Paisatge blanc i bucòlic

Sant Esteve, les 5 de la tarda, i estava nevant amb ganes!
Gairebé a les 8 la cosa ja començava a estar bonica, paisatge blanc i bucòlic, fred ...

Vam obrir les portes del garatge i vam posar en marxa el petit de la família, l'Autobianchi. Enfilem la carretera del tram de ral·li de La Roca, direcció Viladrau ... estem sonats ? Em sembla que sí, una mica ...

En Sam disfrutava com mai! El petitó es portava bé, les rodes traccionaven lo seu, amb segona i amunt! (video)

Vam arribar a dalt al coll, a l'Enclusa, quatre fotos, vam girar i cap a casa!

Continuava nevant. L'endemà sortiem d'hora a fer una gimcana amb els cotxes amb tota el grup dels Botadevi. La sortida era del Coll de Revell i s'acabaria.... sorpresa! A les 9 de la nit estavem sopant a Conill, a tocar de Calaf, després de fer més de 500 km per carreteres de ral·li de mitja Catalunya, cansats però havent gaudit d'una bona jornada.

À l'abri de rien, Olivier Adam

Sóc un cas amb les lectures, encara no n'he acabat una que ja en tinc una altra a les mans, i totalment diferents. Sortint de la biblioteca aquesta tarda, entre les novetats, m'he trobat aquesta petita joia, en francès, "'A l'abri de rien", d'Olivier Adam.

Més informació aquí

Ja tinc feina totes les vacances "uoqueres" jejejeje !!!

El mitjó

Eus ací una mostra de la mitjonada d’aquest migdia!!!

El mitjó ¡!
A casa meva (no sé si a les vostres també) el mitjó, en el fons, m’ha demostrat ser un individu solitari. De fet, si mirem la paraula en sí, ja ho diu tot: masculí i singular. Malgrat els rento en ramat, vulgarment “mitjonada”, per definició, està condemnat a acabar sol! O es forada –cinquanta mil vegades- i es llença, o es perd –ja em diràs en quin coi de racó es posen si els mitjons no caminen!-, o es passa de dretes a esquerres en un no res, o, senzillament, es desaparella. Intel·ligent ell !

Aquest element, espècie de la que en corren exemplars de mil tipus diferents, en podem veure: de colors, blancs, negres...; amb ratlles, a rombes, llisos, amb dibuixets...;

curts, llargs, de mitja cama...; de fil, de cotó, de llana...; més gruixuts, més prims...; de marca, sense marca...

Fins i tot amb dits!

Per cert .... hi ha llocs del món que de mitjons ... ni un! oi ? Curiós tot plegat !

El punyal del Sarraí

Aquest cap de setmana m'ha caigut a les mans aquest llibre "El punyal del sarraí" d'Albert Salvadó.





Una novel·la històrica que forma part d'una trilogia sobre el nostrat Jaume I El Conqueridor. No és cap totxu ! Ans el contrari, el text és amè.
El vaig començar entre tram i tram del Ral·li d'Hivern :) i he de confessar que "m'ha enganxat" ;)

Més informació aquí

Vida!

Aquest migdia, mentre entrenava, corrent cap a Gasala, amb el petit i "discret" mp3 a l'orella connectat, escoltant la radio, he sentit una frase que encara em resona pel cos. Sí!



Deia així:
"Avui és el primer dia del que em queda de vida". No han dit qui l'havia pronunciat, però crec que s'hi va lluir el paio! Sí, senyor! És certa, no ens hi podem negar. Optimista, eh! M'agrada.
Apa, doncs, cap al Ral·li d'Hivern falta gent !

Mala llet !

Aquest matí he sigut testimoni d'una situació d'impotència dinerària per dir-ho d'alguna manera: a la dona del bar li han endossat un bitllet de 50€ fals !!! Redéu quina ràbia que fot !

Què has de pensar ? Me l'han col·locat intencionadament, i si cola, cola?! Me l'han donat inocentment com em passaria a mi?

Ja no ens podem fiar ni de la tecnologia, aquí no ha servit ni la llumeta aquesta de color lila que et mostren "les estrelles" que porta el bitllet bo perquè aquest les tenia i a mi també m'hauria entrat com a bo. El que porta falsificat és l'emblema aquest del lateral, com el de la foto.

