reals que lligades entre elles fan la trama del llibre.

Com diuen per la xarxa de l'illa dels llibres ....

"El títol fa referència a un bolero Si tu me dices ven lo dejo todo però tal i com comenta al començament de la novel·la, al vell bolero li faltava l’afegit de ‘però digue’m vine’. L'obra té com a protagonista a Dani, un home que es dedica a buscar nens desapareguts. El mateix dia que la seva parella l’abandona, rep la trucada de telèfon d’un pare que, desesperat, li demana ajuda. Dani no té clar si acceptar el cas, però davant la insistència del pare, acaba fent-ho. La recerca del nen li conduirà a Capri, a aquell far, aquell lloc màgic en el qual afloraran records de la seva infantesa i dels dos personatges que van marcar la seva vida: el Sr. Martín i George. El retrobament amb el passat portarà a Dani a reflexionar sobre la seva vida, sobre la història d’amor amb la seva parella i sobre les coses que realment importen".

M'ha agradat molt, i n'he subratllat moltes frases dignes d'estar penjades al suro de la paret o a l'escriptori -ho faig sovint quan el text m'enganxa-. Ja en posaré alguna...

Televisió. Exercici físic. Fe. Una regla de tres.

2011-08-17T19:20:00.002+02:00

Avui m'he donat d'alta al contingut premium del diari ARA, que et permet llegir cada dia tres articles a fons. I vès per on que, a més del que ja havia vist comentat a la xarxa el qual parla un cop més del lliurament per capítols d'aquest estiu de les mil i una de l'Anglada i el seu exèrcit de PxC a tot el territori català, n'he vist un que m'ha cridat l'atenció, i es titula així "15 minuts al dia d'exercici físic allarguen 3 anys la vida, i 6 hores de televisió l'escurcen 5 anys".

Segons un estudi on participaven 20938430984 mil persones i bla bla bla ... un publicat a The Lancet a Taiwan, i l'altre al British Journal of Sports Medicine

Resumint: per una banda, ens diuen que "mirar la televisió una mitjana de sis hores al dia pot reduir l'esperança de vida de la persona fins a cinc anys"; i per l'altra, tenim que "per cada hora de televisió vista després dels 25 anys es redueixen 22 minuts de l'esperança de vida de la persona, que acaben sent una mitjana de 5 anys menys si la dosi de televisió diària és d'unes 6 hores".

Com porteu les mates? Ja heu fet la regla de tres? En funció de l'edat que tingueu, ja esteu perdent minuts de vida aquí asseguts llegint aquesta collonada ... sort que aquest matí ja he fet els meus 45 minuts d'exercici. Quantes hores puc mirar la tele, doncs, aquest vespre?! Oh! les hores sedentàries davant l'ordinador, sumen eh! i fort! Ostres! Em dóna negatiu? Qui sap si ara mateix dec anys de vida?!

Res! Natura, esport, fe i esperança; la resta, ja vindrà!

Vacances per França: le Sancy, l'Auvergne i la Dordogne

2011-08-16T11:25:00.011+02:00

Sis hores i mitja ben bones de camí ens separaven del nostre destí turístic d’enguany (de la primera part de les vacances), el Massif du Sancy. El càmping De Serrete estava enlairat als afores del poble de Chambon-sur-lac, que com molt bé indica el seu nom i s’encerta ràpid, està per damunt del llac Chambon. Unes vistes espectaculars!

Després d’ubicar-nos a la nostra parcel·la, muntar la tenda, i de donar un tomb pel que seria el nostre jaç aquesta setmana, vam anar a estirar les cames a baix el poble de Murol i Chambon, fent-ne una mica de descoberta. I què millor, per fer gana per una bona pizza que ens esperava al vespre, que donar la volta al llac. Uns 50 minuts amb els que ja vam descobrir-ne els raconets, les escultures i les seves platges (plenes a vessar els dies de sol, acollonant!). S’ho munten bé aquests francesos. Mireu on posen els llits, ells ?!

Havent corroborat a la meteofrance que els millors dies de sol i bon temps serien el dilluns i el dimarts, vam ubicar l’excursió estrella en aquests dies, la resta ho aniríem fent sobre la marxa. El diumenge al matí, per aclimatar-nos a l’entorn i començar a prendre mides de les carreterotes que ens envoltaven, vam desplaçar-nos fins a Le Mont-Dore, la joia de la corona d’aquesta zona del massís central francès. El poble és xulu, molt turístic, amb el seu petit casc antic un xic comercial pel sol fet de ser una de les principals zones destí del turisme de neu a l’hivern, però tenia el seu encant. Queda enclotat i el presideix l'encantador Sancy, al fons!

Des del poble, al costat del cementiri, sortia una de les mini caminades que teníem previst fer avui. Teníem una petita “guide de randonée” que així ens ho indicava, però vam començar amb mal peu, perquè enlloc deia que el poble tenia DOS cementiris, el dels pobres i el dels rics... i per descomptat, amb la nostra posició social, ens vam situar al cementiri dels pobres i vam iniciar la ruta per un sender equivocat que no ens quadrava gens amb les mini indicacions de la guia. Així que, al cap de mitja hora de pujar i baixar de nou, i fent ús del sentit de l’orientació que ens caracteritza, vam descobrir el camí al segon cementiri, on ja vam veure ben aviat les indicacions a seguir.

