Literatura sobre Nova Zelanda

Els qui em coneixeu, ja sabeu que estic enamorada d'aquest meravellós país a l'altra punta del món, Nova Zelanda. Gràcies a poder-la conèixer (era el meu somni vital!) n'estic al cas de moltes coses sempre que puc: notícies, gent que hi viu, gent que hi viatja una temporada, treballs musicals de nova zelandesos i, últimament, he tingut el goig de descobrir aquest parell de novel·les de les que us parlo ara mateix.

Per Sant Jordi em van caure als dits un parell de llibres (són totxus més aviat) de Sarah Lark, sobrenom d'una autora alemanya que va estar una bona temporada a Nova Zelanda. N'ha explicat una història romàntica amb fets de tots tipus: amors, desamors, odi, venjança, família, treballs, viatges, música, somnis europeus...  tot en el sí d'una extensa saga familiar que crea un vincle amb el país quan l'any 1852 arriba a NZ un vaixell carregat d'anglesos que inicien la història.

Dues noies de l'Anglaterra interior, l'una membre d'una família benestar aristòcrata i, l'altra, una senzilla institutriu que acompanya un grup de noies orfes. Totes tenen el mateix destí-objectiu: casar-se i formar una família en aquest nou país, immerses en un món d'homes!. Cap de les dones coneix al seu futur marit. Un destí ocult i incert les espera en aquest país per explorar. 

Els principis mai són fàcils per ningú, per la Helen i la Gwyneira tampoc ho serà, i cap de les dues té la vida de casada que havia somiat, pateixen molt! moltíssim! però tot s'arregla amb un final millor o pitjor. I uns anys més tard, les seves estimades nétes Elaine i Kura, protagonistes de la segona entrega, tampoc tindran una vida fàcil.


La història de cadascuna d'elles anirà passant per camins diferents, i ben diversos, però es van retrobant pels pobles de les dues illes, gràcies a l'amistat que es crea entre elles durant el llarg viatge d'ultramar.

La història s'inicia a la novel·la "Al país del núvol blanc". 
A Nova Zelanda hi viuen les tribus maoris i ells anomenen el país -dues grans illes- com a Aotearoa, el gran núvol blanc. 
Si la primera novel·la -situació al país, geogràficament sobretot, i coneixença de la cultura maorí- ja em va fer perdre hores de son, sobretot per descriure'm llocs on jo he estat i puc visualitzar-ho encara millor....
aquesta segona part, "La cançó dels maoris" on es viu molt de prop el dia a dia del poble miner i de la força dels esperits maorís, m'ha aconseguit captivar. 
Al girar pàgines i pàgines (entre les dues novel·les només són 1437 fulls) la història ha donat la volta a alguna de les primeres intuïcions, tot i que d'altres ja les preveus des de la primera lletra del capítol en qüestió.
Per internet ja n'havia llegit molt bones crítiques (una i altra), però és no n'hi ha per menys! 

Ja estic esperant si localitzo el material que en segueix, ja publicat amb alemany i apunt de traduir-se, "Der ruf des kiwis", alguna cosa així com la crida dels kiwis ....

Llegint entre aclucades d'ull...

Aclucar els ulls al sofà se'm dóna prou bé aquests últims dies. No he sigut mai massa de mirar la televisió però últimament m'hi estic més estones al davant. Ara bé, continuo sense mirar-me-la. Bé, hi ha dies que me la miro però no la veig :) Estar amb les angines tocades i encostipades aquests dies m'ho ha permès.

Diguem que poso canals amb documentals que em fan companyia ... o amb música de fons ... i mentrestant, navego per internet, busco informació, llegeixo blocs de companys i amics, o bé llegeixo llibres, o faig puzzles, uns dels meus petits vicis...

Aquesta setmana ha tocat el llibre. Tinc a les mans "El bolígrafo de gel verde", d'Eloy Moreno.

La trama és rara. M'agrada. M'agrada perquè parla d'un objecte amb el qual em sento molt identificada, un boli de gel de color verd; parla d'amor, d'amistat, de canvis, de superacions, de deixar coses enrere, de tornar a començar amb tots els no, si, potser, qui sap ...., buscant moments de solitud... per pensar ....


El protagonista, després de deixar la ciutat, la feina, els amics i aquells a aqui estima, després de deixar-ho tot enrere ... es perd a la muntanya, refugi de tants de nosaltres, en silenci, sols... En aquells racons, un somriure, un hola i adéu, un vés amb compte, una mirada... hi fan molt. 

