Des d’aquella nit
d’estiu musical a la fresca sota la llum de la lluna i els estels d’un cel blau
de l’Empordà en què es va gestar aquesta idea d’un concert compartit.... i fins
el dia “D”... han passat poc més de nou
mesos. Gairebé com un embaràs.
Com a membre
d’una de les parts progenitores, no té preu haver viscut tota la gestació: saber
que va prenent forma, sentir-lo bategar, tenir una data, un lloc, ecografia
rere ecografia, escollir el nom... Ha estat un part molt emocionant, ple
d’amor, de valentia, d’harmonia, amb llàgrimes però d’emoció, de felicitat.
Avui presumeixo
d’una preciositat de criatura, una criatura musical, filla de persones unides
pel gospel, amb ganes de viure i fer viure emocionant, compartint... un concert
de collons !!!
El part no ha
sigut fàcil, tampoc complicat, per tots era la primera vegada. Erem mares i
pares primerencs. Però ara ens cau a tots la baba! Hem creat un nadó únic, i
per sempre!
Dissabte, mitja
tarda. Malgrat el temps semblava no acompanyar, hem hagut de córrer, teníem
clara la nostra prioritat: donar vida a un nadó! Hem arribat a urgències amb
contraccions i, com diuen els castellans, “sin prisa, però sin pausa”. Una
anhelada d’aire després de l’altra. Sense nervis –sí, dona! Això és el que em
pensava jo! Però la processó anava per dins-. Els preparatius s’han anat fent
segons l’ordre i l’horari previst i l’emoció de poder donar a llum a aquest
espectacular fill, tant desitjat, ha anat in
crescendo a mida que l’energia fluïa entre el blanc i el negre, en comunió,
compartint espais, compartint veus, compartint instruments...
El “Tastet” ja teníem
apunt l’epidural (vegi’s poció màgica)
per suportar el dolor i aparèixer a escena. Es tractava de no perdre el
coneixement eh! Com a part progenitora, ens tocava pujar a l’escenari. Mentre
ens acomodàvem a la sala de parts, hem tingut temps d’avisar a la família, els
amics, els veïns i algun que altre desconegut, benvinguts tot, per descomptat!
Volien ser amb nosaltres en aquest moment tant important.
La primera nota
ha sonat i ens ha donat el tret de sortida.
Fora nervis. Amb
un animat Blessed be the name of the Lord
i un xispós Only a God Like You començava
aquesta fantàstica aventura. Objectiu: empènyer!
Hem respirat
suaument, acompanyats de teclat, baix, guitarra i bateria, a ritme de Take me back i buscant resposta en Jesus is
the answer. El metge en cap, que aquesta vegada vestia de negre, ha indicat
a tots els seus ajudants que això no era cap broma, i que ja el teníem de camí.
Una vida més!
Ens envaïa un
anar i venir de sensacions, un intercanvi de mirades, de complicitat, de
gestos, d’emocions, i l’energia brollava per tot arreu mentre estrenàvem Mans of
sorrow –llàgrimes emotives brillen en moltes cares, a la meva també-. Tots
érem un, Friend of God, així ho hem
notat, hem tret el millor de nosaltres.
Les paraules
complementaven la bellesa del moment. Però, entre nota i nota d’un angelical
violí acompanyant l’Agnus Dei, el més
significatiu era el silenci que apareixia entre esbufecs, esforç i crits de
dolor...un silenci que ens feia adonar de que el nostre objectiu, crear vida,
cada cop era més ferm. Tot era de colors, colors nous i combinats que
desconeixíem. Esgarrifances de plaer. Pell de gallina. Espurnes roges als ulls
vidriosos. Energia estel·lar. Alegria i felicitat descontrolada i paraules encoratjadores
del Happy aret he people. Cada cop
faltava menys, el dolor era més punyent ... Gos
is my everything!
Falsa alarma quan
a la sala de parts s’ha sentit un ... veig el cap! Ja és aquí! Respirem. Uns
moments de tranquil·litat, recol·locació, i felicitacions. Reconfortant.
Adrenalina pura i dura.
Aleshores, unes
punxades han donat el tret de sortida d’una nova etapa de contraccions, les
definitives, les sublims, les emotives, les que ens han deixat sense alè, sense
paraules. Ha entrat en escena TGV, l’altra part progenitora; l’ambient creat a
la sala és impossible de descriure. Respecte. S’ha de viure. Ens hem sentit
“els escollits” per formar part de l’escenari sense ser-hi.
Quanta vibració! Aquells
minuts, del que se’n desprenia, si en dic paraules d’amor, em quedo curta. Era
un combinat màgic de tendresa, calidesa, amor i amistat des del fons del cor
que ens ha arribat a la part més alta del galliner. La nostra resposta no podia
ser en cap més moneda que la mateixa. Sense paraules! Comunió total.
El silenci
tornava fer-se l’amo i senyor de tot, quan de sobte, un plor ens ha trencat una
llàgrima més, una d’especial. El nadó arribava. Don’t cry, fill, don’t cry. Però el nadó, aferrat a la vida, i
sense fer cas de ningú, ha esclatat en plors.
Ara sí que sí. El
dia D s’acabava de fer realitat. La blancor immaculada de The Gospel Viu Choir convidava a la foscor brillant de Tastet de Gospel a compartir escenari. Now behold de lamb ! Ha nascut i ja és
aquí. Hallelujah, salvation and glory, ell és meravellós!
Som pares! Un
nadó fantàstic! Fet amb amor, des del respecte, des de la serenitat, la
realitat, amb molt d’afecte. Somni realitzat! Un regal que no oblidarem mai. Ni
els uns, ni els altres. Una experiència molt més que enriquidora. Les
felicitacions d’amics i familiars ens han ajudat a acabar de fer més tangible
que ho hem aconseguit, hem conjugat el verb sencer: jo m’emociono, tu
t’emociones, ell s’emociona, nosaltres ens emocionem, vosaltres us emocioneu, ells
s’emocionen.
Paraules sinceres
que ens arriben de boca de molts d’ells.
Ser pares i mares
és difícil, sí, però no té preu.
Gràcies !!!!
-------------------------