Com copien els molt cabrons! I pensar que jo també en puc ser víctima -o potser ja n'he sigut- i amb el que costen de guanyar ! ostia !

Tarda de diumenge

Després d'un cap de setmana de dinars i sopars familiars, he sortit a córrer, aquí al costat, al golf i malgrat el paisatge i la llum es mereixien un reportatge fotogràfic no portava la càmara a sobre.

Ara, estenent la roba a la galeria, he vist això i aquí ho deixo: la cara sud dels Pirineus amb la llum del sol ponent-se. Quina meravella!

I quina rasca! redéu !

Ulls de dol

Sí, avui estic moixa, em sento impotent. No hi puc fer més ... més que escoltar i acompanyar a qui en aquests moments ho necessita, l'Auro, una de les meves millors amigues. Avui hem enterrat en Lluís, son pare, una mort sobtada. Aquesta tarda hi aniré una estona i així fem companyia a la Lola, sa mare.
És molt dura la sensació quan t'apropes a saludar a qui acaba de perdre un ésser estimat. Un silenci i un mar de llàgrimes s'han apoderat del moment quan m'he fos en una abraçada amb l'Aurora.... Un reguitzell de preguntes et venen al cap. I un munt de pensaments i les cares de les persones que ja han fet aquest pas fa un temps. Perquè som així ?
Ara em toca fer el cor fort i servir-los a elles d'ajuda. Canviar aquests ulls de dol per uns altres d'esperançadors i alegres, transmissors d'amistat i d'emoció i, sobretot, de vida!
Una abraçada!

Facebook, una mania o un plaer?

No sé si és per portar la contrària al món o perquè la meva religió no m'ho permet, PERÒ, ara mateix em sento una mena de bitxu raru! Així és: no tinc el feisbuc aquest dels dimonis!
Hi ha qui et diu que és molt millor que res inventat fins ara, que és espectacular, que és la comunició perfecte entre el mesenger, els blogs i els àlbums de fotos del mercat ....
És un gran cafè on pots petar la xerrada amb tots aquells amb qui una vegada vas compartir un pati d'escola a P3, o amb aquells de la EGB amb qui no t'has tornat a trobar mai més, o amb els ximples de FP que ... o amb els de la Universitat que ... o amb el veí que .... Tots publiquen les seves millors fotos, els seus escrits, els videos ...
El fenomen va molt més enllà: hi ha qui te com a "amics" al Facebook més de 200 persones, veins, familiars, coneguts .... És competició? Plaer ? Vici ? Mania ? Malaltia ¿?!! Gggggggggggggggggggrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr !!!! No puc! No i no !
Jo seguiré fent els meus trencaclosques.
C'est la vie !

Enfredorits davant la llar de foc

Una bona pensada de l'avi Francisco, va fer que al construir la casa on vivim, no oblidés quatre de les millors meravelles de la construcció: els celoberts per la llum natural, el forat de l'ascensor -que ja hem omplert aquest estiu després de 20 anys d'haver-lo construit-, els armaris empotrats -absternir-se els amants del salt del tigre, aquí com a molt practiquem el de la sagrantana, ben arrapadets a la paret-, i el millor de tot el pis: LA LLAR DE FOC!!!! Ooooooohhhhh !!!!



En Sam ara fa un parell d'horetes fent de "piroman" !!! Des de que viu a Taradell n'ha après i li agrada! hehehe! Tarda de diumenge ... en plena tardor ... amb baixes temperatures -la cara sud del Pirineu és ben blanca i ens saluda cada matí!- .... la plei aquesta com sa digui ... jo liada amb la literatura medieval a Filologia Catalana (UOC) ... musiqueta de fons i, per descomptat, bona companyia!!
Què més volem!

La Volta a Osona

Un dissabte més liats amb els clàssics, perduts per les carreteres més secundàries que puguin existir sota la boira osonenca, esperant més de 2 hores en cadascun dels tres controls a diferents llocs: a la sortida de Santa Eulàlia de Riuprimer, a Muntanyola i en un camí veïnal entre el pantà de Sau i Rupit amb la lluna i la musiqueta com a únics companys de viatge.
Vam fer de control secret. SECRET !!!! Veieu la foto? què en té de secret ? hehehe !!!

