Gaudint del que ens agrada

Cap de setmana pel Delta de l'Ebre. Ens vam trobar bona part de la colla que al juliol vam anar a LeMans Classique amb els nostres cotxes, patint calor, dormint en tendes, cansats de fer quilòmetres pel circuit i de menjar poulet rostit amb una mena d'imitació de patates...

AQUEST que ve ara és un altre dels meus petits desitjos, un Herbie a tope!

L'amic d'en Jan, l'Ernesto, un juvilat suís que parla alemany, anglès, francès i xapurreja castellà i català, instal·lat al Delta de l'Ebre i la seva dona, la Margueret, una joia de dona ! em van deixar pujar-hi i passejar-nos per tot el Delta pel mig del que queda dels camps d'arròs ...

Quina colla !

Gràcies per tot!

Cotxes, ral·lis, soroll, fum i benzina...

Buf!
Quin parell de caps de setmana!
L'últim de setembre fent la "Volta a Catalunya" amb cotxes clàssics (Mini, Porsche, Autobianchi, R5 ... tots de més de 25 anys), amb seu a la Seu d'Urgell, i des d'on després de gairebé més de 1500 quilòmetres per carreteres de revolts, vam acabar la festa a Sant Feliu de Buixalleu amb un dinar de germanor.
Com a control horari certificavem l'hora que arrencava el cotxe del lloc marcat al llibre de ruta per tal d'iniciar els trams de regularitat, on hi ha vegades que un s'avorreix una mica (per anar sempre màx. a 50 km/hora) tant a poc a poc, però que altres cops, per seguir la mitjana, un ha de fer mans i mànigues per no saltar pel dret en algun revolt "apaellat". I tot això, amb la carretera oberta, és a dir, amb els corresponents "pixa-pins boletaires tot terrenerus" que no saben conduir i que invadeixen el carril contrari tot sovint ....
L'experiència de dormir tots plegats a l'alberg d'en Valira a La Seu ... quins records de colònies! quan una servidora no dormia fins que l'última mosca deixava de moure les ales ... ggggrrrr

I aquest últim cap de setmana, de control de repostatge al Ral·li de Catalunya, amb seu a PortAventura. L'experiència de veure els pilots famosos a un pam del nas i dedicar-nos mútuament un somriure i desitjant-los sort ... no té preu, per descomptat! Però la feina en sí que es va tocar, controlar-los, com a nens petits, mentre posen benzina (benzina de més de 700 peles el litre!!! bbbffff ), era una mica avorridot. El que més fot és haver-se de llevar a les 4 del matí per sortir a posar-los les carreteres, i com que anem cansats i justos de temps, no ens dóna més per poder-les-hi planxar els revolts jejejeje

Al fòrum de la Botadevi trobareu algunes fotos.
El millor de tot el cap de setmana? doncs .... la pujada GRATIS al Furios Bacus aquell !!! jajaja Quina canya ! Gràcies Fina, Joan Carles i Àlex.

Malgrat tot ... Fins la propera!

Que es facin un petó! un petó de cine ...

Aix! uns altres! La Txell, la peque, i en Xavi.
Quin cap de setmana! Dissabte a les 12 posavem els peus a la magnífica, bucòlica i planiana Girona, cap a l'Ajuntament falta gent. Carrers tallats per les obres del AVEcrem ens fan accelerar per no arribar tard i, amb trompu en ple centre, estem aparcats a l'hora.
Llums! Càmera! Acció ! Estan rodant! amb això no hi comptàvem. Ni en haver-nos d'esperar! On s'és vist que a una núvia més que puntual la facin esperar. Què passa? És per donar-los temps de repensar-s'ho algun dels dos? Un estudiat i consentit "sí, si vull" ressonava per la sala. Visca els nuvis!

Per torns (Carles, Gemma, Uri, Sam i Dolo) ens fem les fotos de rigor. I enfilem camí cap El Vilà, la casa de colònies que ens acull al costat de l'Estany de Banyoles. A la taula gaudim de la companyia dels amics dels nuvis.

En un moment més emotiu ... agraïments als pares ...

Després de dinar ens quedem els pitjors, els perillosos, i fem xerinola alcoholitzada fins altes hores de la matinada ... amb gimcana inclosa! I aquests sóns els efectes de veure l'entorn amb uns altres ulls ...

Les 9 del matí, ho anuncia el cloquer de l'església de Porqueres. Centenars i centenars de persones caminant, amb bici, corrent .... volten la meravella llar del monstre de Banyoles, l'Estany. I amb una pilota de bàsquet als dits començo a despertar als començals (emprenya eh!) Els ulls plorosos, ulleres marcades, i amb l'estómac ple després de l'esmorzar, a mig matí desitgem molt bon creuer pel Mediterrani a la nova parelleta. Una abraçada i gràcies per tot!
Us estimem!