I és a la muntanya, es un poblet prop d'Espot justament i del Llac Sant Maurici -espais que tots coneixem-, on retroba el camí a seguir. I finalment decideix començar una nova vida, en un lloc nou, però amb els de sempre i recuperar allò que tant va desitjar però que havia perdut: l'amor.

Escric, traduit, el final del llibre -sé que no s'ha de fer mai això- però m'ha agradat molt. "Hi ha una paraula capaç de resumir tot un canvi de vida: temps. Temps per conèixer llocs nous; temps per gaudir pels matins d'unes abraçades, per les nits d'unes carentonyes més profundes. Temps per parlar de problemes i solucions, per petonejar en qualsevol part de l'altre cos, per aprendre coses i ensenyar-les als altres, per saber que els nens sempre desitgen jugar amb els seus pares, per a llegir i gaudir-ne fent-ho, temps per perdre'l perquè es té, per a gaudir de la soledat, per estar en companyia..."

Quanta raó. Temps per un mateix. Temps per perdre amb els qui estimes! I sobretot, temps per escriure-ho tot amb un boli de gel de color verd. Com a mi m'agrada! Chapeau!



De pas deixo el bloc de Joc de Lectura, on una colla de viciats a la lectura proposen un joc gairebé setmanal d'acertar petits fragments de llibres. Són uns viciats, i uns màquines. 
Queda palès que no hi ha com tenir temps i ganes per llegir. Visca la cultura i la lectura!

.....


Necessito sortir a córrer !!!!

"Si tu em dius vine ho deixo tot.. però digue’m vine", d'Albert Espinosa

Va ser el llibre més venut pel Sant Jodi d'aquest 2011, però jo, que cada cop tinc més clar que m'agrada anar contracorrent, doncs ni en vaig fer cas. De fet per la diada catalana, o els dies anteriors, em transformo (en Sam també ja s'hi ha acostumat, i ho fem tots dos), m'armo amb la targeta a les dents i atraco innocentment la meva llibreria preferida a Vic, "El cafè de les lletres".
 En Sam, cap a la ficció i la literatura fantàstica; jo, d'aquí d'allà. En sortim amb una bossa ben plena, amb lectura per una bona temporada, i durant les vacances gairebé sempre la devorem, ens en cruspim un o dos.

El cert és que no havia llegit mai res de l'autor (però sí que he vist les seves Polseres vermelles, i em va agradar molt), així que al final, aquesta novel·la ha vingut a parar a les meves mans. La Bet, la meva germana, me la va regalar pel meu anniversari. Molt bé, ja tinc llibre per les vacances. I així va ser. Les estones mortes (o morts que estavem nosaltres, no ho sé), en tranquil·litat, en plena natura al càmping i sense cap mena de pressa, m'hi vaig capbussar. És una lectura molt fàcil, dòcil, en capítols curtets, amb petites històries de fets reals que lligades entre elles fan la trama del llibre.

Com diuen per la xarxa de l'illa dels llibres ....

"El títol fa referència a un bolero Si tu me dices ven lo dejo todo però tal i com comenta al començament de la novel·la, al vell bolero li faltava l’afegit de ‘però digue’m vine’. L'obra té com a protagonista a Dani, un home que es dedica a buscar nens desapareguts. El mateix dia que la seva parella l’abandona, rep la trucada de telèfon d’un pare que, desesperat, li demana ajuda. Dani no té clar si acceptar el cas, però davant la insistència del pare, acaba fent-ho. La recerca del nen li conduirà a Capri, a aquell far, aquell lloc màgic en el qual afloraran records de la seva infantesa i dels dos personatges que van marcar la seva vida: el Sr. Martín i George. El retrobament amb el passat portarà a Dani a reflexionar sobre la seva vida, sobre la història d’amor amb la seva parella i sobre les coses que realment importen".

M'ha agradat molt, i n'he subratllat moltes frases dignes d'estar penjades al suro de la paret o a l'escriptori -ho faig sovint quan el text m'enganxa-. Ja en posaré alguna...

"La papallona negra", d'Antoni Pladevall

Dir-se Antoni Pladevall ja és gairebé sinònim d'èxit assegurat. A Taradell en tenim com a mínim dos; l'un, sacerdot, historiador, autor d'un munt de llibres i treballs de tots tipus i "amo i senyor" de la Biblioteca del poble que porta el seu nom com a reconeixement a el que és per tots nosaltres, una font de saviesa; i l'altre, més jove, professor i escriptor i, que després de l'anterior èxit "Terres de lloguer", no para de guanyar premis amb els seus llibres com aquest última "La papallona negra".