Control? sí! hem d'anotar en un paper el número de dorsal que porta cada cotxe i l'hora oficial de pas. El copi porta un estri que insereix dins d'una mena de consola com les que es fan servir per controlar el pas dels atletes en les curses de muntanya ... i queden fitxats.

En aquest tram, a final de la carretera vella de Muntanyola, el més divertit va ser veure de tant en tant algun cotxe passar per l'altra carretera, perduts i desorientats entre les desenes i desenes d'encreuaments que hi ha dins l'urbanització !!! Mala llet ? Millor pensar que no; més aviat, una mica d'emoció a la passejada ! :)
Us deixo algunes de les màquines i cucades que hi van participar fent més de 350 km per les carreteres osonenques. Aviat ens tocarà! Ben aviat!

Ral·li Costa Brava

L’últim, un cap de setmana mogudet. De currantes professionals, intendència amb furgoneta de lloguer inclosa, movent-nos pels trams del ral·li a portar entrepans i fruita als companys de feien de control.
Quilòmetres i revolts. Així puc resumir el cap de setmana.
Cotxes ? Sí, a la sortida d’algun tram i el divendres a la nit sentir-los pujar espitats direcció Sant Hilari, res més. Ja en tenim un altre al sac!
La setmana vinent, la Volta a Osona amb cotxes clàssics, també anem de control, però res de secret, més vistós que mai ! amb armilles fluorescents, taula, cadires i para-sol! Hehehe.
I al desembre, més. El Ral·li d’Hivern, durillu per sí sol com el nom indica i, sovint, sinònim de gel i neu.

Dolo.

Algunes fotos ...

La fageda de la Grevolosa

Un matí collonut! La llum i la temperatura perfectes.
A poc més de mitja horeta, en ple tram de ral·li de Bracons hi ha la fageda de la Grevolosa, un xic amagadeta. Un caminet pel mig del bosc, per la banda sud assoleiada, ens obre les portes d'una petita raconada atapeïda d'alts i esprimatxats faigs, arbres monumentals.



Ens hi passegem una estoneta, fem quatre fotos. No se sent res, ni ningú...




Observem la natura i trobem aquest petit guardià ...



Que bonica és la tardor!!!

Una alenada d'aire del Montseny ...

Després de dinar. El sol entra eufòric per la finestra del menjador. Em crida l'atenció i d'una revolada incito a en Sam a sortir a donar un tomb amb l'scoopy 300 fins aquí al Montseny.

I ens trobem aquest paisatge ...

Gaudim dels revolts, costa trobar un sol forat buit, estan plens de cotxes aparcats a banda i banda de la carretera. Als llocs on hi ha algun restaurant (La Brita, Can Palau, Sant Marçal, Montseny, El Brull ... ) tots estan plens ! Hi ha crisi ?!



El colors estan magnífics, tot el terra ple de fulles caigudes dels seus amos ... Si un s'hi passeja, aconsegueix fer música al compàs dels peus mentre caminen suaument...


I ... amb Les Agudes al fons



Sant Martí del Brull, camí de casa ...

Comme Toi, Ishtar Alabina

He acabat un parell de les pacs de la uoc, una de Francès i una de Lingüística. Ara m'estic introduint en la Literatura Medieval del Rei Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner... i per relaxar-me m'he posat un CD del recopilatori Buddha-Bar, Vol. IV disc 2, i he pogut gaudir d'una de les cançons que més m'agraden d'aquest treball.

Comme Toi, de la cantant Ishtar Alabina, música àrab ... Aquí deixo el link de la cançó i la lletra (és en francès). A bientôt !

http://www.youtube.com/watch?v=soOUDNsaZ5U

Elle avait les yeux clairs et la robe en velours

À côté de sa mère et la famille autour
Elle pose un peu distraite au doux soleil de la fin du jour
La photo n'est pas bonne mais l'on peut y voir
Le bonheur en personne et la douceur d'un soir
Elle aimait la musique surtout Schuman et puis Mozart

Comme toi comme toi comme toi comme toi
Comme toi comme toi comme toi comme toi
Comme toi que je regarde tout bas
Comme toi qui dort en rêvant à quoi
Comme toi comme toi comme toi comme toi

