De nou al mercat laboral

Dijous passat em van cridar per fer una entrevista, en una empresa càrnica i escorxador, i després de parlar una bona estona -i de fer-me moltes preguntes de l'època en què vaig treballar al món de la comptabilitat i els costos dels pagesos-, vaig sortir de l'oficina amb bones vibracions. Ho vaig comentar a casa. No volia esperar res per no emportar-me una decepció, però alguna cosa em deia que "aquesta sí!".
Et voilà! Aquest dilluns passat em van trucar que si jo volia, la feina era meva. I aquí estic! Avui he començat, amb la meva bata blanca, a comptabilitzar quilos de pinso, porcs d'engreix, garrins, truges, medicaments ... és com un "dejavue". Però jugo amb avantatge!
Després de poc més de 4 mesos i mig de formar part de les estadístiques dels aturats, he aconseguit deixar el mal temps enrere i tornar entrar a la roda del mercat laboral.
La feina té bona pinta, potser un xic massa d'hores i el sou massa ajustat, però és el que hi ha. Hi ha bon ambient. I si tot va bé, ja hi haurà opcions de fer canvis. Així que, endavant les atxes !

De dol per un pallasso

Avui diumenge, un dia trist, fosc, fresquet, de plena tardor ... m'he despertat amb una mala notícia. Estic de dol per un pallasso. Un pallasso de la tele. Sí, "Miliki" ha mort [notícia Diari Ara], l'últim de la saga dels "pallassos de la tele" dels anys 70... ídols d'infància que mai s'oblidaran, i de la boca dels quals va sortir allò de "cómo estan usteeeeedeeessss ???!!!!" Inoblidable!

Això sí, sempre ens quedarà un disc editat fa uns anys. Que aixequi el dit qui no el tingui !

Petites alegries, olor de bosc

Ullades de sol entre els núvols...

Sí, ullades de sol entre els núvols ... i no precisament em refereixo al temps físicament, metereològicament, si no al meu estat físic-psíquic. Des que ha començat la tardor encara no l'he pogut gaudir, amb el que a mi m'agrada sortir a passejar !!!! M'ha tocat viure'n el seu aspecte més negatiu, de manca de llum, de temps canviant, de tristesa, de canvis...
Ja fa tres setmanes que he anat arreplegant un encostipat rere un altre, sense cursar-se'm, com em va passar fa gairebé dos anys. I el resultat final ha estat el mateix: porto una setmana sense sortir de casa per culpa de la pneumònia dels dallonses!!!

Els últims mesos m'han passat coses. Les he viscut, algunes en directe i d'altres en la distància. Algunes les he assumit i, pel que sembla, d'altres no tant, o gens. I aquí estan. Manifestant-se ! Obligant-me a parar. Sí, reposaré, oi tant, jo que sóc tant activa i moguda, però ho faré, sí, per força, per prescripció mèdica! Que trist! 

Avui escric perquè veig ullades de sol entre els núvols que hi ha a Taradell, sí. Malgrat tot, cada dia surt el sol. Respiracions forçades, amb xiulet inclòs. Mocositats. Tos. I més tos. Monotonia. La sort és que aquests dies també han passat algunes coses diferents: concerts de "Tastet de gospel" a Calldetenes i a Alpens, algun ral·li, el lliurament dels meus exercicis de la UOC, activitats amb els nanos del centre obert, partides inacabables de parxís, tardes llarguíssimes davant la llar de foc ...., fins i tot l'operació d'esterilització d'en Muffin...

Aix! Ser una "fàbrica de mocs" amb potes no és gens agradable. Em sento malament quant contínuament m'ofego i necessito treure les mocositats com fan alguns avis amb aspiracions sorollosa i fastigosament enèrgiques. Perdoneu, però algú ho havia de dir. M'hi va la vida, la respiració. 

I bé, demà diumenge dia 4 de novembre, el Cirviànum de Torelló vestirà elegantment de negre i vermell, acollint un altre concert gratuït de Tastet de Gospel. Sí, sí, a Torelló, al Cirviànum! Us hi esperem a les 7. Veniu a gaudir-ne! Bé, jo hi seré entre el públic si tot va bé, i si la tos em respecta... Endavant les atxes!