Aquestes dues seves novel·les estan inspirades en llocs, gent, ambient, vida que em rodeja; som de pagès, malgrat vivim en mig de tota la tecnologia; trepitgem la natura, malgrat ens movem per sobre l'asfalt; i som esclaus de l'economia, del turisme i de la supervivència entre la resta d'humans.

Els protagonistes de "La papallona negra" podrien ben ser uns coneguts meus, qualsevol dels veïns d'una de les masies de pagès rodegen el municipi taradellenc; qualsevol d'elles dins la Plana de Vic. Fins i tot, podrien ser els meus tiets i cosins, els germans del meu pare; qualsevol d'ells. La feina que mai s'acaba a pagès, sempre pendents del cel, del temps, de les subvencions i ajudes pel cereals o pel bestiar que es retrassen i potser mai arriben; sempre pendents de l'ajuda i d'un cop de mà dels veïns, els de Can el que sigui, veïns de la casa més propera; veïns, i sovint bons amics, que viuen a més de cinc-cents metres, separats per un parell de camps de blat o civada que recullen algun diumenge o altre, gens plujós, del mes de juny...

Joves pagesos que volen canviar part del món on viuen, que s'han de renovar, innovant contra pronòstic, sovint sense l'aprovació familiar, però que com a futurs hereus de tot plegat, tiren endavant amb el projecte del turisme rural, entre d'altres, com a complement de les activitats agràries i ramaderes.

La història comença malament. I així acaba. A les primers pàgines et descriu com s'acabarà el llibre, però això no ho descobreixes fins que gairebé acabant la novel·la, trobes a faltar el jove protagonista, l'hereu de la masia, i que si recordes els inicis, aviat el situes dins del tot terreny accidentat i enclastat a la tanca de la carretera de dalt... Una història que m'ha traslladat a bona part de la meva infantesa, visitant cada setmana l'avi i els tiets a pagès, a casa el pare, on jugar era sinònim d'empaitar les gallines i robar-los els ous, córrer davant d'alguna vaca, apedregar algun pardal, esquivar tifes de porcs i escapar-se de les amenaces de les oques... Ah! I d'anar amb el tractor a recollir les bales de palla al camp de dalt.

Em sap greu acabar així, però a Osona ja queden poques masies d'aquestes, és com un enfonsament anunciat d'aquest tipus de pagesia... i ho dic amb coneixement de causa, per venir-ne de família, i per haver-hi treballat molts anys.
Una lectura molt recomanada.

"Egosurfing", de Llúcia Ramis

"Egosurfing" és el nom del llibre que ha escrit l'escriptora mallorquina Llúcia Ramis, una jove periodista instal·lada a Catalunya, i amb el que va guanyar el Premi Josep Pla 2010. No n'havia sentit a dir massa cosa del llibre, però si que l'havia vist en algunes llibreries, i per Sant Jordi va ser uns dels molts que em van caure a les mans, per anar fent durant l'any. 

Aquesta mateixa paraula, egosurfing, ja ho diu ella sola definida a la wikipedia com a egosurfing és "el terme que amb què s'anomena la pràctica consistent a navegar (surfing, en anglès) per Internet a la recerca d'informacions sobre un mateix, sobre el seu patronímic o sobre els seus llocs web tot cercant-los amb algun dels motors de recerca, per tal d'avaluar la pròpia presència i rellevància a la xarxa".

La trama de la novel·la explica la història d' "una anònima escriptora mallorquina de llibres d'autoajuda rep l'acusació d'un programa televisiu sensacionalista d'haver comès un quasihomicidi imprudent. La seva víctima és un jove hospitalitzat a causa de l'impacte al seu cap d'una bossa d'escombraries. Algú ha llançat la bossa des del pis on ella va viure dotze anys enrere, en el seu primer curs universitari a Barcelona, i que va abandonar després de la mort del seu primer amant. 