Elle allait à l'école au village d'en bas
Elle apprenait les livres elle apprenait les lois
Elle chantait les grenouilles et les princesses qui dorment au bois
Elle aimait sa poupée elle aimait ses amis
Surtout Ruth et Anna et surtout Jérémie
Et ils se marieraient un jour peut-être à Varsovie

Comme toi comme toi comme toi comme toi
Comme toi comme toi comme toi comme toi
Comme toi que je regarde tout bas
Comme toi qui dort en rêvant à quoi
Comme toi comme toi comme toi comme toi

Elle s'appelait Sarah elle n'avait pas huit ans
Sa vie c'était douceur rêves et nuages blancs
Mais d'autres gens en avaient décidé autrement
Elle avait tes yeux clairs et elle avait ton âge
C'était une petite fille sans histoires et très sage
Mais elle n'est pas née comme toi ici et maintenant

Comme toi comme toi comme toi comme toi
Comme toi comme toi comme toi comme toi
Comme toi que je regarde tout bas
Comme toi qui dort en rêvant à quoi
Comme toi comme toi comme toi comme toi
Comme toi comme toi comme toi comme toi

La vida en un no res

Aquest matí, plujós, mentre pujava direcció Solsona per assistir a un curs de costos, m'he trobat al bell mig d'un accident múltiple que ens ha tingut parats gairebé dues hores. Jo he estat allà a primera fila veient l'espectacle però encara no em se avenir de com ha anat tot plegat.
La qüestió és que, per un moment, quan he hagut d'esquivar el camió del meu davant per no picar-hi també, he pensat: "Ostres! una altra per explicar!".
Sirenes. Ambulàncies. Grues. Bombers. Mossos. Un concert un xic desagradable. El resultat? Aquest el pitjor.

I... 5 cotxes més també força malparats. I això rai, és el de menys. I els qui anaven dins què ? Els airbags hi han deixat la virginitat però no sé si han fet servei o no ... m'agradaria pensar que sí.

Per compensar el dia m'he passejat, tornant cap a casa, entre el Solsonès i el Berguedà. M'he parat a fer fotos, i entre elles, unes del magnífic i tranquil "Cementiri Modernista d'Olius".

Si no hi heu estat, realment val la pena per la curiositat que desprèn el lloc. Passeu i veieu.

Gaudint del que ens agrada

Cap de setmana pel Delta de l'Ebre. Ens vam trobar bona part de la colla que al juliol vam anar a LeMans Classique amb els nostres cotxes, patint calor, dormint en tendes, cansats de fer quilòmetres pel circuit i de menjar poulet rostit amb una mena d'imitació de patates...

AQUEST que ve ara és un altre dels meus petits desitjos, un Herbie a tope!

L'amic d'en Jan, l'Ernesto, un juvilat suís que parla alemany, anglès, francès i xapurreja castellà i català, instal·lat al Delta de l'Ebre i la seva dona, la Margueret, una joia de dona ! em van deixar pujar-hi i passejar-nos per tot el Delta pel mig del que queda dels camps d'arròs ...

Quina colla !

Gràcies per tot!

Cotxes, ral·lis, soroll, fum i benzina...

Buf!
Quin parell de caps de setmana!
L'últim de setembre fent la "Volta a Catalunya" amb cotxes clàssics (Mini, Porsche, Autobianchi, R5 ... tots de més de 25 anys), amb seu a la Seu d'Urgell, i des d'on després de gairebé més de 1500 quilòmetres per carreteres de revolts, vam acabar la festa a Sant Feliu de Buixalleu amb un dinar de germanor.
Com a control horari certificavem l'hora que arrencava el cotxe del lloc marcat al llibre de ruta per tal d'iniciar els trams de regularitat, on hi ha vegades que un s'avorreix una mica (per anar sempre màx. a 50 km/hora) tant a poc a poc, però que altres cops, per seguir la mitjana, un ha de fer mans i mànigues per no saltar pel dret en algun revolt "apaellat". I tot això, amb la carretera oberta, és a dir, amb els corresponents "pixa-pins boletaires tot terrenerus" que no saben conduir i que invadeixen el carril contrari tot sovint ....
L'experiència de dormir tots plegats a l'alberg d'en Valira a La Seu ... quins records de colònies! quan una servidora no dormia fins que l'última mosca deixava de moure les ales ... ggggrrrr