La ruta tenia el nom de “La ronde des cascades”, amb una variant que vam afegir, ens sortien uns set quilòmetres en bucle que ens va permetre de gaudir d’una passejada, amb alguna pujadeta entre zones humides i boscoses, de la vista de tres cascades ben diverses: Rossignolet, Queureuilh i Saut du Loup.

On és la Wally? I en la propera?

Sense oblidar-nos que estem en plena zona volcànica de l’Auvergne, el tipus de roca ens ho deia tot de l'entorn. Fantàstic. I la dieta d’aquests dies, pel ritme i tipus de sortides que hem anat fent, era d’entrepans per dinar que ens hem menjat als llocs més tranquils que hem trobat o bé en alguna de les zones de picnic que tenen en aquest país; i el sopar a base de pasta, arròs, verdura i amanides, sempre i quan el temps i el càmping gas ho permetien. I algun vespre, s’han posat d’acord aquests dos fenòmens per posar-nos-ho ben difícil, amb vent i pluja inclosos.

A la tarda, doncs, vam seguir una altra ruta del llibret per pair l’entrepà. A pocs quilòmetres de Le Mont-Dore, hi havia el Lac de Guéry, llac que vam rodejar seguint una de tantes rutes que vam anar trobant. La volta era xula, passant d’arran d’aigua, a travessar boscos de frondosos i alts pins, fins a fotografiar una altra cascada i havent de vorejar unes quantes vaques que pasturaven tranquil·lament. Tot plegat, voltats de muntanyes que ja insinuaven l’estil de paisatge: una mena de Garrotxa plena de turons i volcans a l’engròs!

El mes d’agost el començàvem a França, un dels països que més ens agraden i que dóna per molt, i ho fèiem fent l’excursió estrella de les vacances: Le Puy de Sancy i voltants! La muntanya se les porta, i es veu des d’uns quants quilòmetres a la rodona, per alguna cosa és el pic més alt de per aquí, 1.886 metres.

Cantellut com ell sol i amb unes bones crestes, decepciona saber que hi ha molta gent que l’aborda dins d’un telefèric que et puja més de 450 metres verticalment en menys de 5 segons! Collons! I per això es paguen 8€. D’entrada, jo pensava pujar a peu pel camí que segueix una de les pistes d’esquí que hi ha habilitades fora de temporada hivernal, pel qual arribes a l’estació del funicular aquest a 1.780 metres d’alt amb uns 45 minuts de pujar constantment, suar i fent els últims metres amb un desnivell superior al 15% com a mínim!!!! Això sí, les paradetes obligatòries per anar agafant aire no tenen preu per la recompensa de les vistes que vas descobrint a mida que puges. És genial!

Un cop a dalt, “només” falta pujar uns quants graons de fusta trencacames mal posats que vaig maleir unes hores, fins a dalt el cim del Puy de Sancy, on un mirador amb vistes a 360º et calmen tots els mals. Mira aquí! Ostres, i allà! I mira més enllà! No hi ha paraules per descriure tot aquell paisatge. El que passa és que és agost, fa sol, és gairebé mig dia, i això està ple gent, així que, esquivant les escales, optem per fer-ne el descens per un caminot dret de collons, ple de pedrotes, i mig relliscant arribem al Coll de la Cabane, des del qual decidim donar una volta per tota aquella zona ja que som allà dalt. Tenim aigua, tenim menjar, tenim temps, apa som-hi doncs. Primer, ens apropem a les roques de les tres “filles” i traiem el cap a Le Puy Gros. Agafem energies i seguim indagant caminois: miris per on miris, apareix gent! Semblem formigues. Però malgrat hi ha molta gent, no et fas nosa, no et molestes; és tant gran això! Tot d’una, un indicador ens assenyala l’estació d’esquí SuperBesse. Cony! Però si aquesta és l’altra excursió que volíem fer; doncs res, som-hi! Acabem coronant Le Puy de la Perdrix (1.824m), des d’on uns agosarats equipats per fer descens, tenen la sana i boja intenció de baixar amb les bicis fins allà baix! El Lac des Hermines, a l’estació de Super Besse, des d’on puja també un altre telefèric -ara entenem perquè hi havia tanta gent passejant per aquestes carenes-. Finalment, ens animem a baixar de nou a peu, desfent el camí per la pista d’esquí (ai pobres genolls!). De baixada tornem a veure la cascada per on neix el riu Dore. I un tros més enllà hi ha la Dogne. Ei! Us n’adoneu? De l’unió de la Dore i de la Dogne, en neix la Dordogne, el nostre segon destí! Resumint, un dia rodó amb més de quatre hores de pujar i baixar contínuament pasturant com les vaques. Avui sí que ens mereixem un bon plat de pasta.

