La DIADA de pensament, paraula, obra i omissió!!!

Visca Catalunya lliure i independent !!!

Literatura sobre Nova Zelanda

Els qui em coneixeu, ja sabeu que estic enamorada d'aquest meravellós país a l'altra punta del món, Nova Zelanda. Gràcies a poder-la conèixer (era el meu somni vital!) n'estic al cas de moltes coses sempre que puc: notícies, gent que hi viu, gent que hi viatja una temporada, treballs musicals de nova zelandesos i, últimament, he tingut el goig de descobrir aquest parell de novel·les de les que us parlo ara mateix.

Per Sant Jordi em van caure als dits un parell de llibres (són totxus més aviat) de Sarah Lark, sobrenom d'una autora alemanya que va estar una bona temporada a Nova Zelanda. N'ha explicat una història romàntica amb fets de tots tipus: amors, desamors, odi, venjança, família, treballs, viatges, música, somnis europeus...  tot en el sí d'una extensa saga familiar que crea un vincle amb el país quan l'any 1852 arriba a NZ un vaixell carregat d'anglesos que inicien la història.

Dues noies de l'Anglaterra interior, l'una membre d'una família benestar aristòcrata i, l'altra, una senzilla institutriu que acompanya un grup de noies orfes. Totes tenen el mateix destí-objectiu: casar-se i formar una família en aquest nou país, immerses en un món d'homes!. Cap de les dones coneix al seu futur marit. Un destí ocult i incert les espera en aquest país per explorar. 

Els principis mai són fàcils per ningú, per la Helen i la Gwyneira tampoc ho serà, i cap de les dues té la vida de casada que havia somiat, pateixen molt! moltíssim! però tot s'arregla amb un final millor o pitjor. I uns anys més tard, les seves estimades nétes Elaine i Kura, protagonistes de la segona entrega, tampoc tindran una vida fàcil.


La història de cadascuna d'elles anirà passant per camins diferents, i ben diversos, però es van retrobant pels pobles de les dues illes, gràcies a l'amistat que es crea entre elles durant el llarg viatge d'ultramar.

La història s'inicia a la novel·la "Al país del núvol blanc". 
A Nova Zelanda hi viuen les tribus maoris i ells anomenen el país -dues grans illes- com a Aotearoa, el gran núvol blanc. 
Si la primera novel·la -situació al país, geogràficament sobretot, i coneixença de la cultura maorí- ja em va fer perdre hores de son, sobretot per descriure'm llocs on jo he estat i puc visualitzar-ho encara millor....
aquesta segona part, "La cançó dels maoris" on es viu molt de prop el dia a dia del poble miner i de la força dels esperits maorís, m'ha aconseguit captivar. 
Al girar pàgines i pàgines (entre les dues novel·les només són 1437 fulls) la història ha donat la volta a alguna de les primeres intuïcions, tot i que d'altres ja les preveus des de la primera lletra del capítol en qüestió.
Per internet ja n'havia llegit molt bones crítiques (una i altra), però és no n'hi ha per menys! 

Ja estic esperant si localitzo el material que en segueix, ja publicat amb alemany i apunt de traduir-se, "Der ruf des kiwis", alguna cosa així com la crida dels kiwis ....

Si tu l'estires fort per aquí ...

.... si tu l'estires fort per allà ... segur que tomba, tomba, tomba !!! i ens podrem alliberar ... 

Deixem-nos de romanços, això sí que és una estelada amb totes les de la llei !

Durant tot el dia de Sant Jordi, aquests taradellencs donaven el bon dia d'aquesta manera a l'entrada del poble.

Sense paraules. 

Foto: Miquel Vilardell (Taradell bloc)

"Si tu em dius vine ho deixo tot.. però digue’m vine", d'Albert Espinosa

Va ser el llibre més venut pel Sant Jodi d'aquest 2011, però jo, que cada cop tinc més clar que m'agrada anar contracorrent, doncs ni en vaig fer cas. De fet per la diada catalana, o els dies anteriors, em transformo (en Sam també ja s'hi ha acostumat, i ho fem tots dos), m'armo amb la targeta a les dents i atraco innocentment la meva llibreria preferida a Vic, "El cafè de les lletres".
 En Sam, cap a la ficció i la literatura fantàstica; jo, d'aquí d'allà. En sortim amb una bossa ben plena, amb lectura per una bona temporada, i durant les vacances gairebé sempre la devorem, ens en cruspim un o dos.

