dijous, 29 de setembre de 2011

Cinquanta-tres minuts per gastar ...


Font de Les Paitides
Aquest matí hem anat fins a Viladrau, a carregar d’aigua per uns quants dies. 
Omplir “l’Ibiza” amb una vintena llarga de garrafes de totes les mides i colors, d’entre cinc i vuit litres, és normal a casa. Quan hi arribes normalment fas cua (com avui mateix, però només uns deu minuts mentre una parella d’avis també carregaven d’aigua un cotxe familiar) i demanes torn. Silenci.
Hi fa frescota en aquell raconet. L’aigua és freda. Molt freda. I avui sortia un bon raig. Un raig d’aigua viva, d’energia, de color.
Durant l’estona que he estat en aquest raconet de la natura, sense presses, lluny de tot moviment aliè, de pensaments envà, m’he recordat per uns instants d’un tros de text del magnífic “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry, passatge en el qual es troba amb un venedor ambulant ...

-         Bon dia –va dir el petit príncep.
-         Bon dia –va dir el mercader.
Era un mercader de píndoles especials que apaigaven la set. En prens una per setmana i ja no sents necessitat de beure.
-         Per què vens això? –va dir el petit príncep.
-         És una gran economia de temps –va dir el mercader-. Els experts han fet càlculs. S’hi estalvien cinquanta-tres minuts per setmana.
-         I què es fa amb aquests cinquanta-tres minuts?
-         Es fa el que es vol...
-         Jo –es digué el petit príncep–, si tingués cinquanta-tres minuts per a gastar, caminaria tranquil·lament cap a una font...”

Avui, jo també he anat a la font. Instants de la vida que m'omplen. 
Polaroides que no s’esborren! 
Vull gastar aquests minuts cada dia en coses que m'omplin, que em donin vida, els vull passar amb els meus amics, viure'ls en somnis que vull fer realitat a cada instant! 
Vull nedar contra corrent en aquesta societat que ens mena per senders que ni ens van ni en venen. Vull anar a la font!

diumenge, 25 de setembre de 2011

Records d'infantesa


Aquesta tarda, veient que el temps aguantava, he sortit a estirar les cames. A l’arribar a casa, el rellotge m’ha xivat que traspassava l’hora i mitja de caminar per Taradell, i a bon ritme (això m’ho deia el cor!).
He travessat el poble, direcció El Pujoló, per enfilar per davant del cementiri i travessar la nova ronda buscant Marenga. Quan he hagut deixat la masia enrere, se m’ha obert al davant una mena de finestra, tota plena d’olors, de textures, de colors, de records ... El camí per arribar al Pla de Marenga és diferent, molt diferent. Irreconeixible. Però és allà, al seu lloc, veient passar el temps –com tots nosaltres-.
Recordo que quan encara vivia a la Ctra. Montrodon, les anades i vingudes del Pla a casa, amb la bici, a peu, a peu coix, amb els sacs, al matí, a la tarda, de nit, amb lluna, sense lluna, amb vent i amb pluja. A totes hores! Sola, o ben acompanyada. Les escapades amb la bici i amb la colla són imborrables de la meva ment.
Els records de les hores de recollir els plats trencats de tots els qui passaven la tarda foten-li al tir al plat amb els de Ca l’Autonell ...
Ah! I si tanco els ulls ... veig aquella trobada a l’Aplec de grills i cargols que organitzaven anualment els de l’Agrupament Rocaguinarda. Concurs del grill més cantador, concurs del cargol més ràpid, concurs de la millor casa de grill/cargol... m'ha semblat sentir el grill que vaig perdre-hi una vegada, però diria que a hores d'ara deu ser massa vell.
Quan arribavem a casa, tocava unes partides amb el mític quadrat de colors "rubbik", inacabable! 
Tot s’ha perdut. El Pla. El tir. Els grills. La innocència del moment.
I avui n’he recuperat una part de tot plegat pel sol fet de passejar-m’hi i reviure aquells anys. Deu ser que em faig gran ....
El tema és que he arribat a casa després de travessar la carretera de Montrodon, enfilar-me a El Puig, travessar pel camp de golf (on he recollit vuit pilotes més) i arribar a casa per Gasala...


dijous, 22 de setembre de 2011

"He fet el cim!"

Quan pots cridar aquesta frase tant popular, la sensació que tens és impressionant, després d'unes hores d'esforç, de pujada, de suor i de cansanci ... hi arribes. Allà! Al cap damunt. L'objectiu. O crides un "He fet el cim!" o entones amb catalanitat un "Catalans, ja sóc aquí!".
Aquests últims dies, fantàstics i esplèndids, amb la meva germana Bet, ens hem ventilat al cim del Matagalls pel Coll de Bordiorol ...

 
 
 

... hem fet el camí vell de Queralbs-Núria...

 
 
 

... i hem coronat el Puigsacalm.

 
 
 
 

Unes imatges que valen més que mil paraules per la verdor, el sol, la tranquil·litat i el benestar del moment...

dilluns, 5 de setembre de 2011

El Club Atlètic Vic al Facebook

Després de fer proves i barallar-nos-hi aquest estiu, el Club Atlètic Vic ja és al Facebook.
L'adreça és http://www.facebook.com/clubatleticvic

A aquesta eina comunicativa li hem trobat aquest vessant, la comunicació. Així podrem estendre al més enllà les nostres activitats, les notícies atlètiques, la nostra vida social, les curses que organitzem... 

"La feina ben feta no té fronteres". Ali dò!

dijous, 1 de setembre de 2011

Primers assajos de gospel

Finalment m'he animat, amb la Sílvia i en Gabi, a provar això del Gospel. Ja fa temps que tenia el cuquet a dins, i ja hi sóc. A veure si m'en sortiré; de fet, serà una altra manera d'aprendre una mica d'anglès jejejeje
Ens hem afegit a les files del Tastet de Gospel, que assagen a Taradell, des de fa quatre anys, de la mà d'en Guillem Prat.
Avui encara no hi era tothom, però ja s'ha d'acabar de perfilar l'assaig per uns concerts que tenen la setmana que vé, així que canya al mono!
Els haurem d'anar a veure, oi?
Dissabte 10 setembre, a les 22.00 a Sta.Maria de Besora
Diumenge 11 setembre, a les 19.00 a Roda de Ter

Un petit recull ...