El dimarts es lleva estrany, un xic ennuvolat, però això no ens frena de fer les caminades que teníem pensades. Així que armats amb unes barretes, aigua, un parell d’entrepans i les pomes de cada dia, desfem una carretera de revolts i estreta (que estrany per aquestes contrades!) fins a Besse i que ens portarà a l’inici de la ruta de “Les cascades de Chiloza”. Un sender que, descendint enmig d’un bosc fresc i humit, va a trobar un rierol, La Couze Pavin, i que al llarg del seu recorregut (que nosaltres fem de pujada) ens anirà descobrint cadascun dels seus raconets i cadascuna de les cascades de l’excursió. És impressionant! Una altra caminada en bucle, de poc més de 2 hores (amb sessió de fotos inclosa, eh) i que ens ha ajudat un cop més a descobrir aquesta meravellosa vall.

Un mos a l’ombra d’una de les centenars d’àrees de picnic que trobes en aquest país, ens donà forces per continuar la jornada, primer visitant el poble medieval de Besse-en-Chandasse, amb un casc antic de carrerons estrets i amb adoquins...

.. i, buscant la Cheminée de Fee de Cotteuge després. Ostia! Aquí sí que la vam liar, perquè de nou la guia no ens va fer bé la seva feina: guiar-nos! Les indicacions no ens van dir en cap moment que gairebé tota la ruta la feies per carretera/asfalt, ni que el desnivell era el que vam trobar, i ni la meteo avisava d’aquella xafogor. Sempre ens trobem que els francesos i nosaltres no coincidim d’horaris: quan nosaltres en tornem, diguem que ells hi van. I aquesta vegada vam fer com ells: en plena soleiada, caminant per aquests món de Déu! Bufa! La ruta avisava de la possibilitat de visitar unes grutes prehistòriques, les d’en Jonàs, però no deia que hi havia un cartell mal posat que no portava enlloc! Així que, nosaltres, bonifacis innocents, vam seguir aquest. Casumlolla! La broma ens va fer voltar uns 40 minuts de més per un caminot que acabava recuperant un GR direcció cap al poble del costat, però on no ens venia de gust anar. Vès per on! La qüestió és que vam recuperar el traçat de la ruta, i uns quants metres més enllà i més amunt –redéu quina pujada!-, vam trobar la senyalització d’accés a les grutes, que per descomptat vam obviar. Ara ja no em venia de gust saludar en Jonàs! La gràcies de la caminada, encara sort, va ser trobar una mena de figura de terra vermellosa alta i fina que anomenen Cheminée de Fee. Curiós!

Una nit moguda de llamps i trons em va putejar una mica les hores de descans, cosa que em faria falta l’endemà per afrontar els més de 450 quilòmetres que ens separaven de la Mercè, la nostra amiga ripollesa afincada a La France. Fins i tot el Clio nou té matrícula francesa. Mercèeeeee!!! Així doncs, tranquil·lament, vam preparar-nos una mica de dinar pel camí i vam iniciar la ruta que ens portaria a Gap, on passaríem els propers dos dies, de visitar a Ca La Benz! Els qui ens coneixeu, ja sabeu que no ens fa res fer quilòmetres (i menys amb revolts!), i això és just el que vam fer. L’opció més al sud escollida fou Issoire, Le Puy-en-Velay, Lamastre, Crest, Veynes i Gap; sempre per nacionals i algunes de color groc/blanc que ni gairebé apareixien al mapa .... Pel camí ens vam aturar un parell de cops, a estirar les cames, i una d’aquestes vegades, se’ns va aturar el cap i, en un interesport, se’ns va aturar el cap i ens vam comprar una tenda nova! Estava d’oferta, era més gran i tenia un mega avancer –ja feia temps que ens les miràvem!-, i mira, així estrenarem chateau! jejeje

A les set i escatx aparcàvem el cotxe al carrer del costat de casa la Mercè, som els millors, ho hem trobat sense massa complicacions! Vam fer temps passejant pel casc antic de Gap i, mentre preníem un refresc en una terrassa en una plaça, vam tenir una sessió gratis de teatre espectacular: un parell de nois beguts van muntar una bona moguda, amb cadires submarinistes i voladores, que fins i tot va fer falta l’actuació policial dels gendarmes. Tot un espectacle! Sí, senyor! I gratis!

Fent postures per la foto... al costat d'una senyora...

Després dels petons i abraçades de torn, vam sopar una mica i vam estar xerrant fins tard, però estàvem tots cansats i l’endemà ens esperava una mica d’excursió amb uns amics de la Mercè. El pla era fantàstic: descobrir la vall d’Orcières, on un gelat artesà amb fruites i herbes de la zona, a l’alberg de Les Moulins, ens esperava amb les boles obertes! Va ser el millor del dia. A més de la companyia, per descomptat!

