Ral·li GEKO YPRES i turisme belga

Tot arriba, i ja ho tenim aquí. 

Demà matí marxem cap a Bèlgica, el país europeu sense govern ens espera amb les mans obertes i, pel que sembla, amb uns núvols un xic massa grans.

Estarem dos dies visitant l'encantadora i romàntica Bruixes -l'anomenada Venècia del nord-, després un parell de dies perduts al mig de les carreteres al voltant del simpàtic poblet d'Ieper (Ypres) i Poperinge assistint al Ral·li Geko Ypres; també farem una visita a la botiga Domino rascant la frontera franco-belga i acabarem visitant vite-vite la capital econòmica Brusel·les, just per donar-hi una ullada i esperar l'avió de Brussels Airlines que ens tornarà a El Prat.
No sé si ens sortirem, però entre a una zona que parlen francès, a l'altra que domina l'anglès, sense govern que els mani, i nosaltres que anem a la nostra, ja veig que acabarem parlant en català! hehehe

Per poc que puguem farem alguna entrada al bloc, i sinó, a la tornada una extensa "redacció".

Memorial "Pep Vilà"

Ahir dissabte dia 18 de juny vam celebrar a les pistes d'atletisme del Club Atlètic Vic una nova edició del Memorial d'en Pep Vilà, el nostre entrenador, president i ànima dels colors blancs i vermells de l'atletisme català. En Pep ens va deixar el juny del 2000. 

Aquesta vegada també l'hem fet coincidir amb el Campionat de Catalunya Cadet en el qual han participat set joves atletes vigatans, i s'han emportat més d'una medalla (resultats)

Molts de nosaltres ENCARA estem fent atletisme, o voltem pel club, per culpa d'ell, per culpa d'En Pep! Ens va inculcar uns valors que cultivem any rere any, i la veritat és que es nota en el tarannà del club. Al final de la jornada d'ahir, es va fer lliurament d'una medalla del Memorial atorgada als dos millors atletes, masculí i femení, que amb la seva marca a la seva prova i per punts de taula internacional, aconseguien millor puntuació.

Pep, una abraçada des de Taradell! 

Al migdia, també vam aprofitar per fer un petit gest d'homenatge del 25è anniversari de la inauguració de les pistes d'atletisme i, entre tots, vam plantar un llorer, el qual volem veure créixer tota la família atlètica del club.

Olor de Lluna Plena

És ella, una vegada més, la que em guia, aquesta vegada, cap a casa.

Impressionantment arrodonida vigila la comarca d'Osona, traient tot el cos per damunt del Montseny. 

Així és com i on la veig jo, venint de Vic cap Taradell.

A ella, sola. Sense por. Regnant en l’obscuritat. Majestuosa. Imponent. Transmetent energia, vida. Transmetent-me alegria, però alhora nostàlgia. 
Ella sempre m’ha marcat –hi ha gent que diu que és per culpa de ser del signe cranc, però jo hi crec amb tot plegat-. 
L’any en què vaig néixer, la lluna plena del mes de juny, era plena el 26 de juny. Malgrat tot, jo encara no volia sortir i em vaig esperar que s’acabessin els petards de les revetlles. Sóc poruga. I em feien por. Els petards. La lluna no. Senzillament, el balanç és positiu sota la llum de la lluna plena....

No sé ni com ni amb què podria ara mateix, sortir al balcó i immortalitzar el moment. Admiro –o envejo, no ho sé- aquells qui tenen el material adient i saben com fer-ho.

La Lluna Plena a Nova Zelanda, és igual de bonica i comunicadora (però en anglès!)

Olor de Lluna Plena.

Avui l’he sentit. Respiro a fons, miro a l’horitzó, et voilà! Ella hi era.

Sempre n’estic pendent de la seva evolució –a pagès influeix molt en l’hort, i potser em ve de família també-. Sovint tinc controlades les dates de les fases lunars, però aquest mes he anat despistada. I avui, n’he sentit l’olor. Sí. Aquella olor característica que em transporta al més enllà de tants i tants records.

Les olors són com la música, em transmeten i m’evoquen records, bons records –els dolents, els apartaré, són molts i com deia en Jordi Pujol, ara “això no toca!”-.

L’olor de cafè recent fet al matí abans d’anar a treballar.

L’olor del seu perfum.

L’olor de la pluja.

L'olor de la terra mullada de matinada al sortir de casa. 

L’olor de les flors del balcó.

L’olor de la terra de l’hort.

L’olor d’una bona pizza un dissabte al vespre d’un cap de setmana qualsevol.

L’olor d’anís.

Olors.

D’olors.

Dolors.

