Irlanda, paisatges impressionants

I aquest juny ha tocat visitar Ireland ! els paisatges irlandesos són genials. Contrastos impressionants que deixem reflectits al bloc de viatges  https://alaltrapuntadelmon.blogspot.com.
Sense paraules. Una imatge val més que ....

Un nadó fill de dos grups de gospel, a Calldetenes

Des d’aquella nit d’estiu musical a la fresca sota la llum de la lluna i els estels d’un cel blau de l’Empordà en què es va gestar aquesta idea d’un concert compartit.... i fins el dia  “D”... han passat poc més de nou mesos. Gairebé com un embaràs.

Com a membre d’una de les parts progenitores, no té preu haver viscut tota la gestació: saber que va prenent forma, sentir-lo bategar, tenir una data, un lloc, ecografia rere ecografia, escollir el nom... Ha estat un part molt emocionant, ple d’amor, de valentia, d’harmonia, amb llàgrimes però d’emoció, de felicitat.

Avui presumeixo d’una preciositat de criatura, una criatura musical, filla de persones unides pel gospel, amb ganes de viure i fer viure emocionant, compartint... un concert de collons !!!

El part no ha sigut fàcil, tampoc complicat, per tots era la primera vegada. Erem mares i pares primerencs. Però ara ens cau a tots la baba! Hem creat un nadó únic, i per sempre!

Dissabte, mitja tarda. Malgrat el temps semblava no acompanyar, hem hagut de córrer, teníem clara la nostra prioritat: donar vida a un nadó! Hem arribat a urgències amb contraccions i, com diuen els castellans, “sin prisa, però sin pausa”. Una anhelada d’aire després de l’altra. Sense nervis –sí, dona! Això és el que em pensava jo! Però la processó anava per dins-. Els preparatius s’han anat fent segons l’ordre i l’horari previst i l’emoció de poder donar a llum a aquest espectacular fill, tant desitjat, ha anat in crescendo a mida que l’energia fluïa entre el blanc i el negre, en comunió, compartint espais, compartint veus, compartint instruments...

El “Tastet” ja teníem apunt l’epidural (vegi’s poció màgica) per suportar el dolor i aparèixer a escena. Es tractava de no perdre el coneixement eh! Com a part progenitora, ens tocava pujar a l’escenari. Mentre ens acomodàvem a la sala de parts, hem tingut temps d’avisar a la família, els amics, els veïns i algun que altre desconegut, benvinguts tot, per descomptat! Volien ser amb nosaltres en aquest moment tant important.

La primera nota ha sonat i ens ha donat el tret de sortida.

Fora nervis. Amb un animat Blessed be the name of the Lord i un xispós Only a God Like You començava aquesta fantàstica aventura. Objectiu: empènyer!

Hem respirat suaument, acompanyats de teclat, baix, guitarra i bateria, a ritme de Take me back i buscant resposta en  Jesus is the answer. El metge en cap, que aquesta vegada vestia de negre, ha indicat a tots els seus ajudants que això no era cap broma, i que ja el teníem de camí. Una vida més!

Ens envaïa un anar i venir de sensacions, un intercanvi de mirades, de complicitat, de gestos, d’emocions, i l’energia brollava per tot arreu mentre estrenàvem  Mans of sorrow –llàgrimes emotives brillen en moltes cares, a la meva també-. Tots érem un, Friend of God, així ho hem notat, hem tret el millor de nosaltres.

Les paraules complementaven la bellesa del moment. Però, entre nota i nota d’un angelical violí acompanyant l’Agnus Dei, el més significatiu era el silenci que apareixia entre esbufecs, esforç i crits de dolor...un silenci que ens feia adonar de que el nostre objectiu, crear vida, cada cop era més ferm. Tot era de colors, colors nous i combinats que desconeixíem. Esgarrifances de plaer. Pell de gallina. Espurnes roges als ulls vidriosos. Energia estel·lar. Alegria i felicitat descontrolada i paraules encoratjadores del Happy aret he people. Cada cop faltava menys, el dolor era més punyent ... Gos is my everything!

Falsa alarma quan a la sala de parts s’ha sentit un ... veig el cap! Ja és aquí! Respirem. Uns moments de tranquil·litat, recol·locació, i felicitacions. Reconfortant. Adrenalina pura i dura.