UOC, el retorn dels nervis ! hehehe

Aix! en el fons tots i totes som com els infants: inquiets! Amb ganes d'aprendre, amb la diferència que a unes edats i altres la il·lusió i l'entusiasme és millor o pitjor. Avui hem començat de nou un semestres més a la UOC. Semestre? Quins dallonses dir-ne semestre -sis mesos-, si gairebé no arriba ni a TRES mesos, comptades festes i tot plegat .... buf! El tret de sortida és donat i s'ha d'arribar al final de la cursa!
Vaig començar Filologia Catalana fa un parell d'anys, i vaig fent, poc a poc, perquè m'agrada. Recordo que, a l'època de FP -alguns amics havien optat pel BUP i COU d'aquells temps-, jo no sabia ni què era la literatura gairebé, perquè a mi m'agradaven -i m'agraden- els números! Però a l'avi li agradava molt llegir i alguna cosa en deuria heredar ...
Ostres, ara que ho veig! COU conté les mateixes sigles que UOC, al revés ...
Bones pacs!

La joia de la corona

La meva afició actual de muntar trencaclosques ha tingut una evolució, crec que positiva. Al principi era més aviat una mena de desfici, per muntar els puzles però també per desmuntar-los. No m'agradava deixar les meves creacions a la vista. Amb el pas del temps, vaig canviar, i molt. Ara no hi ha puzle que no el faci amb alguna finalitat o objectiu: perquè m'agrada, perquè em recorda quelcom o alguna persona o algun lloc, perquè el voldré regalar ...

A tots, els tinc i els espera un lloc i un destí.

Us presento, de moment, el que considero "la joia de la corona", el quadre més que conegut "Guernica" de Picasso, i en el meu cas, presideix el menjador :)

Aquesta meravella, de la casa Educa, només medeix 1,44x0,68 metres i està fet de 3000 peces! Ni més ni menys. I com podeu observar d'uns colors ben variats ...

Visca els nuvis!

Sí, sí ! aquest és el cotxe del nuvi i, no us ho perdeu, la núvia va arribar en un de semblant. I guapos que estaven els dos !

Són en Toni i la Raquel, amics dels rallys d'slot -excalextric- i de regularitat amb cotxes clàssics. Quina colla que ens vam ajuntar! Quina por! hehehe. VISCA ELS NUVIS !!!

Ara que ... per tenir amics com aquests, que et regalen els calers CONGELATS (amb verdura, macarrons, espaguetis ... ), potser és millor no tenir amics eh ! :) que bons! De fet, si ens ho mirem bé, és una bona manera de congelar la inflació! no? jajaja

I res, aquest parell som nosaltres fent moneries...

En un casament, després de les postres i havent begut una mica de tot, és el moment en que sempre m'adono d'un parell de coses: que, possiblement, la societat viu aliena al meu món i que, un casament "convencional" no està fet per mi!

De Vic a Folgueroles pel PR-40

Avui, com a celebració particular de la nostra diada i com a poble català que som, he participat a la caminada de les festes del barri del Remei de Vic. Tocats dos quarts de nou, enmig d’un centenar i mig llarg de veïns, i després de fer la corresponent inscripció que ens ha costat cinc euros, la Sílvia, el seu pare Enric i jo hem iniciat la ruta que ens portaria, primer pels carrers de Vic i després pel sender PR-40, fins a Folgueroles, bressol del nostrat poeta Jacint Verdaguer.

Després de poc més d’una hora i mitja de passejar vora el riu Gurri i travessant el pont del Bruguer -gòtic, s.XVII-, caminant per camins en terme de Calldetenes i ben assedegats, hem entrat al poble verdaguerià, en plena festa major. Aquí, sota unes ombretes, ens han deixat descansar una estona, abeurar-nos i endrapar un entrepà de, com no, botifarra de Vic. La parada ha servit per donar mitja volta i desfer el camí, variant-ne una mica el recorregut d’anada i completant gairebé catorze quilòmetres. Així, amb el sol de cara, hem pogut gaudir de racons com l'Ermita de Sant Jordi, on Verdaguer hi cantà missa. Com a record i mostra, per cert gens agradable, del que ens estan imposant -no cal dir noms i cognoms, oi?- us deixo una foto que ho diu tot.



Sí, sí! són les “piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip” torres de la MAT, hi havia un grup d’operaris enfilats en una d’elles, a mig muntar. Les restes ja les veieu. Com podem anar bé d’aquesta manera ?!
Visca Catalunya !