I aquest últim cap de setmana, de control de repostatge al Ral·li de Catalunya, amb seu a PortAventura. L'experiència de veure els pilots famosos a un pam del nas i dedicar-nos mútuament un somriure i desitjant-los sort ... no té preu, per descomptat! Però la feina en sí que es va tocar, controlar-los, com a nens petits, mentre posen benzina (benzina de més de 700 peles el litre!!! bbbffff ), era una mica avorridot. El que més fot és haver-se de llevar a les 4 del matí per sortir a posar-los les carreteres, i com que anem cansats i justos de temps, no ens dóna més per poder-les-hi planxar els revolts jejejeje

Al fòrum de la Botadevi trobareu algunes fotos.
El millor de tot el cap de setmana? doncs .... la pujada GRATIS al Furios Bacus aquell !!! jajaja Quina canya ! Gràcies Fina, Joan Carles i Àlex.

Malgrat tot ... Fins la propera!

Que es facin un petó! un petó de cine ...

Aix! uns altres! La Txell, la peque, i en Xavi.
Quin cap de setmana! Dissabte a les 12 posavem els peus a la magnífica, bucòlica i planiana Girona, cap a l'Ajuntament falta gent. Carrers tallats per les obres del AVEcrem ens fan accelerar per no arribar tard i, amb trompu en ple centre, estem aparcats a l'hora.
Llums! Càmera! Acció ! Estan rodant! amb això no hi comptàvem. Ni en haver-nos d'esperar! On s'és vist que a una núvia més que puntual la facin esperar. Què passa? És per donar-los temps de repensar-s'ho algun dels dos? Un estudiat i consentit "sí, si vull" ressonava per la sala. Visca els nuvis!

Per torns (Carles, Gemma, Uri, Sam i Dolo) ens fem les fotos de rigor. I enfilem camí cap El Vilà, la casa de colònies que ens acull al costat de l'Estany de Banyoles. A la taula gaudim de la companyia dels amics dels nuvis.

En un moment més emotiu ... agraïments als pares ...

Després de dinar ens quedem els pitjors, els perillosos, i fem xerinola alcoholitzada fins altes hores de la matinada ... amb gimcana inclosa! I aquests sóns els efectes de veure l'entorn amb uns altres ulls ...

Les 9 del matí, ho anuncia el cloquer de l'església de Porqueres. Centenars i centenars de persones caminant, amb bici, corrent .... volten la meravella llar del monstre de Banyoles, l'Estany. I amb una pilota de bàsquet als dits començo a despertar als començals (emprenya eh!) Els ulls plorosos, ulleres marcades, i amb l'estómac ple després de l'esmorzar, a mig matí desitgem molt bon creuer pel Mediterrani a la nova parelleta. Una abraçada i gràcies per tot!
Us estimem!

UOC, el retorn dels nervis ! hehehe

Aix! en el fons tots i totes som com els infants: inquiets! Amb ganes d'aprendre, amb la diferència que a unes edats i altres la il·lusió i l'entusiasme és millor o pitjor. Avui hem començat de nou un semestres més a la UOC. Semestre? Quins dallonses dir-ne semestre -sis mesos-, si gairebé no arriba ni a TRES mesos, comptades festes i tot plegat .... buf! El tret de sortida és donat i s'ha d'arribar al final de la cursa!
Vaig començar Filologia Catalana fa un parell d'anys, i vaig fent, poc a poc, perquè m'agrada. Recordo que, a l'època de FP -alguns amics havien optat pel BUP i COU d'aquells temps-, jo no sabia ni què era la literatura gairebé, perquè a mi m'agradaven -i m'agraden- els números! Però a l'avi li agradava molt llegir i alguna cosa en deuria heredar ...
Ostres, ara que ho veig! COU conté les mateixes sigles que UOC, al revés ...
Bones pacs!