L'Escala: Punta Ventosa des de Montgó

Un cap de setmana de tres dies el qual, malgrat el mal temps, tenia bona pinta. Així que vaig decidir arribar-me fins a l'Escala. Primer, perquè ja tenia entre cella i cella pintar el sostre del bany i el marc de la porta; i segon, perquè necessitava caminar, passejar i "perdre'm" davant del mar, a tocar de l'aigua.
I això últim, a tot el tros de Montgó i prop de Sant Martí d'Empúries, encara avui és factible.
De gent n'hi havia un munt, sobretot francesos que també feien festa el dilluns. De persones no en vaig veure tantes. D'animals, molts, i alguns deslligats i amenaçadors. I algun animal de dues potes també el vaig veure, sobretot dins dels vehicles de quatre rodes a tot drap per les rotondes.
Quan sóc a l'Escala, sovint intento deixar el cotxe quiet des del primer moment i no tocar-lo fins l'hora de marxar. Aquest cop, una vegada més, ho vaig aconseguir. Tot el que vaig fer, ho vaig fer a peu -bé, menys una de les excursions fins a Sant Martí on feien una fira del vi on vaig arribar-hi amb un tros de bici-. Tot un luxe. Sobretot, passejar...
El diumenge al matí, després de pintar les dues capes al sostre i deixar ben emblanquinat el marc de la porta (més que res, perquè mon pare és un tiquis miquis!), vaig arribar-me fins al mercat amb la bici a comprar unes quantes cireres i alguna poma. 
Després de dinar -el temps acompanyava-, vaig agafar la bossa amb aigua i fruita, i cames ajudeu-me vaig anar seguint bona part del GR-92 (L'Escala-Torroella de Montgrí) que molt a prop de l'aigua em va menar des del Port de l'Escala, per la zona militar i cap la Cala Montgó que, per entre penyasegats plens d'arrels i pedrotes, em portarà fins a la Punta Ventosa, just dalt del que era el Pla de la Bateria, zona militar també i des d'on la imatge de Cala Montgó canvia el concepte a qualsevol. S'hi veia gent, petita, llunyana, sense crits. I des d'un raconet, jo també observava la quietud de les onades.
Les imatges ... sense paraules.
Tranquil·litat. Silenci. Espai. Natura. No som res...

 

 

 

 

 

 

El meu boli verd de cada dia, dona'ns senyor el dia d'avui

Ahir dijous, al vespre, vaig tenir el gust de veure els monòlegs els quals formaven part del Premi de Teatre Unnim organitzat a Manlleu. Ja fa alguns anys que els intento seguir, és una estona que et parteixes de riure. I aquest any, gent amb renom i assidus a la jornada: en Peyu, en Xevi Font, en Xevi Gómez ... 

El riure estava assegurat. I així va ser.

El meu preferit, un any més, va ser l'últim en actuar, en Xevi Font. I un any més, també, vaig riure fins al final. I aquesta vegada, va comentar un tema, entre molts d'altres, que m'afecta de molt aprop: el boli verd.

Va explicar la vida d'un boli de color verd, aquell que ningú vol, que tothom aparca dins l'estoitx, aquell bolígraf que mai farà res de bo a la vida, que mai signarà un xec, ni una hipoteca; en definitiva, segons ell, aquell boli que s'hauria d'eliminar del mercat, de la vida, i el qual no significa res més que una xacra i una despesa per la societat.

DISCREPO!!!! I MOLT !!!!

SALVEM ELS BOLIS VERDS!!!!

Mireu la meva col·lecció, de totes les mides i formes, i aquests són només els de la feina, a casa en tinc molts més, molts! El boli verd per mi, i pels nens segons el discurs del monòleg, significa llibertat, és exòtic. Li hauria de donar la raó perquè és cert que el faig servir perquè sempre és dins del pot, mai ningú me'l "roba" !!! I també que mai signaré un xec (i menys una hipoteca, de moment gràcies a Déu -bé, gràcies als meus pares!-), perquè la societat no el veu bé, no el té en consideració. Però la resta, el dia a dia, els meus apunts, a les meves reunions, les meves notes, el boli verd forever!
Estic segura que les millors pàgines de la meva vida, les he escrit amb un boli verd! Res més. Un plaer escoltar els monòlegs.

"La papallona negra", d'Antoni Pladevall

Dir-se Antoni Pladevall ja és gairebé sinònim d'èxit assegurat. A Taradell en tenim com a mínim dos; l'un, sacerdot, historiador, autor d'un munt de llibres i treballs de tots tipus i "amo i senyor" de la Biblioteca del poble que porta el seu nom com a reconeixement a el que és per tots nosaltres, una font de saviesa; i l'altre, més jove, professor i escriptor i, que després de l'anterior èxit "Terres de lloguer", no para de guanyar premis amb els seus llibres com aquest última "La papallona negra".

Aquestes dues seves novel·les estan inspirades en llocs, gent, ambient, vida que em rodeja; som de pagès, malgrat vivim en mig de tota la tecnologia; trepitgem la natura, malgrat ens movem per sobre l'asfalt; i som esclaus de l'economia, del turisme i de la supervivència entre la resta d'humans.