De manera inesperada, es fa amiga de la descarada periodista que la calumnia, que la introdueix en les perversions d'un exclusiu ambient de la ciutat, mentre que el noi a qui se suposa que ha ferit, el qual està pendent d'un judici per presumpte maltractament a la seva exnòvia, insisteix a convertir-se en amic íntim de la protagonista ... "

El cert és que de paraulotes i de sexe en parla un munt, clar i català, sense manies, descriu diferents escenes de parella i fora de la parella. Joves, borratxeres, drogues, alcohol ...  No havia llegit mai un llibre que em deixés aquesta sensació tant estranya, d'haver-me de rellegir capítols per lligar-ho de nou, tant curiós tot plegat. El protagonisme d'Internet (Google, Facebook, Twitter, xats ... ) no és tant present com em pensava, però sí l'eina de les xarxes socials; en canvi, s'hi descriu el funcionament de moltes relacions entre persones d'aquest moment en què vivim, en una societat en la que només busquem que es parli de nosaltres, que ens aprovin com som i com actuem. Egocèntrics i vanitosos, així és com queda palès en l'obra.

En un petit escrit crític de l'obra, l'autor hi escriu: 

En un dels diàlegs de Egosurfing, un dels personatges ho diu encara més clar:

-És al·lucinant com actua la gent al Facebook. Quan estan ferits o putejats, deixen missatges tota l’estona, la majoria amb segones. Són patètics. La necessitat de clamar el dolor és patètica. En realitat, no sé per què es diu xarxa social si no existeix un acte més individualista. Tu penges el teu estat i només estàs pendent de les reaccions que provocaràs. Els altres t’importen ben poc, l’únic que vols és que estiguin pendents de tu.

Qui estigui lliure de pecat, que llenci el primer twitt…
Pel camí, en aquesta història que creua els camins de diferents personatges i les seves dèries, Ramis deixa caure algunes perles que poc tenen a veure amb Internet i reparteix llenya entre els periodistes.
........

En fi, que és una novel·la que no m'ha deixat gens indiferent. Seguiré llegint coses d'aquesta mallorquina.

"Aurora Boreal", d'Âsa Larsson

"Aurora Boreal", d'Âsa Larsson, premi d'entre els millors escriptors suecs, i que més tard donarà peu a fer-se'n una pel·lícula.

El cos d'en Víctor Strandgard, el predicador més famós de Suècia, apareix mutilat en una església amagada a Kiruna, una ciutat del nord i ciutat natal de l'autora de la novel·la, immersa en una eterna nit polar.
La germana de la víctima ha trobat el cadàver, i la sospita recau en ella. Desesperada, demana ajuda a la seva amiga de la infància, l'advocada Rebecka Martinsson. La Rebecka viu a Estocolm, lluny del seu passat, però decideix donar un cop de mà a la seva amiga per descobrir-ne l'entrellat de tot plegat, i acarar un seguit de records i problemes amb els veïns del poble.
Està molt sola. És hivern i fa fred, cau la neu ben aviat i es tenyirà de sang. Hi ha molt silenci. Sembla que tothom del poble amagui coses. Ningú vol parlar-ne. Durant la investigació només té la complicitat de l'Anna-Maria Mella, una intel·ligent i peculiar policia embarassada. 
.......

La veritat? M'ha enganxat, sí, anar estirant el fil de l'entrellat. Hi ha hagut gelos, enveges, sexe, abusos, estafes fiscals, religió i fe. Però al final, la veritat ha sortit a la llum. Saps? Ja estic apunt per seguir un nou crim al Cercle Polar, "Sang vessada". Algú la definia com a "una mirada fascinant sobre el fanatisme religiós i la corrupció a les societats modernes". 
Au som-hi, doncs!

Dewey, el gatet de biblioteca que ha commogut el món

Aquest és el títol d'un dels llibres que ens vam comprar per Sant Jordi. En vaig sentir un dia per la radio, i em va semblar que ens podria agradar, tant a en Sam (pel tema dels gats que sempre li han agradat) com per mi (perquè tenia pinta de sensibleru i realment ho és!).

El vaig començar estant de vacances al camping, però l'havia abandonat i avui l'he repescat amb la intenció d'acabar-lo (en faltaven poques pàgines). 

En Dewey Readmore Books (aquest va ser el seu nom de bateig i té web i tot!) va aparèixer en una bústia per retornar els llibres d'una biblioteca. L'adopten i la biblioteca serà la seva nova casa, i la bibliotecària la seva nova mestressa. La gent del poble i els visitants dels llibres seran la seva família i es farà famós arreu del món.