La joia de la corona

La meva afició actual de muntar trencaclosques ha tingut una evolució, crec que positiva. Al principi era més aviat una mena de desfici, per muntar els puzles però també per desmuntar-los. No m'agradava deixar les meves creacions a la vista. Amb el pas del temps, vaig canviar, i molt. Ara no hi ha puzle que no el faci amb alguna finalitat o objectiu: perquè m'agrada, perquè em recorda quelcom o alguna persona o algun lloc, perquè el voldré regalar ...

A tots, els tinc i els espera un lloc i un destí.

Us presento, de moment, el que considero "la joia de la corona", el quadre més que conegut "Guernica" de Picasso, i en el meu cas, presideix el menjador :)

Aquesta meravella, de la casa Educa, només medeix 1,44x0,68 metres i està fet de 3000 peces! Ni més ni menys. I com podeu observar d'uns colors ben variats ...

Visca els nuvis!

Sí, sí ! aquest és el cotxe del nuvi i, no us ho perdeu, la núvia va arribar en un de semblant. I guapos que estaven els dos !

Són en Toni i la Raquel, amics dels rallys d'slot -excalextric- i de regularitat amb cotxes clàssics. Quina colla que ens vam ajuntar! Quina por! hehehe. VISCA ELS NUVIS !!!

Ara que ... per tenir amics com aquests, que et regalen els calers CONGELATS (amb verdura, macarrons, espaguetis ... ), potser és millor no tenir amics eh ! :) que bons! De fet, si ens ho mirem bé, és una bona manera de congelar la inflació! no? jajaja

I res, aquest parell som nosaltres fent moneries...

En un casament, després de les postres i havent begut una mica de tot, és el moment en que sempre m'adono d'un parell de coses: que, possiblement, la societat viu aliena al meu món i que, un casament "convencional" no està fet per mi!

De Vic a Folgueroles pel PR-40

Avui, com a celebració particular de la nostra diada i com a poble català que som, he participat a la caminada de les festes del barri del Remei de Vic. Tocats dos quarts de nou, enmig d’un centenar i mig llarg de veïns, i després de fer la corresponent inscripció que ens ha costat cinc euros, la Sílvia, el seu pare Enric i jo hem iniciat la ruta que ens portaria, primer pels carrers de Vic i després pel sender PR-40, fins a Folgueroles, bressol del nostrat poeta Jacint Verdaguer.

Després de poc més d’una hora i mitja de passejar vora el riu Gurri i travessant el pont del Bruguer -gòtic, s.XVII-, caminant per camins en terme de Calldetenes i ben assedegats, hem entrat al poble verdaguerià, en plena festa major. Aquí, sota unes ombretes, ens han deixat descansar una estona, abeurar-nos i endrapar un entrepà de, com no, botifarra de Vic. La parada ha servit per donar mitja volta i desfer el camí, variant-ne una mica el recorregut d’anada i completant gairebé catorze quilòmetres. Així, amb el sol de cara, hem pogut gaudir de racons com l'Ermita de Sant Jordi, on Verdaguer hi cantà missa. Com a record i mostra, per cert gens agradable, del que ens estan imposant -no cal dir noms i cognoms, oi?- us deixo una foto que ho diu tot.



Sí, sí! són les “piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip” torres de la MAT, hi havia un grup d’operaris enfilats en una d’elles, a mig muntar. Les restes ja les veieu. Com podem anar bé d’aquesta manera ?!
Visca Catalunya !

La lladre de llibres, Markus Zusak

Ara fa uns minuts l’he acabat. Encara hi estic donant voltes. Més que recomanable.
Durant tot el llibre, és la mateixa mort narradora qui ens va avançant el que passarà als següents capítols i és gairebé al final quan fa més mal llegir-ne el que ja es preveia com la crònica d’una mort anunciada ...
Ara bé, un final així no sé si me l’esperava. És dur el món d’aquella Alemanya, d’aquella guerra i en Hitler, dels jueus, però també de les paraules, dels llibres, d’un acordió, de l’amor ... Curiosa la manera de fer-nos entrar dins la història, ben trobats els personatges i les relacions entre ells. M’ha captivat des del primer moment.
A mesura que he anat girant pàgines, m’adonava que en el fons em sento una mica lladre de llibres també. L’avi tenia una mica de biblioteca a casa i les tardes de diumenge era típic anar-li a arreplegar algun llibre, en préstec eh! Quan va morir, la iaia me’ls va donar tots amb un “tu, almenys, els mimaràs”. I així ho he fet. Aquella olor de vell, antic, interessant, com de resclosit em recorden la seva intel·ligència.
Us deixo quatre frases que m’han cridat l’atenció, pel significat, per la manera d’explicar els fets:

“Tres idiomes s’entrecreuaven. El rus, l’alemany i les bales”

“De tota manera, tenen una cosa que els envejo. Els humans, si més no, són prou assenyats per morir-se”.