En Sam i en Michel -periodista, mig biòleg i que participava en una trobada sobre estudis d’occità- feien concurs per trobar la millor fotografia d’entre les desenes de flors i plantes que ens van anar trobant. Quin parell! A la tarda, ens esperava la visita a les Gorges del Diable, en una petita comunitat anomenada La Chapelle-en-Valgáudemar, en ple Parc Nacional des Écrins –tinc clar que era el meu destí d’enguany, perquè hi vam acabar passejant-. Pel camí ens vam trobar una petita capella que, com a curiositat, tenia la façana plena de nines (un xic monstruoses, la veritat) tallades en pedra que et donaven la benvinguda. Estava inspirat l’autor. Curiós, sí.

L’endemà, divendres, vam arribar-nos fins a un mercat de productes del país a Saint Bonnet, on vam tastar una melmelada amb un toc de tequila apostuflant! Vam comprar unes olivades, un formatge de chèvre esfereïdor i una salsa d’albergínia que ens obriria l’aperitiu del dinar. Se’m fa la boca aigua! Malgrat a contracor, s’apropava l’hora de marxar –uns altres 450 quilòmetres ens separaven del sac dins la tenda que teníem plantada al càmping Les Serretes de Chambon-sur-Lac. La veritat és que no hauríem marxat de Gap, la companyia és d’alta qualitat, i com que ens veiem poc, quan estem junts i ens hem de posar al dia de tot plegat, doncs es fa curt. Mercè, ets un regal! Una abraçada des de Taradell town.

Cansats per la tanda de quilòmetres acumulats (vam desfer el camí pel nord: Grenoble, Chanas, Annonay, St. Etienne, Montbrison, Ambert, Issoire), però contents per l’experiència, el dissabte ens vam llevar plovisquejant. El dia pintava tonto. Vam anar a fer temps passejant pel Llac Vayrat i vam fer l’intent de veure unes gorges però l’aigua caiguda del cel ens ho va impedir. A la tarda, vam anar a reconèixer el terreny per on l’endemà diumenge gaudiríem de la Pujada en Costa del Mont-Dore, l’objectiu –i causa principal- del perquè d’aquest destí, a l’Auvergne. Sense saber-ho del tot, estàvem ubicats amb parada i fonda a tant sols cinc minuts de la sortida de l’espectacle automobilístic, així que amb un moment vam ser al parc tancat de vehicles que hi participarien.

Més de 200 vehicles en diferents categories que estaven entrenant perquè l’endemà s’ho jugaven tot a 3 passades, poc més de cinc quilòmetres de revolts que pujaven en poc més de dos minuts... Els francesos, en la majoria d’aquest tipus d’actes, fan pagar l’accés a l’espectacle (ja ens hi vam trobar a Bèlgica també), 25€ per persona per tot el cap de setmana. De retorn a peu cap al càmping ens va caure una tamborinada que vam arribar amb les calces molles!!! Una dutxa ens va recuperar i ens va permetre sortir a fer una pizza a la pizzeria de l’altre dia a Murol, on vam acabar compartint taula amb un senyor i un matrimoni, francesos, amb qui vam acabar parlant de cotxes, turisme, de política, i fins i tot de la crisi econòmica i dels seus culpables.

Eren dos quarts d’onze de la nit, quan entre núvols, començava l’espectacle de focs artificials just damunt del llac Chambon. Ens hi vam aturar, ho havíem vist anunciat, i en Sam va jugar fent fotos a veure què en sortiria.

Aquella mateixa nit no va parar de ploure, ans el contrari, amb molt de vent i on els trons i els llamps van fer la funció de la seva vida. El diumenge ens vam llevar d’hora, i abans de les set del matí pujàvem amunt cap al Col du Saint-Robert equipats amb el kit de supervivència de menjar i aigua, vam haver d’utilitzar també el de la pluja (paraigües, capelines, cangurs i paravents). I ho vam fer servir tot, tot i tot! Durant la primera pujada va plovisquejar i hi havia boira però, al migdia, per sort, va sortir el sol i es van poder veure les altres dues passades amb els cotxes buscant el millor temps, en sec i a sac! Una bona experiència. Molta gent ja hi passa la nit, en autocaravanes i algunes tendes pels tres pàrquings que hi ha distribuïts al llarg del recorregut. Des d’on érem nosaltres, si el sol ens venia a saludar, i la boira ho permetia, l’espectacle estava garantit, es veien 3 esses del recorregut. Si no és amor el que aguanta una jornada amb aquestes condicions climatològiques, o drets o estirats per terra, i veient passar més de 600 vehicles fent soroll i olor de benzina bona... que m’ho expliquin!!!!

Objectiu aconseguit: 2000 fotos de cotxes [bloc by Sam] Ets un cas, bitxu! I dilluns, 8 d’agost, era quan teníem previst canviar-nos de zona. Així que, amb la tenda mig molla i recollint les coses com podíem, amb gairebé tres hores de revolts, ens vam plantar a Vayrac, al camping Les Granges, en plena vall de la Dordogne, on uns dies de caiac ens esperen.