És un gat carinyós per estrany que pugui semblar, però en el fons és gat i acaba fent la seva. Les seves habilitats el fan famós. Es passeja per les estanteries, per entre caixes i per entre els llibres com si en fós l'amo i senyor. Tothom l'estima. I bé, els gats es fan grans també i com tots, acaben com acaben. 

He de dir que he rigut a estones imaginant-me'l saltant entre els prestatges, o menjant-se les gomes elàstiques. També m'he emocionat quan ha estat malalt o ha donat vida a aquells qui el visitaven perquè gairebé ja no vivien. Una bona història humana protagonitzada per un animal, que té un sisè sentit i això el fa un gat molt especial. 

Durant els capítols del llibre, però, no només es parla del gat i les seves proeses i dolenteries, sinó també de les memòries de la seva mestressa, autora del llibre, Vicky Myron.

No està malament per passar l'estona, i és cert que a vegades no està malament que ens recordin que el món està ple de petites casualitats que et fan canviar la vida.

[llegir-ne més]

Sant Jordi ... festa nacional ?

I perquè no ? No és tant descabellat. Sant Jordi n'és el patró de Catalunya, oi ? És un heroi per haver mort el drac i salvat la princesa, oi ? D'aquesta manera celebraríem una victòria i no pas una derrota. Doncs canviem el 11-S pel 24-A, en plena primavera. 
De totes maneres, ben poca gent hi ha que treballi, vagi a l'escola, vagi a la universitat, que no surti al carrer, que no compri una rosa, que no compri un llibre (malgrat jo rondini pel gran número de persones que NOMÉS compren un llibre aquest dia, i perquè toca i ho fa tothom. Una altra cosa ja és que, a més a més, se'l llegeixin!) .... 
A veure quins exemplars em cauen als dits aquesta tarda. Aprofitaré per donar una ullada als llibres electrònics.

Au vinga catalans! Bona diada!

Saga Millenium: conclusió

Com ja deixava intuir l'autor en les últimes pàgines del segon volum, la Salander no estava morta. Ni de broma! Quina dona!
El millor que pots fer és caure-li molt i molt bé i no tenir-hi gaire relació, perquè a la que et despistes et té controlada la vida, el compte corrent, el correu electrònic i el batec del cor! Conclusió del misteri Salander: fes-te amic de la Lisbeth i sobreviuràs.
Són més de tres-centes pàgines una altra vegada plenes de descripcions de la seguretat sueca, de la sed de revenja de la protagonista i d'una neteja "ètnica" més que professional que no deixa viu gairebé ni l'apuntador.
Els miracles existeixen? Segur que sí. La Salander n'és una prova viva perquè després d'una bala al cervell i el munt d'ossos trencats i ferides que li van deixar en Zalachenko i companyia ... o és un miracle la seva recuperació o això és una novel·la!
I avui, justament, he vist l'anunci de la pel·lícula d'aquest volum "La reina al palau dels corrents d'aire" i m'ha sobtat la imatge del protagonista masculí, en Mikael Blomkvist. No té res a veure amb la imatge que te'n dóna el llibre, un lligon professional que es tira tot allò que es mou. Malgrat tot, n'estan l'un de l'altre aquest parell.
Em sembla que, després de tant Larsson, aquest últim llibre m'ha fet congelar la neurona amb el corrent d'aire, m'he cremat els dits amb els llumins i la benzina i, si jo fos home, estimaria les dones a diferència dels "dolents" de la sèrie.
Ara només falta veure si em decideixo a veure'n les pelis. Alguna recomanació?

Millennium 2

Per què no? Davant d'un jutge ho hauria de reconèixer. M'ha enganxat. Potser pel ritme estrepidant de personatges que entren i surten. Potser per les descripcions del "gegant ros". Potser pensant que a Suècia, una societat tant freda, aquestes coses no podien passar. No ho sé. Però ha passat. Està clar que amb obres de més de sis-centes pàgines, hi ha fragments que els passes una mica de llarg i d'altres que rellegteixes per acabar de veure-hi alguna cosa més entre línies.
I la Salander en té bona part de la culpa. Té un caràcter especial, ella és especial. Surt de moltes situacions de les que sembla impossible. Treu informació de sota les pedres i sempre va per davant de tot i de tothom, fins i tot de l'investigador més punyeteru. No sé som acabarà la trilogia, però estic segura de que demà mateix m'agafaré al tercer.

