El Monestir de Sant Pere de Casserres envaït pel gospel del Tastet.

No, tastets, no és un somni d’una nit d’estiu. 
No, no ho hem somiat. O sí?

De cap de les maneres ha estat un reflex del nostre desig intern. O sí?

Tampoc un regal etern en forma de concert màgic? O potser sí ?

El cert és que podria semblar un somni perquè per uns instants em vaig sentir part de la novel·la que vaig llegir no fa gaire, “El monestir de l’amor secret” de la vigatana Dolors Farrés, i que està ambientada en un monestir d’Osona, Sant Llorenç Del Munt, però que també podria ser el mateix Sant Pere de Casserres.

En la novel·la el protagonista és l’amor entre dues persones del mateix sexe, dos monjos benedictins del s.XIV, un entorn privilegiat, la freda natura, la pesta negra, la seva amistat, la seva tasca dins del monestir i a la vida mateixa i, sobretot, el silenci, la lectura, els llibres i la música...
Jo, ahir, em vaig formar part de tot aquest muntatge.

Dissabte. Les sis de la tarda. Una calor de mil dimonis. Una carretera de revolts encaminada a un dels racons més emblemàtics de la comarca, un dels meandres del riu Ter més espectaculars i portador d’aigua al bell Pantà de Sau... una explanada i un sender que ho fa tot més màgic pel fet d’haver d’arribar a peu al Monestir com a visitants ...

i que com a tals, entrem i sortim i ens movem bocabadats i amb l’ull a l’objectiu de la càmera fotogràfica per aquest magnífic entorn gaudint de tots i cadascuns dels seus racons.

Hem anat arribant tots els tastets, motivats pel regal que tenim a les nostres mans, aquest concert en aquest absis amb parets tant gruixudes com antigues i plenes d’antigues històries.

El sol comença a baixar la seva intensitat mentre posem a to les nostres veus, els instruments i els músics. Per la petita finestra del frontal del monestir ens acompanya un raig de llum solar que es mou al ritme del nostre assaig i ens il·lumina per uns moments. Jo diria que l'astre també vol formar part de nosaltres i de tot allò que s’està preparant...

Alguns visitants del monestir es troben amb la sorpresa de formar part per uns moments de l’assaig preàmbul del que serà, crec, un dels millors concerts del Tastet de Gospel.

M’equivoco?

Els moments previs al concert sempre són tensos per tots. El dire per un costat... el presi per un altre.... i els del cor seguim necessitats uns senyals que ens transporten escales i bosc avall fins a uns improvisats lavabos. Recuperats fisiològicament, tornem a travessar el meravellós claustre i busquem apaivagar la nostra set pujant unes escales de fusta que ens transporta uns anys enllà...a l’entrar per la petita porta d’una habitació amb un aixovar ben recuperat de l’època. Fem broma imaginant-nos els hàbits que hi devien haver passat per allà... Escalfem les veus.

La gent va omplint les tres-centes cadires que s’acomoden a la sala de l’església del Monestir de Sant Pere de Casserres.

Sí ! Hi som. Nosaltres! És l’hora. La sala és plena i aplaudeixen com mai, fent-nos sentir protagonistes. Quin públic! No podem negar-los el que es mereixen compartir amb nosaltres, dues hores d’emoció a flor de pell. Endavant les atxes, tastets!

M’agrada iniciar el concert amb el nou “Blessed be the name of the Lord”, crec que ens dóna marge per escalfar, posar-nos en situació, i és prou moguda com per entrar amb força i energia. I com que al darrere hi fem bullir un ja esperat “Every body clap your hands”, la cosa es posa a to. Els primers aplaudiments ens ajuden a somriure i deixar de banda la suor que ens (dic ens, a tots, oi ? ) rellisca suau i lleugerament pòmuls avall...

Quin inici de concert ! I quina calor !

Una vegada més he de confessar que el “Take me back”, el canti qui el canti i sigui quin l’entorn on el tastegem, m’emociona com mai. És una força superior a mi. I em fot, perquè si no em controlo, me’n vaig. Bé, vull dir que m’emociono. I és aquell moment en que descobreixo que el sostre de l’església era molt alt, que hi havia una biga de fusta que travessava de costat a costat l’absis i en la qual hi havia uns focus enganxats que suposo que deurien fer el seu servei en un moment o altre.... i tot perquè? Doncs per intentar evitar la baixada imminent d’unes quantes dolces llàgrimes que a més a més no pots dissimular ... demostrant una vegada més que el gospel és més que música.

M’agrada aquest públic. Vam connectar des del principi, el desplaçament els va fer suar però venien disposats a tot. Venien a buscar quelcom més que una estona de música. Sabien el que allà s’hi podia coure. L’entorn s’ho valia. Venien a compartir part del nostre tresor: la recepta dels mil fulls de gospel càlid a la salsa d’una alenada fresca de música amb emocions caramelitzades i passió esferificada amb esforç.

Potser no sabien que per nosaltres el concert compartit amb tots ells també és un àpat amb moltes estrelles Michelin. Bon profit!

No cal dir que a mida que saltaven les cançons, saltaven les xispes en aquell monestir. Xispes d’alegria, d’emocions, de “pells de gallina”, de dolces llàgrimes que alguns recollíem com podíem –la màniga dreta, la màniga esquerra, els dits d’una mà, i fins i tot enginyosament amb el múscul ensalivat que reposa dins la nostra boca hehehehe-. Em ve una imatge al cap... tota la sala amb les mans enlaire compenetrats totalment amb nosaltres. Una imatge val més que mil paraules

Si el “You Raise me Up”, amb el trio masculí de solistes Fred, Guillem i Curtis al capdavant va posar el mercuri del termòmetre gairebé fora de sí, amb alguna repetició de més de la tornada que ja tothom taral·leja a hores d’ara -Gràcies fidels seguidors a qui devem bona part de l’èxit de cadascun dels concerts!!-, em vaig desfer amb les primeres notes del violí de l’Alba sonant com els àngels acompanyant un emotiu "Agnus Dei"... Una crescuda imprevista del nivell d’aigua dins les meves cavitats oculars, em van negar els ulls. Em va envair una barreja de tristesa i alegria, amb emoció i benestar, amb pensaments per gent que ja no tinc al meu voltant... Pregària. Un encant estrany emanava ple de sentiments de les nostres veus, que fuetejaven suaument cadascuna de les reforçades parets de la sala ... ai si parlessin !!!

La resta de la festa va arribar sola. L’ambient ho va portar. La gent va respondre i nosaltres vam saber estar a l’alçada de l’ocasió, que s’ho valia coi! Amb els corresponents visos vam deixar unes quantes notes més voleiant entre les parets del Monestir perquè d’aquí uns anys les reculli algú.

Les felicitacions que ens van fer arribar a donar a tots plegats no tenen preu, no hi ha res amb què poder-ho compensar. Agraïts per tot plegat. Buits per haver-ho donat tot. Plens per haver-ho rebut tot. Per haver-ho compartit. Per haver-ho viscut tastejant.

Gràcies a tots vosaltres “Tastets” per compartir amb mi el que sou, el que sóc i el que som capaços de fer junts. Molt bon estiu. Canteu molt !!!