Un estiu vam fer turisme per la zona d’Astúries i allà vam descobrir que baixar els rius amb caiac, el Sella en aquella ocasió, era una de les maneres d’estar en plena natura, en plena harmonia amb ella, tranquil·lament, amb moltes estones de silenci i fent esport alhora, a força de braços. Les empreses de lloguer de caiacs i canoes es reparteixen al llarg del curs del riu en qüestió. Un bon dia, amb França com a objectiu, vaig descobrir aquest web de la que els darrers estius n’anem recorrent una a una les rivières franceses. Són excursions d’entre 2 i 5 hores, en funció de la baixada o no del riu, i dels quilòmetres (14, 18, 25 ... ) que es vulguin recórrer. A l’empresa que vagis, llogues el caiac o canoa, amb un bidó on col·locar les coses –sobretot cal portar ulleres de sol, gorra, crema del sol, banyador, sabates d’aigua lligades, i menjar i aigua!-. I apa! A gaudir del riu. Vas fent parades segons estàs més o menys cansat, i segons el paisatge valgui més la pena o no. Fas quatre fotos, et banyes una mica i segueixes remant i esquivant rocs dins el curs del riu (no sol haver-hi gaire aigua). Et voilà! De moment, hem baixat diferents trams del riu Tarn i la Durbie, de la Drôme, i ara la Dordogne; i, fins a catorze, ens queda molta França per recórrer! Com m’agrada!

El matí de dimarts es va llevar ennuvolat i com que estàvem un xic cansats i encara il·lusionats amb el muntatge de la nova tenda on ara podíem ballar i tot!!!!, doncs vam decidir anar a fer el guiri, visitant poblets i alguna cova de la zona. Ens va cridar l’atenció Rocamadur, un poblet amb un casc antic medieval al qual només s’accedeix a peu. Curiós, sí, i potser per això tothom hi anava el mateix dia i a la mateixa hora que nosaltres?! Res, res, mitja volta, ja tornarem si Déu vol, i si no, c’est la vie! Així que el meu copilot, en Sam, em va guiar direcció a Les Grottes de LaCave. Sensacionals!

Visitar les coves que tenen, és l’esport nacional dels francesos els dies de pluja. Per això, de camí a l’altra meravella que volíem visitar, la Gouffre de Padirac, crec que de les més visitades de tota França, vam fer mitja volta al veure la cua que s’havia de fer per accedir-hi. Estan bojos! Queda pendent. La ruta per carreterotes va continuar cap a poblets d’aquest estil, tots amb encant, com Carennac, Bretenoux i Saint Cére, on vam trobar un mercat nocturn (bé, eren les sis de la tarda) i vam deixar de ser verges tots dos en una dolça exquisidesa: una gouffre de nutela!

El dimecres i el dijous sí que el temps va acompanyar i vam fer dos descensos en caiac per dos trams diferents de la Dordogne: quinze quilòmetres entre Vayrac i Saint Sozy, i divuit més cap al nord, entre Argentat i Bellabue. Les imatges valen més que mil paraules!

Un xic socarrimats pel sol dels últims dies, amb cansament als braços i veient que el sol estava mandrós i li costava de sortir a saludar, el divendres vam decidir tornar a muntar-nos una ruta pels poblets de la zona i el copi em va guiar direcció Martel, poblet d’estil medieval que ens va sorprendre agradablement.

Ens hi vam passejar una bona estona i vam fer les nostres compres d’estiu anuals (plaques metàl·liques per decorar la pista d’scalextric, entre altres coses). Després la ruta va seguir cap a Souillac, Payrac, Le Vigan i Gourdon. Aquest últim també tenia un casc antic xulu i un mirador des d’on tenies una bona vista de l’entorn. Aquí, en un carrer estret, vam trobar una botigueta d’un col·leccionista que ens va sentir parlar i ens va contestar en alguna cosa que semblava català si més no, el senyor era valencià! En Sam s’hi va estar una bona estona remenant i finalment vam sortir-ne amb més plaques...

La tarda avançava i vam voler provar sort de visitar de nou Rocamadur, a veure si aquesta vegada teníem més sort, accedint-hi per una altra carretera. I així va ser. De gent, n’hi havia molta, moltíssima, però aquest cop ho vam fer bé. Vam aparcar a la part superior del poble, i vam entrar-hi per unes rampes. Hi havia centenars d'escales. I turistes. Molts turistes. Massa. Però reconec que té el seu encant, moltes cases que conserven l’estil medieval, i més d’una església enclastada literalment a la paret de roca de la que es van penjant la resta de cases i carrerons. Escales. Un munt! Fotos. Botiguetes. I un parell d’ascensors, entre roques, que, pagant, et portaven de baix a dalt i més amunt.

Vam continuar per Alvignac, Padirac, Autoire (amb toro d’Osborne inclòs!) i Loubressac –un altre raconet, enlairat, on ens vam parar de nou-, algun poble més que, per descomptat, acabava amb “ac”; i, finalment Carennac, des d’on vam decidir tornar al càmping. Estàvem cansats. I l’endemà tocava recollir i tornar a casa.

Veieu l'osborne allà dalt?