Aleshores, unes punxades han donat el tret de sortida d’una nova etapa de contraccions, les definitives, les sublims, les emotives, les que ens han deixat sense alè, sense paraules. Ha entrat en escena TGV, l’altra part progenitora; l’ambient creat a la sala és impossible de descriure. Respecte. S’ha de viure. Ens hem sentit “els escollits” per formar part de l’escenari sense ser-hi. 

Quanta vibració! Aquells minuts, del que se’n desprenia, si en dic paraules d’amor, em quedo curta. Era un combinat màgic de tendresa, calidesa, amor i amistat des del fons del cor que ens ha arribat a la part més alta del galliner. La nostra resposta no podia ser en cap més moneda que la mateixa. Sense paraules! Comunió total.

El silenci tornava fer-se l’amo i senyor de tot, quan de sobte, un plor ens ha trencat una llàgrima més, una d’especial. El nadó arribava. Don’t cry, fill, don’t cry. Però el nadó, aferrat a la vida, i sense fer cas de ningú, ha esclatat en plors.

Ara sí que sí. El dia D s’acabava de fer realitat. La blancor immaculada de The Gospel Viu Choir  convidava a la foscor brillant de Tastet de Gospel a compartir escenari. Now behold de lamb ! Ha nascut i ja és aquí.  Hallelujah, salvation and glory, ell és meravellós!

Som pares! Un nadó fantàstic! Fet amb amor, des del respecte, des de la serenitat, la realitat, amb molt d’afecte. Somni realitzat! Un regal que no oblidarem mai. Ni els uns, ni els altres. Una experiència molt més que enriquidora. Les felicitacions d’amics i familiars ens han ajudat a acabar de fer més tangible que ho hem aconseguit, hem conjugat el verb sencer: jo m’emociono, tu t’emociones, ell s’emociona, nosaltres ens emocionem, vosaltres us emocioneu, ells s’emocionen.

Paraules sinceres que ens arriben de boca de molts d’ells.

Ser pares i mares és difícil, sí, però no té preu. 

Gràcies !!!!

-------------------------

Deixo alguna foto i algun video

Fotos

Gospel Viu i Tastet de Gospel amb el Now behold the lamb

Gospel Viu i Tastet de Gospel a Calldetenes

Amb moto pel Berguedà i el Solsonès

Aprofitant la bonança d'avui, i que les dues motos estan posades a punt per la temporada, ens liem la manta al cap. Ens proposem una sortida cap al Berguedà i Solsonès. 
Hem passat per uns indrets fantàstics, uns racons genials i tranquils, com per quedar-s'hi una bona estona.
Hem parat a fer fotos a un paisatge català impressionant. 
I al final, ens han sortit més de 300 km !!! Tant la VFR com la petita GSE s'han portat de conya! Es tracta d'anar sumant experiència.

Fantàstic forn autèntic ... on els "pixapins" compren pa a kgs per tot el mes.

un raconet al Solsonès ...

... Pont del Clop

i .... avall ... cap a Tuixent...

amb dues paraules ... Pedra ... Forca .... em deixa sense alè.
Magnífic! Solemne! Visca Catalunya !!!

Folgueroles, empremtes de Mossèn Cinto

Aprofitant que avui primer de maig és festiu i ens han deixat escampar la boira, hem decidit sortir a passejar una estona per la comarca. Aquesta vegada, Folgueroles.
Sortint des de la Plaça Jacint Verdaguer ens hem dirigit cap a la carretera de Vilanova de Sau, l'hem travessat i tants sols uns metres ens separen de la Font Trobada. En aquest paratge hi trobem un homenatge a Mn.Cinto, visible però només des del cel. El torrent dibuixa el traç de la signatura de Verdaguer... ens hi haurem d'enfilar en globus!!!!

http://llenguailiteratura-cristina.blogspot.com.es/2010/04/jacint-verdaguer.html

Anem travessant camps i deixant pistes forestals, i la sorpresa la tenim quan ens trobem amb el famós "Gorg de Llitons", per on podem travessar la riera de Tavèrnoles des del Pont de les bruixes. No cal que ho busqueu al diccionari, no existeixen els llitons! D'aquest indret n'expliquen moltes llegendes i se n'han inspirat moltes històries...coses de Verdaguer!

