diumenge, 21 de setembre de 2008

Que es facin un petó! un petó de cine ...

Aix! uns altres! La Txell, la peque, i en Xavi.
Quin cap de setmana! Dissabte a les 12 posavem els peus a la magnífica, bucòlica i planiana Girona, cap a l'Ajuntament falta gent. Carrers tallats per les obres del AVEcrem ens fan accelerar per no arribar tard i, amb trompu en ple centre, estem aparcats a l'hora.
Llums! Càmera! Acció ! Estan rodant! amb això no hi comptàvem. Ni en haver-nos d'esperar! On s'és vist que a una núvia més que puntual la facin esperar. Què passa? És per donar-los temps de repensar-s'ho algun dels dos? Un estudiat i consentit "sí, si vull" ressonava per la sala. Visca els nuvis!


Per torns (Carles, Gemma, Uri, Sam i Dolo) ens fem les fotos de rigor. I enfilem camí cap El Vilà, la casa de colònies que ens acull al costat de l'Estany de Banyoles. A la taula gaudim de la companyia dels amics dels nuvis.

En un moment més emotiu ... agraïments als pares ...


Després de dinar ens quedem els pitjors, els perillosos, i fem xerinola alcoholitzada fins altes hores de la matinada ... amb gimcana inclosa! I aquests sóns els efectes de veure l'entorn amb uns altres ulls ...

Les 9 del matí, ho anuncia el cloquer de l'església de Porqueres. Centenars i centenars de persones caminant, amb bici, corrent .... volten la meravella llar del monstre de Banyoles, l'Estany. I amb una pilota de bàsquet als dits començo a despertar als començals (emprenya eh!) Els ulls plorosos, ulleres marcades, i amb l'estómac ple després de l'esmorzar, a mig matí desitgem molt bon creuer pel Mediterrani a la nova parelleta. Una abraçada i gràcies per tot!
Us estimem!

dimecres, 17 de setembre de 2008

UOC, el retorn dels nervis ! hehehe

Aix! en el fons tots i totes som com els infants: inquiets! Amb ganes d'aprendre, amb la diferència que a unes edats i altres la il·lusió i l'entusiasme és millor o pitjor. Avui hem començat de nou un semestres més a la UOC. Semestre? Quins dallonses dir-ne semestre -sis mesos-, si gairebé no arriba ni a TRES mesos, comptades festes i tot plegat .... buf! El tret de sortida és donat i s'ha d'arribar al final de la cursa!
Vaig començar Filologia Catalana fa un parell d'anys, i vaig fent, poc a poc, perquè m'agrada. Recordo que, a l'època de FP -alguns amics havien optat pel BUP i COU d'aquells temps-, jo no sabia ni què era la literatura gairebé, perquè a mi m'agradaven -i m'agraden- els números! Però a l'avi li agradava molt llegir i alguna cosa en deuria heredar ...
Ostres, ara que ho veig! COU conté les mateixes sigles que UOC, al revés ...
Bones pacs!

dimarts, 16 de setembre de 2008

La joia de la corona

La meva afició actual de muntar trencaclosques ha tingut una evolució, crec que positiva. Al principi era més aviat una mena de desfici, per muntar els puzles però també per desmuntar-los. No m'agradava deixar les meves creacions a la vista. Amb el pas del temps, vaig canviar, i molt. Ara no hi ha puzle que no el faci amb alguna finalitat o objectiu: perquè m'agrada, perquè em recorda quelcom o alguna persona o algun lloc, perquè el voldré regalar ...

A tots, els tinc i els espera un lloc i un destí.

Us presento, de moment, el que considero "la joia de la corona", el quadre més que conegut "Guernica" de Picasso, i en el meu cas, presideix el menjador :)

Aquesta meravella, de la casa Educa, només medeix 1,44x0,68 metres i està fet de 3000 peces! Ni més ni menys. I com podeu observar d'uns colors ben variats ...

diumenge, 14 de setembre de 2008

Visca els nuvis!



