Els qui em coneixeu, ja sabeu que estic enamorada d'aquest meravellós país a l'altra punta del món, Nova Zelanda. Gràcies a poder-la conèixer (era el meu somni vital!) n'estic al cas de moltes coses sempre que puc: notícies, gent que hi viu, gent que hi viatja una temporada, treballs musicals de nova zelandesos i, últimament, he tingut el goig de descobrir aquest parell de novel·les de les que us parlo ara mateix.
Per Sant Jordi em van caure als dits un parell de llibres (són totxus més aviat) de Sarah Lark, sobrenom d'una autora alemanya que va estar una bona temporada a Nova Zelanda. N'ha explicat una història romàntica amb fets de tots tipus: amors, desamors, odi, venjança, família, treballs, viatges, música, somnis europeus... tot en el sí d'una extensa saga familiar que crea un vincle amb el país quan l'any 1852 arriba a NZ un vaixell carregat d'anglesos que inicien la història.
Dues noies de l'Anglaterra interior, l'una membre d'una família benestar aristòcrata i, l'altra, una senzilla institutriu que acompanya un grup de noies orfes. Totes tenen el mateix destí-objectiu: casar-se i formar una família en aquest nou país, immerses en un món d'homes!. Cap de les dones coneix al seu futur marit. Un destí ocult i incert les espera en aquest país per explorar.
Els principis mai són fàcils per ningú, per la Helen i la Gwyneira tampoc ho serà, i cap de les dues té la vida de casada que havia somiat, pateixen molt! moltíssim! però tot s'arregla amb un final millor o pitjor. I uns anys més tard, les seves estimades nétes Elaine i Kura, protagonistes de la segona entrega, tampoc tindran una vida fàcil.
La història de cadascuna d'elles anirà passant per camins diferents, i ben diversos, però es van retrobant pels pobles de les dues illes, gràcies a l'amistat que es crea entre elles durant el llarg viatge d'ultramar.
La història s'inicia a la novel·la "Al país del núvol blanc".
A Nova Zelanda hi viuen les tribus maoris i ells anomenen el país -dues grans illes- com a Aotearoa, el gran núvol blanc.
Si la primera novel·la -situació al país, geogràficament sobretot, i coneixença de la cultura maorí- ja em va fer perdre hores de son, sobretot per descriure'm llocs on jo he estat i puc visualitzar-ho encara millor....
aquesta segona part, "La cançó dels maoris" on es viu molt de prop el dia a dia del poble miner i de la força dels esperits maorís, m'ha aconseguit captivar. Al girar pàgines i pàgines (entre les dues novel·les només són 1437 fulls) la història ha donat la volta a alguna de les primeres intuïcions, tot i que d'altres ja les preveus des de la primera lletra del capítol en qüestió.
Per internet ja n'havia llegit molt bones crítiques (una i altra), però és no n'hi ha per menys!
Ja estic esperant si localitzo el material que en segueix, ja publicat amb alemany i apunt de traduir-se, "Der ruf des kiwis", alguna cosa així com la crida dels kiwis ....