Retorn a la UOC

Avui estic com una nena el dia del retorn a l'escola ... nerviosa? alegre? acollonida? em caurà bé el/la profe? Sí, sí, torno al "cole" !!!!
Ja fa un temps vaig iniciar els estudis de Filologia Catalana a la UOC, però els vaig deixar uns mesos i encara no els he reiniciat.
Aquesta vegada, però, els estudis són uns altres. Concretament, el Màster de Fiscalitat. Perquè? Doncs d'entrada -i pel fet d'estar a l'atur- per tenir el  temps lliure (massa pel meu gust) ocupat, i en segon lloc, perquè ho crec necessari per omplir currículum i acabar essent una opció més de trobar un treball que no sigui d'auxiliar administratiu, entrar factures, despenjar el telèfon i fer cas al teu suposat "jefe" ... bbbbbrrrrr!!!!

En total, són 60 crèdits i pensats per fer en dos anys. Doncs res, que m'he liat la manta al cap, he trencat la guardiola (perquè no és pas barat eh tot plegat !!!!) i m'he matriculat d'unes quantes assignatures i intentaré fer-ho un xic més ràpid. Endavant les atxes, Dolo, que tu pots!

Alidò!

Tastet de Gospel a Calldetenes.

Un altre. Ja en tenim un altre, i sembla ser que cada cop ens superem. No, no tinc àvia. Però és el que em transmeten aquells qui ens acompanyen concert rere concert, fins i tot els qui aterren al nostre espectacle per primera vegada. A Taradell ja vam créixer, però aquest és el millor, i de tros. Tots sabem el perquè, té un nom i cognoms, hi ha una certa mística darrere de tot plegat, una connexió amb el més enllà, amb l’amor, amb les persones, amb la música....  i això ens ha d’ajudar a creure que necessitem, i podem!, treure tot el que portem a dins i compartir-ho amb els nostres.

Porto un refredat de mil dimonis, el mal de coll m’ha respectat just fins el concert i ha tingut la decència de deixar-me’n gaudir. Ara ja pot sortir tot! Aquest matí aquí casa -entre mocadors, eixabuiros i mal de coll-, i mentre hem descarregat les fotos i les hem penjat al facebook, he anat descarregant els vídeos de les cançons. Ja les he reescoltat una a una un munt de vegades... la Vane s’ha deixat anar quan compartia el solo amb “el Senyor la Veu”..., la Letícia s’ha crescut..., els músics s’han reinventat.... i en Guillem ha deixat de tocar de peus a terra –diria que l’he vist volar i tot-. I a mi, no m’ha faltat gaire, no. De fet, m’he emocionat en dos moments.

Si ja de sempre he dit que la meva cançó és el “Take me back”, des dels últims assajos amb en Curtis, encara la trobo més espectacular. Els dos solistes junts, una barreja de força energètica d’ell que li surt del més enllà (com una barreta d’aquestes de cereals que a voltes mengem per esmorzar) i que et fa connectar amb el cor, ho porta a dins; i la dolçor de la Letícia que, contaminada d’emoció, ho va donar tot. Les fotos i el vídeo no enganyen! Felicitats! I no puc treure’m del cap el final de la cançó, amb aquell “ha ha!” que va deixar anar en Curtis, com dient-se: que bé ho hem fet!

És que ho fa tot tant fàcil tot ! I és que fins i tot l’esperat “Happy day!” ha sonat diferent. És la nota de color. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

El moment més emotiu, crec, i de bon tros, va ser quan des del silenci en Curtis va entomar un magnífic i suau When I am down ... galina de piel! Els tastets vam contestar estrenant aquest tema amb un altiu i corprenedor “We raise me Up!” ... Tu m’aixeques! Tu em dones la força! .... com hem jugat amb els canvis de dinàmica, interioritzant el significat de la lletra, i com ens hem fet nostres els assistents a la sala. He vist llàgrimes, he notat sentiments a flor de pell.