Sí, sí ! aquest és el cotxe del nuvi i, no us ho perdeu, la núvia va arribar en un de semblant. I guapos que estaven els dos !
Són en Toni i la Raquel, amics dels rallys d'slot -excalextric- i de regularitat amb cotxes clàssics. Quina colla que ens vam ajuntar! Quina por! hehehe. VISCA ELS NUVIS !!!
Ara que ... per tenir amics com aquests, que et regalen els calers CONGELATS (amb verdura, macarrons, espaguetis ... ), potser és millor no tenir amics eh ! :) que bons! De fet, si ens ho mirem bé, és una bona manera de congelar la inflació! no? jajaja
I res, aquest parell som nosaltres fent moneries...
En un casament, després de les postres i havent begut una mica de tot, és el moment en que sempre m'adono d'un parell de coses: que, possiblement, la societat viu aliena al meu món i que, un casament "convencional" no està fet per mi!

dijous, 11 de setembre de 2008

De Vic a Folgueroles pel PR-40

Avui, com a celebració particular de la nostra diada i com a poble català que som, he participat a la caminada de les festes del barri del Remei de Vic. Tocats dos quarts de nou, enmig d’un centenar i mig llarg de veïns, i després de fer la corresponent inscripció que ens ha costat cinc euros, la Sílvia, el seu pare Enric i jo hem iniciat la ruta que ens portaria, primer pels carrers de Vic i després pel sender PR-40, fins a Folgueroles, bressol del nostrat poeta Jacint Verdaguer.

Després de poc més d’una hora i mitja de passejar vora el riu Gurri i travessant el pont del Bruguer -gòtic, s.XVII-, caminant per camins en terme de Calldetenes i ben assedegats, hem entrat al poble verdaguerià, en plena festa major. Aquí, sota unes ombretes, ens han deixat descansar una estona, abeurar-nos i endrapar un entrepà de, com no, botifarra de Vic. La parada ha servit per donar mitja volta i desfer el camí, variant-ne una mica el recorregut d’anada i completant gairebé catorze quilòmetres. Així, amb el sol de cara, hem pogut gaudir de racons com l'Ermita de Sant Jordi, on Verdaguer hi cantà missa. Com a record i mostra, per cert gens agradable, del que ens estan imposant -no cal dir noms i cognoms, oi?- us deixo una foto que ho diu tot.



Sí, sí! són les “piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip” torres de la MAT, hi havia un grup d’operaris enfilats en una d’elles, a mig muntar. Les restes ja les veieu. Com podem anar bé d’aquesta manera ?!
Visca Catalunya !

dissabte, 6 de setembre de 2008

La lladre de llibres, Markus Zusak

Ara fa uns minuts l’he acabat. Encara hi estic donant voltes. Més que recomanable.
Durant tot el llibre, és la mateixa mort narradora qui ens va avançant el que passarà als següents capítols i és gairebé al final quan fa més mal llegir-ne el que ja es preveia com la crònica d’una mort anunciada ...
Ara bé, un final així no sé si me l’esperava. És dur el món d’aquella Alemanya, d’aquella guerra i en Hitler, dels jueus, però també de les paraules, dels llibres, d’un acordió, de l’amor ... Curiosa la manera de fer-nos entrar dins la història, ben trobats els personatges i les relacions entre ells. M’ha captivat des del primer moment.
A mesura que he anat girant pàgines, m’adonava que en el fons em sento una mica lladre de llibres també. L’avi tenia una mica de biblioteca a casa i les tardes de diumenge era típic anar-li a arreplegar algun llibre, en préstec eh! Quan va morir, la iaia me’ls va donar tots amb un “tu, almenys, els mimaràs”. I així ho he fet. Aquella olor de vell, antic, interessant, com de resclosit em recorden la seva intel·ligència.
Us deixo quatre frases que m’han cridat l’atenció, pel significat, per la manera d’explicar els fets:

“Tres idiomes s’entrecreuaven. El rus, l’alemany i les bales”

“De tota manera, tenen una cosa que els envejo. Els humans, si més no, són prou assenyats per morir-se”.