El cert és que no havia llegit mai res de l'autor (però sí que he vist les seves Polseres vermelles, i em va agradar molt), així que al final, aquesta novel·la ha vingut a parar a les meves mans. La Bet, la meva germana, me la va regalar pel meu anniversari. Molt bé, ja tinc llibre per les vacances. I així va ser. Les estones mortes (o morts que estavem nosaltres, no ho sé), en tranquil·litat, en plena natura al càmping i sense cap mena de pressa, m'hi vaig capbussar. És una lectura molt fàcil, dòcil, en capítols curtets, amb petites històries de fets reals que lligades entre elles fan la trama del llibre.

Com diuen per la xarxa de l'illa dels llibres ....

"El títol fa referència a un bolero Si tu me dices ven lo dejo todo però tal i com comenta al començament de la novel·la, al vell bolero li faltava l’afegit de ‘però digue’m vine’. L'obra té com a protagonista a Dani, un home que es dedica a buscar nens desapareguts. El mateix dia que la seva parella l’abandona, rep la trucada de telèfon d’un pare que, desesperat, li demana ajuda. Dani no té clar si acceptar el cas, però davant la insistència del pare, acaba fent-ho. La recerca del nen li conduirà a Capri, a aquell far, aquell lloc màgic en el qual afloraran records de la seva infantesa i dels dos personatges que van marcar la seva vida: el Sr. Martín i George. El retrobament amb el passat portarà a Dani a reflexionar sobre la seva vida, sobre la història d’amor amb la seva parella i sobre les coses que realment importen".

M'ha agradat molt, i n'he subratllat moltes frases dignes d'estar penjades al suro de la paret o a l'escriptori -ho faig sovint quan el text m'enganxa-. Ja en posaré alguna...

Rosa, rosa, rosam, rosae, rosae, rosa

Sí, és llatí, i sona arcaic. Antic. Ho sé. Però ja som grans. 

I tot canvia. Tot s’acaba, desapareix. I tot evoluciona. 

I ara explico el perquè d’aquest enunciat.

Quan vaig voler seguir estudiant després de l’EGB (sé que sona prehistòric avui en dia), com que sempre m’havien agradat els números i, de fet, el càlcul m’encantava, a més de tenir ganes de treballar ben aviat, em vaig decantar cap una FP I d’Auxiliar Administratiu que representava de moment dos anys a “Can Maurici”, i ja es veuria.

M’agradava, m’anava molt bé i em van animar a continuar tres anyets més per treure’m el títol oficial. Mentrestant jo anava treballant i fent passos per posar en pràctica allò tant abstracte de la comptabilitat i plasmar-ho a la realitat.

Com que els ordinadors també m’agradaven i no em feien por, vaig estar fent cosetes d’informàtica, i testejant programes de comptabilitat.

Em vaig deixar inflar el cap per una de les professores de primària de Les Pinediques, la Bego, amb qui continuem tenint molt bona relació i amistat, i estalviant-me la prova de la selectivitat, vaig accedir a la universitat, a la UVIC -quin clatellot econòmicament parlant, redéu!-. Una previsió de tres anys per diplomar-me en Ciències Empresarials (coi, això també queda lluny), que es convertiren en quatre pel fet de “perdre hores treballant”. Ja veus! D’alguna manera o altra havia de pagar la carrera, no?!

El cas és que sempre m’han entretingut els números i sempre hi he treballat. Però alhora sempre m’han cridat l’atenció els llibres, els autors clàssics, les novel·les més contemporànies ... i vès per on que un bon dia vaig iniciar-me a la UOC, ni més ni menys que amb Filologia Catalana. Sí, senyora!

El meu ritme d’assignatures, bé, de crèdits, és lent, però es fa el que es pot. De fet, des de fa un any i mig que el ritme és nul. Entre el viatge i la feina ho vaig aparcar tot una mica.

El que volia dir, és que en la meva trajectòria escolar, mai  m’ha fet falta el llatí, ni m’ha tocat estudiar-lo. Sempre sentia els companys que passaven al BUP i COU allò famós de “Rosa, rosa, rosam, rosae, rosae, rosa”, sempre i quan si ho acabaven perquè ara la gran majoria no recorden res més que el “rosa, rosae” hahahaha!!!