“... a finals de juliol, quan el carrer Himmel es va despertar, van trobar mort un soldat retornat. Estava penjat d’una de les bigues de la bugaderia de prop de ca Frau Diller. Un altre pèndol humà. Un altre rellotge, aturat”.

“Les paraules. Per què havien d’existir? (..) Quin bé fan les paraules ?”

Mes sobre el llibre

Els Jocs Paralímpics

Ara hi pensava. Qui no recorda Barcelona '92. Vaig tenir la sort de poder assistir, a més de vàries proves d'atletisme a l'estadi, a un partit de bàsquet en cadira de rodes. Tinc imatges gravades que no oblidaré mai. Quanta solidaritat! Quanta alegria! Quant d'esforç! Quina enveja!

Demà dia 6 s'inaguren els Jocs Paralímpics, a Beijing també. Un dels atletes catalans que hi participarà és atleta del nostre Club Atlètic Vic, en Roger Puibò Verdaguer -atletisme en cadira de rodes-. En Roger hi prendrà part en la prova dels 5.000 m, categories T53/T54, el dia 8. El diumenge 14 participarà a les sèries dels 800 m T53 i, finalment, el dia 17 s'ho jugarà tot a la Marató. Roger, molta sort ! I ens veiem a la tornada !

Podeu anar seguint les noticies a la seva pàgina web http://www.puigbo.cat/ i molta més informació a http://www.olimpics.cat/

Una més a la colla ...

Ara ja sé quina cara fa la nova integrant de la colla, de la família Freixas -i Riera!-, sí sí, la Berta, la petitona de la casa. A en Cesc i la Núria una abraçada i felicitats per aquesta nova etapa de no dormir, no sortir, no fer vacances, no ... no ... no ... aix ! La sort és que hi ha tantes altres coses que recompensen! Quan els veus aquells ullets i aquelles manetes com demanant-te ajuda ... I els avis?! L'avi Jaume i la iaia Antònia, hehehe, els cau la baba!
Nascuda, doncs, el 31 d'agost amb una mica més de 3 quilets ... no sabria pas dir a qui s'assembla més. És ben bé que tant xics tots fan la mateixa cara! Quan sortiem, "Ostres, quin ratolí!" va dir en Sam, viam si ara encara li sortirà la cosa paterna aquesta i ... buf! buf!

Marata i Corró d'Amunt

Des que vaig canviar de feina, amb els antics companys de feina de l'oficina de Les Franqueses i Vic teniem pendent una sortida-caminada-berenar. El més guapo de tots els agroxarxerus, l'Oriol, ens l'havia de preparar: una descoberta de l'entorn de Les Franqueses, Marata, Corró d'Amunt ...

Després de molts mesos esperant trobar data, el dissabte dia 30 d'agost vam improvitzar la mini excursió-sortida que ens va permetre, de la mà del "neng de castefa" (hehehe), passejar-nos per aquests indrets verds i desconeguts del vallès oriental, i poder gaudir d'una vista ben diferent, de la que tenim els osonencs, del majestuós Montseny.

L'Eli, la Marta, l'Oriol, la seva amiga Mar i jo mateixa vam seguir el sender,

i després d'endrapar unes príncipe per recuperar forces

vam fer mitja volta a Corró d'Amunt, seguint el GR-97. De fet, amb el guia que portàvem era difícil desorientar-se -potser perdre's seria més fàcil, entre matolls, a soles amb el neng- ....

El millor, a més a més de la companyia i d'un entorn fantàstic, en va ser gaudir d'aquestes últimes imatges!

Això s'ha de repertir família! Una abraçada.

Dolo.