“... a finals de juliol, quan el carrer Himmel es va despertar, van trobar mort un soldat retornat. Estava penjat d’una de les bigues de la bugaderia de prop de ca Frau Diller. Un altre pèndol humà. Un altre rellotge, aturat”.

“Les paraules. Per què havien d’existir? (..) Quin bé fan les paraules ?”


Mes sobre el llibre

divendres, 5 de setembre de 2008

Els Jocs Paralímpics

Ara hi pensava. Qui no recorda Barcelona '92. Vaig tenir la sort de poder assistir, a més de vàries proves d'atletisme a l'estadi, a un partit de bàsquet en cadira de rodes. Tinc imatges gravades que no oblidaré mai. Quanta solidaritat! Quanta alegria! Quant d'esforç! Quina enveja!
Demà dia 6 s'inaguren els Jocs Paralímpics, a Beijing també. Un dels atletes catalans que hi participarà és atleta del nostre Club Atlètic Vic, en Roger Puibò Verdaguer -atletisme en cadira de rodes-. En Roger hi prendrà part en la prova dels 5.000 m, categories T53/T54, el dia 8. El diumenge 14 participarà a les sèries dels 800 m T53 i, finalment, el dia 17 s'ho jugarà tot a la Marató. Roger, molta sort ! I ens veiem a la tornada !
Podeu anar seguint les noticies a la seva pàgina web http://www.puigbo.cat/ i molta més informació a http://www.olimpics.cat/

Una més a la colla ...

Ara ja sé quina cara fa la nova integrant de la colla, de la família Freixas -i Riera!-, sí sí, la Berta, la petitona de la casa. A en Cesc i la Núria una abraçada i felicitats per aquesta nova etapa de no dormir, no sortir, no fer vacances, no ... no ... no ... aix ! La sort és que hi ha tantes altres coses que recompensen! Quan els veus aquells ullets i aquelles manetes com demanant-te ajuda ... I els avis?! L'avi Jaume i la iaia Antònia, hehehe, els cau la baba!
Nascuda, doncs, el 31 d'agost amb una mica més de 3 quilets ... no sabria pas dir a qui s'assembla més. És ben bé que tant xics tots fan la mateixa cara! Quan sortiem, "Ostres, quin ratolí!" va dir en Sam, viam si ara encara li sortirà la cosa paterna aquesta i ... buf! buf!

dijous, 4 de setembre de 2008

Marata i Corró d'Amunt

Des que vaig canviar de feina, amb els antics companys de feina de l'oficina de Les Franqueses i Vic teniem pendent una sortida-caminada-berenar. El més guapo de tots els agroxarxerus, l'Oriol, ens l'havia de preparar: una descoberta de l'entorn de Les Franqueses, Marata, Corró d'Amunt ...


Després de molts mesos esperant trobar data, el dissabte dia 30 d'agost vam improvitzar la mini excursió-sortida que ens va permetre, de la mà del "neng de castefa" (hehehe), passejar-nos per aquests indrets verds i desconeguts del vallès oriental, i poder gaudir d'una vista ben diferent, de la que tenim els osonencs, del majestuós Montseny.


L'Eli, la Marta, l'Oriol, la seva amiga Mar i jo mateixa vam seguir el sender,


i després d'endrapar unes príncipe per recuperar forces


vam fer mitja volta a Corró d'Amunt, seguint el GR-97. De fet, amb el guia que portàvem era difícil desorientar-se -potser perdre's seria més fàcil, entre matolls, a soles amb el neng- ....


El millor, a més a més de la companyia i d'un entorn fantàstic, en va ser gaudir d'aquestes últimes imatges!