Aquest dissabte hi havia molts francesos que també s’endreçaven, marxaven d’hora. Nosaltres ens la vam jugar i vam anar fent, poc a poc, i un cop esmorzats vam anar per feina, la pitjor de totes: plegar la tenda nova i encabir-la a la seva bossa original. Toma ja! Després de discutir un xic i de fer un parell de proves, vam aconseguir-ho tot i quedar la bossa massa embotida. Però és dins! El Corola anava a tope i vam enfilar el camí de retorn, després d’atracar un cop més una boulangerie patisserie al poble i pillar una baguette pel viatge. Des d’aquí on érem, el més fàcil era baixar fins a Toulouse i enfilar-nos cap a Puymorens, Puigcerdà i C17 cap a casa. De trànsit n’hi havia molt, alguns trams un xic lents, però no vam enganxar molta cua, així que vam arribar a l’hora prevista a casa i ja està. Fins aquí puc escriure. Ja en tenim una altra al sac i ben lligat. I demà, sant tornem-hi !

Aquí deixo un recull de flors, plantes, animalons i fotos curioses i/o típiques!

En Sam travessant les tanques del bestiar, com a NZ, li encanten les escales

És petita? Cap problema ... una mica d'aigua ... i ....

... tatxán !!! La tenda creix!

aquests francesos no tenen iaia, oi?

[+ fotos a l’àlbum de picassa]

De Folgueroles al Parador Nacional de Vic-Sau

2011-07-25T12:49:00.000+02:00

La primera intenció és la que compta, sempre, però avui ha fallat uns metres. Casumlolla!

Bé, el cas és que l'objectiu era arribar a Sant Pere de Casserres pel camí de l'Abat Oliba GR-151 combinat amb el PR C-40 i admirar, pel camí, la meravellosa zona de l'ermita de Sant Feliu de Savassona.

De tota aquesta ruta jo ja n'havia fet trossets en diferents caminades i rutes, però mai l'havia fet sencer. Com que no prevèiem fer gaire més de 3,5 hores i com a màxim uns 15 quilòmetres, he pensat que abans d'inicar la ruta, el millor seria apropar algun cotxe fins a l'aparcament del Parador Nacional de Vic-Sau i així acabar més sencers.

La veritat és que el camí es fa molt i molt bé, és bastant planer, però estàr clar que no deixa d'haver-hi les seves baixades i pujades de turonets que tant bé caracteritza la comarca d'Osona. Val molt la pena pels poblets que atravesses i per les zones de paisatge tant variat que es va trobant.

Hi ha molts moments en els quals es creuen el Camí Vora Ter G-210 amb el camí de l'Abat Oliba i el PR C-40 que ve de Vic, coincidint també amb la ruta de l'aigua, el Camí de Sant Jaume direcció Montserrat i la ruta local dels paisatges de Mn. Cinto Verdaguer. Tot un embolic de cartells!

I així comença la ruta, sortint de Folgueroles cap a la zona esportiva i direcció l'Ermita de la Damunt.

Seguint les marques del petit recorregut hem creuat Tavèrnoles i la carretera que va al Parador Nacional de Vic-Sau, i ens hem endinsat en uns caminois que ens han apropat a Sant Feliu de Savassona.

Unes vistes fantàstiques!

Després de recuperar una mica de forces, hem continuat per anar passant cap a l'urbanizació de Fussimanya, on després de passar arran del restaurant, ja ens hem desviat direcció l'objectiu.

Però al creuar la pista asfaltada que t'arriba gairebé a Sant Pere de Caserres, amb la colla hem decidit que ja n'hi havia prou, eren les 2 del migdia, el sol apretava, i començava haver-hi gana i ganes d'arribar a veure la fòrmula 1.

Així que hem girat a la dreta, on es separaven el GR151 direcció el monestir i el PR direcció el parador. Després de poc més d'un quilòmetre, ens esperaven els cotxes.

Hem passat per l'hort a "matar un enciam", hem fet una mica de pasta i hem recuperat forces tot fent una estona de sofà.

El protagonista de la jornada, aquest petitó, en Tro. Com ha triscat el tiu!

Ja en tenim una altra. Fins la propera.

Queralbs-Núria en solitari

2011-07-23T19:38:00.005+02:00

Queralbs-Núria en solitari, no vol dir que no hagi trobat ningú pel camí, més aviat el contrari! Vull dir que me n'hi he anat jo sola, amb la mínima companyia del trípode de la càmara, els pals de caminar i de la meva ombra que m'ha ben seguit el ritme la punyetera.

Aparcament de l'estació de cremallera de Queralbs. De fons se sent tocar el campanar, són 2/4 de 9 i ja m'ha caigut la primera gota de suor!

El destí és el Santuari de la Vall de Núria; l'objectiu, arribar-hi el més aviat possible; el mitjà, les meves dues cames i una experiència que ja he fet més d'una vegada en aquest racó de món: la solitud.

Des de la plaça de Queralbs, de festa major, el camí s'enfila ben aviat i més encara després de travessar la carretera que va direcció Fontalba.