Els homes que no estimaven les dones

Vaig llegir les 625 pàgines més ràpid que mai, amb ganes de seguir trobant suc darrera la següent frase. El llibre enganxa, sí, i és molt amè. Ja vaig reconèixer que la seva lectura és addictiva, fins al punt de deixar de fer altres coses per llegir-ne una altra pàgina durant la qual et presenta un altre personatge, tots fàcilment intuïtius i ben descrits.
Com a bestseller, l'han classificada de la magnitud del Codi Da Vinci, però jo no li veig. No nego que sigui una bona obra, però l'han estructuda perquè enganxi, amb una prosa enganxosa i senzilla i no està mal traduïda. M'agrada la descripció de la societat sueca, no sé si d'una manera correcta o no, però és curiós veure-la des d'aquest costat del llibre, desxifrant-ne tota una trama de diners, sexe, violència i amor.
El que més em rebenta és la presentació que n'ha fet l'editorial Columna, que després de passar per més d'unes mans, et queda l'exemplar ben desmuntat i amb moltes fulles desenganxades del llom.
De moment, no l'he vist a la gran pantalla, m'esperaré igualment com he fet amb les resta d'aquest tipus d'èxits com El codi Da Vinci, Àngels i Dimonis o el mateix Harry Potter. Per mi, perd bona part de la gràcia....
Bé, malgrat tot, segueixo amb la trilogia, a veure si en aquest segon llibre no hi trobo tanta publicitat de marques (ordinadors i sistemes operatius, diaris, cotxes i motos ... ). Sembla com si ens vulguin guiar en contra d'alguna cosa...

El llegat de Larsson

Sí, finalment he caigut en la temptació i he tingut la necessitat de llegir aquesta trilogia que tothom ha afalagat tant i tant. I de fet, no volia acabar l'any sense un apunt més de llibres.



Aquesta setmana vaig començar la saga amb "Els homes que no estimaven les dones" i he de confessar que m'ha enganxat, ja estic gairebé al final. La trama està molt ben construïda i no m'estranya que els entesos en diguin coses com aquesta: "Corrupció política, espionatge industrial, intrigues familiars, protagonistes inquietants, amor al límit... tots aquests són només alguns dels ingredients que fan que aquesta apassionant obra hagi estat batejada per mitjans de tot el món com la novel.la negra de la dècada i que més de quatre milions de persones ja hagin devorat les seves pàgines"

D'entrada, el títol suposo que apareix d'entre alguna de les frases de la protagonista femenina, una jove poc adaptada socialment, molt bona investigadora, que té clar que de "capullos que no estimen les dones" n'hi ha un munt. Quant al protagonista masculí, en Mikael, és el primer que sembla no estimar-les, no sé si s'adona del que fa amb elles.

De moment això, aviam com s'acaba tot plegat. I després pels altres dos.

Els pilars de la Terra

Aquest agost he rellegit aquesta magnífica obra de Ken Follet, "Els pilars de la Terra".
Res! gairebé 1000 pàgines, i encara rai que tenia l'edició de butxaca! Em feien mal els canells d'aguantar-lo cada dia ! Però he de reconèixer que em va captivar l'embolic de personatges i el munt d'enrenous en els que es veuen embolicats.
El que em demano, és ... perquè sempre reben els mateixos?! En William i en Waleran van néixer per putejar a tots els altres ? El pobre Phillip ho portava escrit al front: a mi! a mi! que sóc un innocent monjo que no m'hi torno! I ja no parlem de Tom, Jack o la mateixa Aliena .... tot plegat, un va i ve de cops de la vida que els fa guanyar a tots plegats.
I tot plegat ... mentre es contrueix una catedral. Per cert, ara no sabria dir si finalment la van acabar! Una mica de resum del llibre:
Mestre indiscutible del thriller, Ken Follett s'endinsa, en aquesta novel·la, en el món complex i fascinant de l'edat mitjana. Bisbes intrigants, constructors de catedrals, ambiciosos nobles rurals i pagesos desposseïts poblen l'univers d'Els pilars de la Terra. Centrada en l'accidentada construcció d'una catedral gòtica, la novel·la de Follett és una recreació acolorida d'una època convulsa i violenta de la història d'Anglaterra, on la gent senzilla lluita per sobreviure en un país assolat per una guerra civil inacabable, tot ignorant les maquinacions dels poderosos. A banda de les apassionants intrigues que conformen la novel·la, l'autor recrea diferents aspectes de la vida medieval on l'amor i la mort s'entrellacen amb força en aquest magistral tapís. Els pilars de la Terra és l'obra mestra de Ken Follett i constitueix una evocació excepcional d'una època de violentes passions.