 

A mi, em sonava a xinu. I aquest estiu m’he decidit a recular en el temps i posar-m’hi jo amb això de les declinacions, perquè una de les assignatures que un dia o altre reprendré és Llatí, així que, ja sé què em toca. 

Et voilà! Aquest juliol les hi fotaré, a veure com anirà...
De moment ja he anat llegint una mica d'història i tot això de les declinacions, i ja estic flipant en colors!

Demà, el dia "D" de català

Sí, ja és aquí. Demà dissabte dia "D", de reflexió (políticament parlant), de recapacitació, de recuperació ... més aviat semblaria el dia "r". El cas és que per mi, serà el dia de la prova del Certificat D de català. Un xic complicat, ho reconec. I ... mmmmm ... no he estudiat gaire, així que a saber com anirà demà. 

El que tinc clar és que al matí a primera hora aniré cap a Vic per assistir a l'examen i veure com és, i quin ritme porta tot plegat; si no, ja sé què em toca l'any vinent: tornar a provar-ho, pagant 22€ una altra vegada... 

Demà intentaré gestionar bé els nervis que m'estan atacant aquests dies. I a més, intentar poder fer la part oral demà mateix, sinó, ho tinc difícil perquè la setmana següent participem al Ral·li dels Volcans i no ho podré combinar.

Així que, endavant les atxes!

"Egosurfing", de Llúcia Ramis

"Egosurfing" és el nom del llibre que ha escrit l'escriptora mallorquina Llúcia Ramis, una jove periodista instal·lada a Catalunya, i amb el que va guanyar el Premi Josep Pla 2010. No n'havia sentit a dir massa cosa del llibre, però si que l'havia vist en algunes llibreries, i per Sant Jordi va ser uns dels molts que em van caure a les mans, per anar fent durant l'any. 

Aquesta mateixa paraula, egosurfing, ja ho diu ella sola definida a la wikipedia com a egosurfing és "el terme que amb què s'anomena la pràctica consistent a navegar (surfing, en anglès) per Internet a la recerca d'informacions sobre un mateix, sobre el seu patronímic o sobre els seus llocs web tot cercant-los amb algun dels motors de recerca, per tal d'avaluar la pròpia presència i rellevància a la xarxa".

La trama de la novel·la explica la història d' "una anònima escriptora mallorquina de llibres d'autoajuda rep l'acusació d'un programa televisiu sensacionalista d'haver comès un quasihomicidi imprudent. La seva víctima és un jove hospitalitzat a causa de l'impacte al seu cap d'una bossa d'escombraries. Algú ha llançat la bossa des del pis on ella va viure dotze anys enrere, en el seu primer curs universitari a Barcelona, i que va abandonar després de la mort del seu primer amant. 

De manera inesperada, es fa amiga de la descarada periodista que la calumnia, que la introdueix en les perversions d'un exclusiu ambient de la ciutat, mentre que el noi a qui se suposa que ha ferit, el qual està pendent d'un judici per presumpte maltractament a la seva exnòvia, insisteix a convertir-se en amic íntim de la protagonista ... "

El cert és que de paraulotes i de sexe en parla un munt, clar i català, sense manies, descriu diferents escenes de parella i fora de la parella. Joves, borratxeres, drogues, alcohol ...  No havia llegit mai un llibre que em deixés aquesta sensació tant estranya, d'haver-me de rellegir capítols per lligar-ho de nou, tant curiós tot plegat. El protagonisme d'Internet (Google, Facebook, Twitter, xats ... ) no és tant present com em pensava, però sí l'eina de les xarxes socials; en canvi, s'hi descriu el funcionament de moltes relacions entre persones d'aquest moment en què vivim, en una societat en la que només busquem que es parli de nosaltres, que ens aprovin com som i com actuem. Egocèntrics i vanitosos, així és com queda palès en l'obra.

En un petit escrit crític de l'obra, l'autor hi escriu: 

En un dels diàlegs de Egosurfing, un dels personatges ho diu encara més clar:

-És al·lucinant com actua la gent al Facebook. Quan estan ferits o putejats, deixen missatges tota l’estona, la majoria amb segones. Són patètics. La necessitat de clamar el dolor és patètica. En realitat, no sé per què es diu xarxa social si no existeix un acte més individualista. Tu penges el teu estat i només estàs pendent de les reaccions que provocaràs. Els altres t’importen ben poc, l’únic que vols és que estiguin pendents de tu.

