Cap de setmana "motero"

Sobre dues rodes ja fa anys que m'hi moc, i no vull dir en bici, sinó amb ciclomotor. Primer una Rieju herència de ma mare que pesava més que un tanc de l'exèrcit; i més tard el típic "xupinu" Vespino que va acabar destrossant la meva germana. Tant que em va costar de mantenir! hehehe
Així, fins que amb els canvis de lleis, em van donar automàticament el permís per portar una 125. I em vaig llençar de cap a una Honda Scoopy, manejable 100x100, còmode, fiable i amb roda gran. Una canya!
Després va arribar el dia que, enganyada per en Sam i el venedor de la Honda de Vic, em van deixar provar una Scoopy 300. No s'hi vaaaaaaaaaaal! Això és una passada li vaig dir a en Sam, però ostres! no tinc carnet.
Solució: em vaig treure el carnet de moto gran per poder portar-la hehehehe (gas i freno i encara gràcies). Ara bé, des del dia de l'examen el març del 2008 mai més he tocat una moto amb marxes fins ara fa un parell de mesos, fent pràctiques amb la petitona Honda CB125X.

Sortida pel Vallès per fer pràctiques.

La qüestió és que em feia respecte el tema aquest de canviar les marxes, però ja he vist que això és com tot: se n'aprèn i endavant les atxes! I què millor que fer quilòmetres i carreteres conegudes per donar-li forma a la cosa. 

I perquè en Sam no quedés així de guapo amb una servidora al darrere (hehehehe) 

... fa uns dies, vam adquirir dues joies més de més de vint-i-un anys cadascuna i posar-les apunt, finalment hem tingut unes hores per passejar-nos pel nostre estimat i magnífic país. 

Superada la nova manera de conduir (embrague, gas i freno igual que un cotxe però sense cuirassa ni volant, ziu ziu), només em faltava superar el pes de la moto. Així que el divendres -després de "poligonejar" una mica i fer una mica de pràctiques de moure la moto en parat, notar el pes, el seu moviment, tots els comandaments, el tacte del gas, tot una mica-, ja vam sortir cap al nostrat i més que conegut Lluçanès. 

Objectiu: agafar confiança a la suzuki per poder sortir de cap de setmana. 
No !!!! Bé, sí, però com a segon objectiu, perquè el primer era, un cop més, esmorzar a Perafita ! hahaha

Tots aquests dies de la santa setmana no pintaven gaire bé, però vès per on que ens la vam jugar i ens va sortir prou bé. Plantaríem la base a l'Escala per moure'ns cap al nord de l'Empordà si l'aigua i el vent ens ho permetien.
Així que el dissabte, vam preparar una mica de motxilleta, ens vam equipar i cap a l'Alt Empordà falta gent! El temps ens va permetre arribar sans i estalvis a lloc, però a mi em va "putejar" una mica perquè era la segona vegada que agafava aquesta bèstia i amb la feina que ja tenia per dominar-la només em va faltar haver d'estar més pendent que mai del trànsit, del vent i de l'aigua. Bona estrena, mossa!
Ara bé, en Sam diu que m'aprova amb un notable alt hehehehe
El diumenge era el dia estrella del llarg cap de setmana, s'havia d'aguantar el temps, així que ens vam llevar d'hora (amb canvi horari inclòs) i vam iniciar la ruta improvitzant un xic: L'Escala-Roses-Port de la Selva-Llançà-Portbou-Sant Pere de Rodes-Vilajuïga-Sant Pere Pescador-L'Escala.

Descansant una mica a El Port de la Selva.

L'experiència molt enriquidora. Fer coses de "motargdsss" que diu en JC, m'agrada hehehe. Ara paro aquí i em desentumeixo. Ara em cago amb la mare que va p.... el tiu del cotxe que acaba de fer una imprudència... ara paro i faig unes fotos en aquesta fantàstica platja... ara m'hidrato... ara estiro les cames...

Un cap de setmana fantàstic i examen aprovat! Només ens faltava tornar a casa i aquí estem, sans i estalvis i contents com uns gínjols. Una altra per explicar!