Proves finals de la Uoc i la lectura d'estiu

Aix! Falten poc més de deu dies per fer les primeres proves de validació de la Uoc. Jo les faig a Vic, a l'edifici del Mil·lenari. Et fan suar la gota escrivint ( a mà!!!!! si si, amb boli ... quines agulletes!!! ), explicant com has seguit l'assignatura, la participació als debats, els exercicis, els materials consultats ... perquè puguin assegurar que som cadascú de nosaltres els qui hem enviat els exercicis. La veritat és que el curs m'ha anat de conya! Ara només falta superar això i seguir l'avaluació continua haurà valgut la pena !!! L'assignatura de Francès III és la que em fa més por ... posaré algun ciri a sant .....
I a finals de juny tocarà pensar en les assignatures del proper semestre.

Ostres! Aquests dies, amb el temps que fa, em passo moltes hores fora, i estic entrenant molt rebé. Em fa mandra haver-me de concentrar i no sé com posar-me a repassar tot això! El que em ve de gust és llegir. I ja he començat "El conte número tretze" de Diane Setterfield. Les primeres pàgines m'agraden ....

[+ info: El Periódico ]

La Provença

Quatre dies a La Provença donen per molt! Passejant amb la Marta, la Mercè, l’Aurora, en Sam i jo hem anat redescobrint el centre d’Aix-en-Provence, preciós i ple de places i fonts entre les que passegem un dissabte a la tarda.

Hem tingut temps de tallar “jamunassu” (Mercè! N’has après ja?!)

i de fer “picnics” a la vora del Lac de Sainte Croix

i poblets com Mustiers ,

Aquí, des del Canyon du Verdon es poden fer un munt de caminades i conèixer racons i raconets!

Hem tingut ocasió de veure els camps d’espígol, la banda, que d’aquí tres o quatre setmanes es vestiran de gala, d’un to blau lila que enamora a tothom.
Hem passejat a prop del mar i un xic per sobre –carretera de Crêtes-.

Redéu quins penya-segats ! Cassis al fons, poblet amb port, molt turístic.

I hem seguit la ruta cap a La Ciotat, Le Castellet i La Cadière-d’Azur ... poblets de l’estil medieval i plens de botiguetes. Oi, Aurora? :)

Ostres! ja ens quedariem "Un any a la Provença", ja! (informació del llibre)
Uns dies que no oblidarem. Una abraçada ! Merci!

Ciber@vis

No sé si hauríem de dir la gent gran, o potser la gran gent. El que sí tinc clar, és que amb una eina tant potent, important i alhora perillosa, com és internet, i en grup, són una colla de petits terroristes. La meva mare encara porta la "L" en aquest tema però estic orgullosa de dir que "progressa adequadament"!!! jejeje Quin perill!!!!

Allà al casal d'avis van un dia a classe, i es troben tota una colla als ordinadors que tenen al local per "fer pràctiques". El culpable és el profe, que els incita a "perdre-hi temps" (això és el que ens deien a nosaltres els pares quan érem joves, i mita'ls ara!). Vam riure molt els primers dies fer anar el ratolí, però ara ja el domina a ell, sap escriure un document i canviar la lletra, el tamany, guardar-lo etc. I sobretot, es dedica a mirar els blocs que ja té als favorits, a buscar notícies, a mirar la pàgina d'algun hotel on els porten els de l'Inserso. La qüestió és fer anar el coco, sí sí! I no t'ho perdis! ara ja té email! hahahaha que bona!

L'altre dia remenant pel món internauta vaig trobar aquest llibre, 'Ciber @vis', un "Manual per a joves de més de 50 anys que volen aprendre a navegar per Internet"... sense paraules! Vaig buscar l'article que parla d'aquest món i em va fer gràcia -més sobre el llibre-. Però, ja dic, alhora em fa una por! La mare ja m'està insinuant, per dir-ho suau, que l'ordinador que li he donat és lent. Com pot tenir la barra de dir-me això! Està demanant que seria millor, ja no un altre ordinador de sobretaula, nou, sinó de dret un portàtil! On s'és vist! hahahaha .... ai senyor com ens hem de veure!

He estat apunt de comprar-lo, donat que avui els llibres tenen el protagonisme al costat de les roses. Bon Sant Jordi!

Jaume I El Conqueridor, "La reina hongaresa"

Més novel·la històrica. Aquesta vegada la segona part de la trilogia de l'Albert Salvadó.