Això s'ha de repertir família! Una abraçada.

Dolo.

Cabrera, des de Cantonigrós

Dimecres, 3 de setembre.
L'Aurora i jo ens decidim a pujar a Cabrera, amb la càmara de fotos apunt i els ulls ben oberts per gaudir d'una pujada, malgrat que costosa, agradable i recompensadora, al Santuari de Cabrera.
Deixem el cotxe al restaurant que hi ha a l'entrada de Cantonigrós, venint de Vic, i baixem per la carretera uns 400 metres. Just passat el pont de la Rotllada, seguim unes marques de color blau, i agafem una pista a la dreta que després de deixar Can Caselles -esquerra- i atravessant un pla on pasturen les vaques, ens aproparà al trencall de la casa d'Ayats.

Just aquí ens enfilem per un petit i recargolat corriol ple de regarons. El camí va pujant enmig del bosc, i entre rocalles i arbres que mig barren el pas, i sense despistar-se de les marques blaves, trobem algun pla que ens permet gaudir d'imatges com aquesta (observem que el sol no ens acompanya).

Arrancada la suor, seguim enfilant-nos i trobem aquest senyal


que ens ajuda a decidir la direcció a seguir enmig del fosc i serpentuós caminet. Com veieu, la mateixa ruta ens serveix per poder pujar a admirar la meravellosa vista des del Pla d'Ayats.

Després de poc més d'una i quart de pujada, unes escales ens provoquen uns quants renecs pensant en els 10 minuts següents.

Però si et pares a pensar el que t'espera un cop a dalt ... Realment espectacular! Una imatge que no s'oblida. La "pubilla de la Plana" protagonista a 1300 metres d'alçada. Fantasmagòrica la silueta del Santuari de Cabrera ens acompanya mentre caixalem una poma i agafem forces per desfer el camí.

No hem pogut observar cap de les magnífiques vistes de les muntanyes catalanes que s'alviren des del cabrerès. Està clar, nena, que l'haurem de repetir!

La Foradada, Cantonigrós

Diumenge 31 d'agost, Taradell, les 10 del matí. Acabo d'arribar de buscar uns crosants espectacularment bons, de xocolata, al Forn Sant Genís.
Toquen el timbre, són la Sílvia i en Joan que ens visiten per passar un diumenge junts. Tot esmorzant explico la ruta que tinc prevista. Com que són de ciutat (hehehe) els prometo no cansar-los gaire, just el necessari per agafar gana -he reservat un lloc prou bo-
Enfilem la carretera que ens portarà a Cantonigrós, per tal d'apropar-nos fins a La Foradada. El camí que ens hi mena s'agafa just al costat mateix del camp de futbol, està ben indicat. Es tracta d'un corriol, una mica ple de pedres malposades i amb mitja hora de baixada que ens portarà a lloc.




Estem de sort perquè a finals d'agost és difícil trobar-hi aquest rajolí d'avui. És molt espectacular a l'hivern, tot glaçat. Val la pena!


Remuntem el corriol i, biodramina en boca, treiem el cap a El Far, just a la frontera amb la comarca veïna de la Garrotxa, en terme de Susqueda. El Far és un mirador espectacular, amb restaurant i esglesieta i tot, i des d'ell podem admirar aquesta bellesa de la natura: just a sota, el pantà de Susqueda; a un costat Tavertet; i a l'altre la vall garrotxina.


Reculem uns quilòmetres que ens permetran parar a dinar al restaurant Coll de Condreu, familiar i bona teca. Com no, de postres, em demano una "tarta sacher", tota de xocolata, una perdició!
Per pair el dinar ens restava fer una escapada, ja tornant cap a Osona, a les restes de Sabassona, a Tavèrnoles, però el mal temps ens ho impedeix, així que ho deixem com a pendent.
Resumint: un diumenge diferent i especial ! Bon retorn a Granollers, Sílvia i Joan. Una abraçada.