Ai Tastets! Sabeu? Cada dia estic més contenta de formar part del grup. Sóc feliç. M’agrada la química que hi ha entre nosaltres, tant diferents els uns dels altres, però tant iguals quan ens deixem raptar per la màgia gospeliana. Dalt l’escenari tots hi tenim un lloc, i qui més qui menys en gaudeix el cent per cent.

Si un batut d’Efferalgan, Frenadol i Strepsils és candidat a donar positiu, us asseguro que ara mateix estic dopada! Només volia deixar-vos uns intents de rimes provocades per la suor de la febrada que estic covant. Des del sofà i abrigada fins les celles ...

El públic omple la sala,

comença el concert esperat

i un “Amazing Grace” sona,

-des del cor l’hem ben cantat-.

Donada la benvinguda

amb l’”Every body claps your hands”

ens guanyem una rebuda

al Parlament, fires i estands.

Jesús és la resposta

canta en Curtis, el pastor,

“Jesus is the answer”

és tot paraules d’amor.

A dues veus des de l’ermita,

lloc sagrat on tot s’hi val,

“Let me wait”, Margarita,

per una fan incondicional.

La tarda a bon ritme avança

“Lean on me”, truca’m si et cal.

símbol de la nostra aliança,

i de l’amistat musical.

Moment d’alta intensitat.

“Now behold the lamb” esclata

afrontant tota adversitat,

colorejant d’escarlata.

Afinant al màxim les veus

“Lord you are Good” entonem

la gent es posa d’empeus

i junts l’èxit acaronem.

Deixar-ho enrere és complicat.

Un cop de mà necessito

“Take me back” de complicitat

i el cel gairebé visito.

Pujo i truco a la porta del cel

buscant aquells qui estimo

“Blessed be your name” sense recel

amb cadascú d’ells intimo.

Felicitat vessa a l’auditori,

d’alegria els “tastets” gaudeixen

per curar-se, un antiinflamatori,

Happy are the people i es rendeixen.

Imponent silenci a la sala

on brollen els sentiments,

amb un espectacular “Hosanna”

ens deixem de miraments.

Segurs de nosaltres mateixos,

amb “You raise me up” contraataquem

estrenant-lo com els peixos

dins l’aigua de conya ens hi movem.

No és la paraula arrasar

però és la millor per definir

l’ambient que es va respirar

quan el final es veia venir.

Racció extra de gospel barrejat

“Go tell it” per la muntanya

“Soon and very soon” ben aviat

“Down by the riverside” enganxat

i “Amen”, cosa extranya,

la gent esperava haver acabat

amb “Oh when the Saints” xaporrejat.

Tot sonà fantàsticament bé,

un “Oh” Happy Day” aclaparador

que feu posar de peu també

fins i tot l’acomodador!

No hem trobat allò que busquem

“I still haven’t found ....

... what I am looking for” cantem

però el millor de nosaltres donem

quan amb la gent connectem.

Per tots aquells a qui 

el gospel us “ha tocat” alguna vegada, 

una abraçada takemebackera !!! 

Gràcies!

La il·lusió de l'arribada d'una criatura

Quan la meva germana i el cunyat ens van dir que d'aquí uns mesos seríem tiets .... no em van sortir gaires paraules! Potser alguna llàgrima, d'alegria! hehehe Quina il·lusió! Que bé! Només faltava esperar saber si vindria amb xiulet o sense ... i que sigui benvingut! 
Aquests últims mesos, immersa en rebuscar tots els títols tinguts i per haver, per tal d'omplir el ditxós currículum vitae (gran paraulota redéu!!!!), finalment ja hi puc afegir aquest altre títol oficial i de per vida: TIETA DOLO !!!! 

Si la tieta Dolo i "l'oncle" Sam (hehehe) ja estem contents ... no vulgueu saber com estan els avis, primerencs ells. Ja els hem comprat un pitet per recollir-los la baba que els cau cada dia!!!

El millor de tot, és que ja sabem que serà un xicotet argentino-català !!!! 

Que m'ho expliquin !!!