Aquest nostre Rei Jaume se les portava eh! Quin conqueridor estava fet! I no precisament només de terres.... si nó de cors ! Bé, de llits! :) Amb pocs anys li van sortir fills "reials" i bastards de sota les pedres. Ah! I tots haurien de tenir la seva baronia o el seu regne. Jaume, maco, ja t'hi pots deixar la pell en la conquesta que ja tens "quatre regnes a dividir entre cinc fills". Ja em diràs com t'ho fas això!

El cert és que aquest llibre entra tant o millor que l'anterior, amb poc més de dues llargues tardes me l'he empassat. És també una novel·la amb estil juvenil, d'aventures, i va bé perquè continues fent repàs dels llargs noms de reis, nobles, abats i bisbes.

La Violant, la reina hongaresa de qui porta el nom el llibre, és doncs tota una dona! Sap estar a la cort i fer el seu paper quan toca, però intervé en el moment just abans el Rei no "la cagui" ! Acabarà essent la seva consellera. Però pel que sembla no deixa de ser una dona com totes: fràgil i vulnerable i exposada a les infidelitats del seu home -un tita fluixa!-

M'ho he passat bé llegint. Alidò !

El meu ídol

Entre d'altres, en "Charlot", Charles Chaplin, aquest magnífic mim és el meu gran ídol. Sempre he estat pendent de la informació existent d'aquesta autoritat cinematogràfica però mai n'havia tingut ni cap pel·lícula ni llibre ni, molt menys, puzle.

Un dia passejant-me entre la multitud de la gran ciutat ho vaig trobar tot. La que considero la seva millor obra, un dvd de "El gran dictador".

Una lectura que parla de Charlot com al rei dels sense llar, "Tras las huellas de Charlot".
I el que més em va captivar, un puzle!

Aquest! 1000 peces, "Las luces de la ciudad", amb ben poc color, molts grisos, com m'agrada a mi! Medeix 48x68 cms i presideix el menjador al costat del Guernica. Charlot, representa un sense sostre amb dignitat i estil, tot un senyor, acompanyat del seu característic tratjo, bombí, bastó i, com no, el bigoti.

El noi del pijama de ratlles

Cansada de que “El noi del pijama de ratlles” [més info] no aparegués durant dies i dies a la biblioteca taradellenca, abans d’ahir vaig optar per ampliar la biblioteca particular de casa i el vaig comprar. Aquest matí, ventós i frescot –com diu en Molina de “Polònia”-, me l’he cruspit, pim-pam, amb un obrir i tancar d’ulls. Feia molt de temps que no em superava a mi mateixa llegint. Sovint sóc anti sistema i vaig a contracorrent tot sovint, i com que encara no he vist la pel·lícula que n’han fet, m’he decidit a endinsar-me en l’època esplendorosa de l’Alemanya nazi.

Entre Berlín i Out-Witch, 1942. En Bruno, fill d’un militar “dels bons” -des del punt de vista del nen- coneix l’Shmuel, un nen polonès, jueu i presoner del “camp de concentració” que hi ha darrera la gran tanca on tots van vestits amb pijames de ratlles. És fantàstica la relació d'inocència que creix diàriament entre aquests dos nens, d’amistat i lleialtat.
És dura la narració capítol darrera capítol i m’ha captivat la manera que té l’autor per fer imaginar al lector tota la trama: "l'horror amb ulls d'infant". I té un final realment dur i cru.

El punyal del sarraí II

Ja fa uns dies que vaig acabar aquesta novela, potser un xic juvenil, històrica, sobre la vida del jove Rei Jaume. No puc negar que m'ha agradat, passa bé. Puc dir que les descripcions m'han fet imaginar prou les escenes (fins i tot les de sexe, jajaja): com vivien als castells, i fora d'ells; com i qui governava realment -alguns reis eren veritables titelles eh!-. El que m'ha sobtat molt és veure com s'arribaven a moure pel país! I com arribaven els missatges i les noves d'un lloc a l'altre, malgrat no tenien emails! A més, és una manera més de seguir la historiografia que vam tractar a l'assignatura de Literatura Medieval I a la Uoc.
El cert és que desconec si hi ha errades com algun "entès" havia insinuat, però a mi, personalment, m'ha agradat. Tant, que ja tinc a les mans la segona part de la trilogia sobre Jaume I El Conqueridor, "La reina hongaresa" [més info]