Els protagonistes de "La papallona negra" podrien ben ser uns coneguts meus, qualsevol dels veïns d'una de les masies de pagès rodegen el municipi taradellenc; qualsevol d'elles dins la Plana de Vic. Fins i tot, podrien ser els meus tiets i cosins, els germans del meu pare; qualsevol d'ells. La feina que mai s'acaba a pagès, sempre pendents del cel, del temps, de les subvencions i ajudes pel cereals o pel bestiar que es retrassen i potser mai arriben; sempre pendents de l'ajuda i d'un cop de mà dels veïns, els de Can el que sigui, veïns de la casa més propera; veïns, i sovint bons amics, que viuen a més de cinc-cents metres, separats per un parell de camps de blat o civada que recullen algun diumenge o altre, gens plujós, del mes de juny...

Joves pagesos que volen canviar part del món on viuen, que s'han de renovar, innovant contra pronòstic, sovint sense l'aprovació familiar, però que com a futurs hereus de tot plegat, tiren endavant amb el projecte del turisme rural, entre d'altres, com a complement de les activitats agràries i ramaderes.

La història comença malament. I així acaba. A les primers pàgines et descriu com s'acabarà el llibre, però això no ho descobreixes fins que gairebé acabant la novel·la, trobes a faltar el jove protagonista, l'hereu de la masia, i que si recordes els inicis, aviat el situes dins del tot terreny accidentat i enclastat a la tanca de la carretera de dalt... Una història que m'ha traslladat a bona part de la meva infantesa, visitant cada setmana l'avi i els tiets a pagès, a casa el pare, on jugar era sinònim d'empaitar les gallines i robar-los els ous, córrer davant d'alguna vaca, apedregar algun pardal, esquivar tifes de porcs i escapar-se de les amenaces de les oques... Ah! I d'anar amb el tractor a recollir les bales de palla al camp de dalt.

Em sap greu acabar així, però a Osona ja queden poques masies d'aquestes, és com un enfonsament anunciat d'aquest tipus de pagesia... i ho dic amb coneixement de causa, per venir-ne de família, i per haver-hi treballat molts anys.
Una lectura molt recomanada.

"L'Anglada i jo", d'Albert Om

"Vam néixer al mateix carrer de Vic, tu set anys abans que jo. Eres el pinxo del barri, el que va fumar abans que ningú, el que anava més espitregat, el que perseguia les nenes, el que era al mig de totes les baralles. El mateix milhomes d'ara.

Als anys 70, Can Grapes era un pub mític de Taradell. Els que érem nens sentíem explicar mil històries del que passava allà dins. Per això, amb 11 o 12 anys, ens passàvem tardes senceres fent guàrdia a la porta. Quan l'obrien, ens escolàvem per entre les cames dels grans i ens hi estàvem un minut amb els ulls esbatanats per impregnar-nos d'aquell ambient, fins que l'amo ens agafava de l'orella i ens feia fora. Tu ni et fixaves en aquells nens, però jo recordo haver-t'hi vist unes quantes vegades i en unes quantes trifulgues.

No et vaig retrobar fins a deu anys més tard, quan jo ja treballava de periodista a El 9 Nou i tu eres el líder de Fuerza Nueva. El rei de la ultradreta vigatana, que cada dos per tres es passejava per la ciutat amb una relíquia com Blas Piñar i organitzava viatges nostàlgics al Valle de los Caídos. Et vaig entrevistar l'any 1989 i em vas dir que sí, que amb Franco vivíem millor. Es va acabar Fuerza Nueva i després va venir una cosa que es deia Adelante España, més tard el Frente Nacional i també Dios-Patria-Justicia, sempre en la marginalitat, sempre buscant brega amb el primer que se t'encarés. El Blas Piñar es va fer gran i tu ho vas provar amb el Ruiz Mateos. També vas anar a les seves llistes electorals i també ens el vas fer venir a Vic. Misèria i companyia, una altra vegada. Continuaves buscant un espai al món i vas arribar a anar de número 2 a la candidatura del Partit Popular de Vic. Per provar que no quedi.

Fins que amb la immigració vas pensar: "Aquesta és la meva". Per això, quan ara proclames que els de fora han de respectar els nostres costums i les nostres tradicions, me'n recordo de com les respectava el teu estimat Franco. Quan et sento dir que la immigració és una amenaça per a la identitat de Catalunya, penso: però des de quan et preocupa a tu la identitat de Catalunya? Els immigrants te la porten fluixa. No hi ha cap ideologia darrere teu. Només aquell milhomes que ja eres de jove.

Ah, i no estic d'acord que primer els de casa. Vam néixer al mateix carrer, i a davant teu hi faria passar molta gent. És igual on hagin nascut.

Si vols destacar i no tens talent, has d'anar a contracorrent. Com tu tota la vida. Finalment t'has fet un nom, això és veritat. Però t'has quedat sense la teva gran promesa: ser alcalde de Vic el 2011. A Catalunya has crescut: ja tens el 0,7% del total de regidors".

Albert Om

Font: http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/LAnglada_0_488951127.html

+ info article.pdf