Després, la varietat de paisatge i de camí es fa palesa al llarg dels minuts de pujada. Els diferents pals indicadors t'ajuden a mentalitzar-te que ja falta menys i que cada vegada guanyes més alçada: Queralbs (1236m), Tartera amb la bifurcació Roc del Dui (1457m), Pont de cremal (1495m), Balma de Sant Rafel (1553), Salt del Sastre (1691m), Pla de Sallent (1775m), Torrent de la Coma de les Perdius (1935m) i la Creu d'en Riba i l'Ermita de Sant Gil (1983m)

I la veritat és que estic contenta, he triscat amb ganes, i amb poc més de 2h 16' m'he fet la foto d'arribada a la desitjada explanada verda arran d'aigua on al cap d'uns minuts m'abeureria i esmorzaria ben merescudament.

A vegades, en les excursions veus animalons; jo, avui, m'he trobat aquestes quatre mossotes pel camí, mira que és petit el món eh Judit, Solà!

Per no carregar-me el genoll, he baixat amb el cremallera fins a Queralbs on m'esperava el Corola. El tiquet, només de retorn!, m'ha costat 10,75€ i perquè amb el carnet de soci del RACC m'han fet descompte! És car, la veritat! Pèro també crec que val la pena de tant en tant per gaudir d'aquest magnífic entorn.

He agafat el que sortia a les 12.30 i aleshores s'anava omplint aquesta meravellosa explanada de gent que venia de visita, amb màniga curta i amb xancles (feia frescota! i arribaven nuvolades), el que vulgarment anomenem "fangues". N'hi havia de totes les edats i colors. Espectacular!

I com a premi he comprat un parell de rajoles de xocolata amb ratafia que compartirem amb els de casa. Boníssima!

I aquí l'enllaç amb més fotos del camí. Recomanable 100x100 natura!

Experiència Ferrari

2011-07-18T21:04:00.003+02:00

Fa uns mesos, ens van regalar una “experiència Ferrari” amb l’empresa GTEmoción i aquest diumenge l’hem portat a terme.

El circuit escollit va ser Calafat, un dels més llargs, el més antic però recentment asfaltat.

A un quart de dotze, ens van tancar a tot el grup en un dels antics boxes del circuit, i ens van fer una mena de classe teòrica, explicant el com funcionava el cotxe (pedals, lleves, gas, fre, cavalls, motor, comportament, normes ... )

Hi ha gent que córrer amb un fòrmula, amb Lamborgini... Després et fan agafar una mena de xarxa al cap per col·locar-te el casc a mida per l’emocionant pràctica que farem cadascú de nosaltres, després de fer una volta de reconeixement amb un mastodonte llamado Hummer.

En Sam ja es coneixia el traçat, de quan hi van córrer regularitat amb el Cèlica, ell anava amb avantatge per sobre de la resta de mortals. M'he sentit una mica important, com si tingués un paparazzi perseguint-me....

Ara venia el plat fort: el Ferrari 430 !!!! Ostia quants cavalls junts! Quin respecte!!! La veritat és que vaig xalar moltíssim, em va agradar molt. Vas acompanyat d’un pilot professional que et va indicant per on circular, a quina velocitat, i on li pots fotre canya. És una sensació inexplicable si t’agrada conduir, el cert és que et deixa gust de poc hehehehehe. Primer ha voltat en Sam.

I després jo. Només d’assentar-me i saludar-nos, em semblava ser a l’autoescola, el de sempre: posa’t el seient còmode i corda’t el cinturó. T’explica, o et recorda, com funciona això de les lleves (no té marxes!) a l’esportiu volant, el donar gas i el frenar. Si et comportes, t’ho agraeixen, i el “meu copi”, al final em va felicitar :)

Després teníem inclosa també una volta dins d’un BMW amb un pilot professional amb qui va haver bon rotllo i va acabar fent els revolts a tota castanya i fent drifting ... genial!

I, finalment, tens l’oportunitat de “jugar” amb una mena de simulador i intentar fer la volta ràpida al joc en qüestió. Com que ens havien acompanyat la família de l’Ariel, els ho vam deixar fer a ells.

Abans de sortir del circuit ens van fer una mini entrevista, a veure si ens "penjaran" al web :)

Ja tocada la una del migdia, li tocava el torn a l’Eduardo, a qui se li va regalar també, sorpresa, va emocionar-se. Ell també coneix el traçat i també en va gaudir a tope!

Flipàvem amb el moviment que hi havia durant tot el matí i així fent números ràpids... des de les 8 del matí fins gairebé les 2, entre 25 i 40 persones per torn (un torn cada mitja hora), a 100€ mínim la volta ... aviat és dit eh! No m’estranya que tinguessin unes 30 persones d’staff i tantes nenes vestides de curt i vermell !!!

Era hora de dinar, i la gana ens va fer moure. La Judit, la Sílvia, la Montse, en Gabi de pensaments, i en Sam i jo, ens en vam anar cap a L’Ametlla de Mar. Després d’un bon àpat mariner el vam anar a pair caminant descalços per la platja, les roques i el port per fer-ho baixar tot abans d’agafar de nou el cotxe de retorn a la comarca.