Gorg de Llitons

A partir d'aquí, ens hem anat enfilant direcció un dels objectius de la sortida d'avui: el Salt de la Minyona i els Cingles. Tot un mirador natural del que és la meravellosa Vall de Vilanova de Sau. Guadiu-ne!

la Vall de Sau...

Fet el cim, hem desfet un tros de pista que puja als Munts, i per un corriol ens hem escapat ja direcció Masgrau, on una mil·lenària alzina ens controlava la traçada. Hem dubtat de la direcció a seguir, però uns cartells marcaven el camí cap a Foquers i Tavèrnoles, així que, endavant les atxes. Les escales de Foquers eren l'últim "entrebanc", només ho dic perquè després de més de tres hores de camí, haver de pujar uns quants graons mal formats es fa feixuc, però és l'última suada. 

Escales de Foquers

Un cop superades, i seguint part del GR151, travessant un meravellós camp d'ordi de la plana, ja hem albirat La Damunt de Verdaguer, i hem arribat al cotxe. Ja en tenim una altra, i per la nostra terra osonenca! 

Bona diada del treball!

Track al meu wikiloc.

La primavera, il·lusió i ganes de tot. Benvolgut 2014...

Després de molts mesos sense escriure, sense expressar amb paraules i lletres el que sóc, el que penso, el que em passa, el que visc, el que sento .... tot aquest temps he estat al costat fosc, esperant que l'energia es renovés.
Això no vol dir que estigués inactiva, no, però a un altre ritme, amb uns altres colors, amb unes altres notes. No he deixat pas de fer res del que m'agrada (sortides a peu o amb moto, ral·lis, gospel, lectura ....) però per "a" o per "b", no ho he plasmat al bloc. 
Fins aquest passat dissabte i ara, Benvolgut 2014, ja sóc aquí!

Matinal en solitari per Oix, Sant Miquel d’Hormoier i la Mare de Déu d’Escales

Un cop més necessitava sortir a la natura, en solitari. I aquesta vegada m’he decidit per a anar a explorar els voltants d’Oix, a l’Alta Garrotxa. Per arribar-hi, direcció Olot, Castellfollit de la Roca. I passat el poble, un trencall ens indica Oix-Beget. Alidò!

La ruta comença a Oix, a les envistes del seu castell, i agafant la carretereta que mena a Beget. Ben aviat la deixem, i seguim les indicacions de la casa rural de Can Pei, uns cinc-cents metres més enllà de l’aparcament per un camí que, a hores d’ara, encara es pot passar sense un “tot terreny” –hi ha un petit espai on aparcar bé el vehicle i no molestar-.

El primer que veig són uns paisatges agrestos, escarpats i plens de cingles i engorjats, una barreja ben alegre a aquesta època de l’any, en plena primavera.

No és una volta circular, més aviat té forma “Y”. Hi ha un tros de pista comú, fins a arribar una primera decisió on has d’escollir què es fa primer si es vol fer sencera: o bé primer pujar per pista forestal fins a una petita ermita, Sant Miquel d’Hormoier ; o bé baixes i puges per una corriol força ple d’entrebancs i rocs fins a una altra ermita ben integrada al paisatge des del 1896, la Mare de Déu d’Escales.

Jo he escollit primer visitar a St. Miquel, on pel camí m’he trobat amb la sorpresa d’haver de travessar la riera un parell de vegades, amb aigua fins als genolls, essent més aviat un joc agradable, relaxant i refrescant alhora. En un moment donat, he trobat un cartell que indicava Sant Martí de Talaixà, em queda pendent!

No tinc paraules per descriure les vistes d’aquests engorjats, rierols i cingles. Així que, reposada i haver fet un mos, he volgut desfer un tros del camí, travessant de nou la riera amb les botes a la mà, i provar d’arribar fins a la segona ermita del dia, Santa Maria d’Escales. Fantàstica! Plantificada allà fa un munt d’anys, ben integrada i restaurada. Les campanes sonen!

Aquest es fotia el blat de moro!!!

Penso que per una altra vegada, ben acompanyada, l’acabaré amb una bona passejada i un dinar, o bé a Beget que amb un no res t’hi plantifiques; o bé a Castellfollit de la Roca que és allà mateix.

Una matinal fantàstica 



(Track de la ruta al meu wikiloc)