El gospel, sensacions sentimentals o sentiments sensacionals

Dimarts, les dotze del matí. 
Un entorn immillorable. L'aigua és un d'un color blau intens. El cel desprèn escalfor. El sol crema de valent. Un ventitjol suau bufa de mar cap a terra, però és tant suau que gairebé passa sense notar-lo, malgrat tot aixeca una lleugera pols sorrenca que embruta la tovallola i m'empastifa les mans. Estic de foto, segur. Sí, sóc a la platja, en una recollida cala just davant les ruines de l'antiga Empúries per on els grecs ens van voler conquerir....
... i escolto música ...  escolto gospel .... 
...  el Tastet de Gospel de Taradell en plena actuació ...
no puc deixar de pensar en el concert d'abans d'ahir, a Roda. Hi havia poca gent, sí, però el clima que es va generar, crec, que va ser el que ens demanava en Guillem just abans de sortir ... siguem capaços de crear "una cosa espiritual". Algú m'aixeca la mà per dir-me que no va ser així?
Es va donar la casualitat que hi va assistir alguns coneguts i amics meus, amb alguns feia temps que no coincidiem, i al veure'ns just al principi del concert, vam connectar immediatament. Vam recordar aquelles xerrades en grup, aquelles meditacions al casal, a Sant Tomàs, el nostre passat més kumbaià i més de pregària, aquells viatges i estades a Taizé, tot aquell ambient espiritual que es creava per mitjà de la música, de la pregària, dels cants repetitius que calaven tant dintre que encara ara, molts anys després, em repeteixen i m'evoquen una sensació sentimental, o potser un sentiment sensacional, no sabria què posar-hi primer .... no tinc paraules per descriure el que vaig viure diumenge a Roda, però era això. Vida! Amor! Pau!
Cada cançó em portava una nova alenada d'aire per afrontar amb força el nou repte d'una altra peça, un altre tros d'aquell regal -el concert-. I reia. La calor no va parar-nos, companys. Cada vegada som més una sola cosa, ens anem coneixent, fem bromes, ens abracem, compartim les penes i les alegries dels altres, algun cop us he trobat a faltar...


Diumenge, si amb el Now behold the Lamb ja vaig tenir la pell de gallina, l'estrena de la Judit com a solista del Take me back -és la meva preferida, la canti qui la canti!-, i em va fer posar la pell de gallina. La veritat és que tinc claríssim que en alguns moments o bé no vaig cantar perquè l'escoltava a ella, o bé no n'era conscient i es veu que el miracle de fer dues coses alhora no és tant complicat com semblava ... Em vaig haver de concentrar molt per baixar del cel i tocar de peus a terra amb el Lord You are God. Em va tocar. Ja no dic res ni del fantàstic Blessed be your name (encara tremolo), ni de l'Hosanna amb el trio solista que tenim, ni del medley, hehehe, que bo!


Ara mateix a les meves orelles, i acompanyat de la Rosa el dia de St.Julià, en Lluís m'està xivant cadascuna de les frases del seu espectacular Let me wait ... aquest diumenge em va agradar moltíssim, Lluís! Jo et mirava, i et veia foll. No hi eres. No sé si em veies, semblaves posseït, però jo sé que connectavem. Una abraçada, company!


Plego veles, m'estic sucarrimant, una remullada més i cap a dinar. 
Fins dimecres, tastets!

L'Escala: Punta Ventosa des de Montgó

Un cap de setmana de tres dies el qual, malgrat el mal temps, tenia bona pinta. Així que vaig decidir arribar-me fins a l'Escala. Primer, perquè ja tenia entre cella i cella pintar el sostre del bany i el marc de la porta; i segon, perquè necessitava caminar, passejar i "perdre'm" davant del mar, a tocar de l'aigua.
I això últim, a tot el tros de Montgó i prop de Sant Martí d'Empúries, encara avui és factible.
De gent n'hi havia un munt, sobretot francesos que també feien festa el dilluns. De persones no en vaig veure tantes. D'animals, molts, i alguns deslligats i amenaçadors. I algun animal de dues potes també el vaig veure, sobretot dins dels vehicles de quatre rodes a tot drap per les rotondes.
Quan sóc a l'Escala, sovint intento deixar el cotxe quiet des del primer moment i no tocar-lo fins l'hora de marxar. Aquest cop, una vegada més, ho vaig aconseguir. Tot el que vaig fer, ho vaig fer a peu -bé, menys una de les excursions fins a Sant Martí on feien una fira del vi on vaig arribar-hi amb un tros de bici-. Tot un luxe. Sobretot, passejar...
El diumenge al matí, després de pintar les dues capes al sostre i deixar ben emblanquinat el marc de la porta (més que res, perquè mon pare és un tiquis miquis!), vaig arribar-me fins al mercat amb la bici a comprar unes quantes cireres i alguna poma. 
Després de dinar -el temps acompanyava-, vaig agafar la bossa amb aigua i fruita, i cames ajudeu-me vaig anar seguint bona part del GR-92 (L'Escala-Torroella de Montgrí) que molt a prop de l'aigua em va menar des del Port de l'Escala, per la zona militar i cap la Cala Montgó que, per entre penyasegats plens d'arrels i pedrotes, em portarà fins a la Punta Ventosa, just dalt del que era el Pla de la Bateria, zona militar també i des d'on la imatge de Cala Montgó canvia el concepte a qualsevol. S'hi veia gent, petita, llunyana, sense crits. I des d'un raconet, jo també observava la quietud de les onades.
Les imatges ... sense paraules.
Tranquil·litat. Silenci. Espai. Natura. No som res...