Nosaltres encara vam aprofitar, malgrat els núvols i l’aire frescot que es va anar girant, per fer un bany a la cala Sant Jordi, just per treure’ns l’escalforada de tot el dia i gaudir d’aquella sensació de benestar que et deixa un bon bany a l‘aigua del mar. Ens vam acomiadar de la família Torres i cap a Taradell falta gent!

Gràcies per aquesta jornada, ha estat fantàstica!

PRC-43 Sender de Tona

2011-07-09T20:43:00.001+02:00

Aquest matí ens hem arriscat, amb la calor que fa aquests dies, a provar de seguir el traçat del proper PRC-43 de Tona.

La veritat és que sort d'unes indicacions que vaig trobar en aquest web, malgrat la majoria del recorregut està ben assenyalat, no hem trobat les marques grogues i blanques que ens havien d'anar guiant, ni al principi del recorregut -just al Monument de la Sardana a la Plaça de l'Església de Tona-, ni al final del trajecte -hem arribat a lloc pel C/Tarragona i avall-.

El recorregut no és fàcil, és llarg, i algun tros un xic dur, tant de pujada com de baixada. La informació deia tenir uns 23,5 km i fer-se en unes 5 hores i mitja. Entre la mica que ens hem desviat de la ruta i parar-nos a fer fotos, al final hi hem invertit una mica més de 6 hores ben llargues.

Això, sí, el millor de tot plegat: les vistes aèries de la comarca!

Fantàstic! I el cel acompanyava. Més fotos!

Rosa, rosa, rosam, rosae, rosae, rosa

2011-07-08T10:22:00.002+02:00

Sí, és llatí, i sona arcaic. Antic. Ho sé. Però ja som grans.

I tot canvia. Tot s’acaba, desapareix. I tot evoluciona.

I ara explico el perquè d’aquest enunciat.

Quan vaig voler seguir estudiant després de l’EGB (sé que sona prehistòric avui en dia), com que sempre m’havien agradat els números i, de fet, el càlcul m’encantava, a més de tenir ganes de treballar ben aviat, em vaig decantar cap una FP I d’Auxiliar Administratiu que representava de moment dos anys a “Can Maurici”, i ja es veuria.

M’agradava, m’anava molt bé i em van animar a continuar tres anyets més per treure’m el títol oficial. Mentrestant jo anava treballant i fent passos per posar en pràctica allò tant abstracte de la comptabilitat i plasmar-ho a la realitat.

Com que els ordinadors també m’agradaven i no em feien por, vaig estar fent cosetes d’informàtica, i testejant programes de comptabilitat.

Em vaig deixar inflar el cap per una de les professores de primària de Les Pinediques, la Bego, amb qui continuem tenint molt bona relació i amistat, i estalviant-me la prova de la selectivitat, vaig accedir a la universitat, a la UVIC -quin clatellot econòmicament parlant, redéu!-. Una previsió de tres anys per diplomar-me en Ciències Empresarials (coi, això també queda lluny), que es convertiren en quatre pel fet de “perdre hores treballant”. Ja veus! D’alguna manera o altra havia de pagar la carrera, no?!

El cas és que sempre m’han entretingut els números i sempre hi he treballat. Però alhora sempre m’han cridat l’atenció els llibres, els autors clàssics, les novel·les més contemporànies ... i vès per on que un bon dia vaig iniciar-me a la UOC, ni més ni menys que amb Filologia Catalana. Sí, senyora!

El meu ritme d’assignatures, bé, de crèdits, és lent, però es fa el que es pot. De fet, des de fa un any i mig que el ritme és nul. Entre el viatge i la feina ho vaig aparcar tot una mica.

El que volia dir, és que en la meva trajectòria escolar, mai m’ha fet falta el llatí, ni m’ha tocat estudiar-lo. Sempre sentia els companys que passaven al BUP i COU allò famós de “Rosa, rosa, rosam, rosae, rosae, rosa”, sempre i quan si ho acabaven perquè ara la gran majoria no recorden res més que el “rosa, rosae” hahahaha!!!

A mi, em sonava a xinu. I aquest estiu m’he decidit a recular en el temps i posar-m’hi jo amb això de les declinacions, perquè una de les assignatures que un dia o altre reprendré és Llatí, així que, ja sé què em toca.

Et voilà! Aquest juliol les hi fotaré, a veure com anirà...
De moment ja he anat llegint una mica d'història i tot això de les declinacions, i ja estic flipant en colors!

La mà al cul

2011-07-06T14:06:00.000+02:00

Sona lleig, però és així. Si fins ara dels homes sempre m'havia cridat l'atenció el cul, les mans i els dits, a partir d'avui encara ho tindré més en compte tot plegat: pobre Sam!

Perquè?

Doncs, per la reacció que he tingut al llegir aquesta notícia "Un estudi conclou que la longitud dels dits mostraria la mida del penis".

Ja ho sabeu, nenes, que ens hem de fixar en "un dit índex (el segon de la mà) més curt que l'anular (el quart) revelaria un penis més llarg".

Quines coses!