Qui estigui lliure de pecat, que llenci el primer twitt…
Pel camí, en aquesta història que creua els camins de diferents personatges i les seves dèries, Ramis deixa caure algunes perles que poc tenen a veure amb Internet i reparteix llenya entre els periodistes.
........

En fi, que és una novel·la que no m'ha deixat gens indiferent. Seguiré llegint coses d'aquesta mallorquina.

Un escenari de teatre

Biblioteca de Taradell, gairebé dos quarts d'una d'un dissabte 12 de febrer de 2011.

Concentrada damunt dels llibres de Nivel D de català, d'exercicis varis, d'exàmens de prova que aniran bé per repassar, i d'un dossier molt gruixut de gramàtica catalana. Tot plegat, un garbuix!

La sessió d'avui ha anat bé, estic concentrada i he avançat lliçó a lliçó per anar repassant sense entrar massa a fons en res concret, ja arribarà aquest etapa si veig que tinc temps. No em penso neguitejar.

El cas és que, en aquestes dues i mitja que fa que estic aquí, he vist néixer i créixer un escenari de teatre. Bé, el decorat més aviat. Crec que aquesta setmana hi ha una de les obres de teatre de la mostra que es fa els mesos de febrer aquí a Taradell, durant la que varis grups de la comarca ( o no) hi participen. 

Quan me n'he adonat, i he aixecat la vista dels llibres, entre mig de les ratllades persianes de la bibiliteca, he observat que al fons, just a la sala gran de Can Costa i Font, anaven apareixent ara una porta, ara una paret, ara unes escales ...  En aquests moments tres o quatre xicots (ho acabo de mirar, són del grup dels veïns de Santa Eugènia) estan posant una taula, unes flors aquí, una cadira allà, ara penjo un quadre, ara poso un barana de fusta .... suposo que deu falta un sofà com a mínim! jejeje  L'obra serà "Això és un desastre". Mmmmmmmmmmmmmmm.... esperem, doncs, que tingueu una bona diada de teatre!

Exàmen de Català D

Sol·licitud d'inscripció a les proves dels certificats de català D des del Departament de Cultura de la Generalitat.

Finalment han obert les inscripcions, i ja estic inscrita. Exàmen el dia 21 de maig. Bbbbbbrrrrrrrrrrr !!!

L'any passat també vaig inscriure'm i finalment no vaig poder fer l'exàmen, a veure si aquesta vegada hi ha sort, m'hi puc presentar i ho aprovo. En cas contrari, tindré mostres de com els fan. Em fa respecte la prova oral, per culpa dels ditxosos "vale", "bueno", entre d'altres, que tot sovint s'escapen malgrat t'esforcis en no convocar-los!

Bé, doncs, mans a l'obra! Colzes en marxa. Dissabtes de biblioteca i vespres d'estudi. Tu pots, Dolo! fiu fiu

Seño! seño! ... reintroduirem la "ñ" a les escoles catalanes?!!

Ostres! ostres! ostres! 

Quan sembla que tot va fent el seu camí, que poc a poc van tornant moltes coses al seu lloc .... patatxof! sentència del Tribunal Suprem dels collons i ens fot damunt la taula la patata calenta de "reintroduir el castellà com a llengua vehicular dins les escoles" des de la Generalitat .... no anem bé!!!! El català més vulnerable que mai?! La immersió de la nostra llengua a portada.

Com pot ser això ?! De quina mena d'atemptat estem parlant ? A qui se li ha girat l'olla? On s'és vist ! Aaaaaaaaarrrrrrrrggggghhhhhhhhhhh !!! No puc ni pensar-hi!!! Els únics que deuen somriure són els peperus, oi? Bbbbbrrr ! Tornar a sentir allò de .... Seño! seño! puedo ir al baño? aaaaaaaaaaiiiiii uix !!!! On anirem a parar!

[+ noticia]

Mas, diu que tant sols "és una sentència adreçada a uns casos molts concrets i particulars", que no és generalitzada. Més li val que així sigui, sino, entre els pactes que fa i el que li espera, potser no en surt tant ben parat com pugui semblar ...

"No feu preguntes i no us diran mentides"

Perfecte! Una de les millors frases que he llegit últimament. I cada vegada més certa, perquè en vista de tal i com està el món -i ja ho deia el meu avi Francisco-, que quant menys saps, menys problemes tens i menys t'emprenyes amb els altres. Així que ... cadascú a casa seva i "andando que és gerundio".

Carai! quin seguit de frases fetes. La primera, "No feu preguntes i no us diran mentides", l'he trobat remenant entre els blocs que vaig seguint i és, concretament, de l'autor irlandés James Joyce del que vaig descobrint coses poc a poc (Ulises, Dublinesos, Retrato del artista adolescente, Finnegans Wake i alguns poemes...)

D'aquest font d'informació, en el següent enllaç, Diccitionari, de varis autors, hi podem trobar un munt de frases fetes, cites, frases cèlebres, jocs de paraules i un munt d'enllaços que fan passar una bona estona a aquells a qui ens agrada "perdre'ns" de tant en tant entre paraules i idees lingüístiques. És un no parar, d'un lloc a l'altre, absorbint paraules.

Algunes altres frases que criden l'atenció:

"L'amor és com el bridge, si no tens una bona parella més et val tindre una bona mà" de boca de Woody Allen

"El único lugar donde el éxito viene antes que el trabajo es en el diccionario" de Donald Kendall

[algunes més ] [ i més, a Proverbia]

Sant Jordi ... festa nacional ?

I perquè no ? No és tant descabellat. Sant Jordi n'és el patró de Catalunya, oi ? És un heroi per haver mort el drac i salvat la princesa, oi ? D'aquesta manera celebraríem una victòria i no pas una derrota. Doncs canviem el 11-S pel 24-A, en plena primavera. 
De totes maneres, ben poca gent hi ha que treballi, vagi a l'escola, vagi a la universitat, que no surti al carrer, que no compri una rosa, que no compri un llibre (malgrat jo rondini pel gran número de persones que NOMÉS compren un llibre aquest dia, i perquè toca i ho fa tothom. Una altra cosa ja és que, a més a més, se'l llegeixin!) .... 
A veure quins exemplars em cauen als dits aquesta tarda. Aprofitaré per donar una ullada als llibres electrònics.

Au vinga catalans! Bona diada!

La tornada a l'escola

Doncs sí, com els nens, els adults també tornem a l'escola. La meva és virtual però no deixa de ser l'escola. Els llibres ja els tinc fa uns dies (encara no he obert els apunts).
Al principi, la Uoc, és una universitat estranya: no tenir companys de classe físicament a la cadira del costat; no haver vist mai el professor; haver de lliurar els exercicis i examens per internet; discutir les coses als fòrums virtuals .... un xic curiós tot plegat!

Demà, dimecres, començo el "cole",
i els meus companys de fatigues
aquests tres mesos, seran aquests:



Bon semestre !

Gavany. Engavanyat

Diccionari de la llengua catalana de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans) en mà.
Obro, a l'atzar, una pàgina. Ho faig sovint: escollir qualsevol paraula, on primer se m'en va la vista i en busco el significat, alguna informació, frases i contextos on situar-la .... Faig una mena de "bocamoll" -el programa de tv3-, més casolà :)
Avui ha tocat la paraula gavany, "capot amb mànigues". Capot? Una capa gran? Bé, una peça d'abric més estreta que una capa amb mànigues i caputxa. Segons el Termcat, és de roba gruixuda, per quan fa realment fred!
En castellà, segons la RAE, Real Academia Española, acaba essent un abrigo, un chaquetón!
Per més informació, al DCVB hi apareix un sinònim, "gipó".
Aleshores, m'ha vingut al cap el mot "engavanyat", sentir-se així, amb els moviments restringits, com si l'abric que portes al damunt, t'estreny massa, no et permet moure lliurement. I de pas, he buscat "engiponat", anar malvestit, a corre-cuita. Crec que això és el que fem tots, cada dilluns al matí: sortir al carrer engiponats!
I només per curiositat, com a gavany, la primera imatge que apareix al Google és la d'un gos, una raça de gos sense pèl ! No passa fred?
Apa siau!