Cinquanta-tres minuts per gastar ...

Font de Les Paitides

Aquest matí hem anat fins a Viladrau, a carregar d’aigua per uns quants dies. 

Omplir “l’Ibiza” amb una vintena llarga de garrafes de totes les mides i colors, d’entre cinc i vuit litres, és normal a casa. Quan hi arribes normalment fas cua (com avui mateix, però només uns deu minuts mentre una parella d’avis també carregaven d’aigua un cotxe familiar) i demanes torn. Silenci.

Hi fa frescota en aquell raconet. L’aigua és freda. Molt freda. I avui sortia un bon raig. Un raig d’aigua viva, d’energia, de color.

Durant l’estona que he estat en aquest raconet de la natura, sense presses, lluny de tot moviment aliè, de pensaments envà, m’he recordat per uns instants d’un tros de text del magnífic “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry, passatge en el qual es troba amb un venedor ambulant ...

-         Bon dia –va dir el petit príncep.

-         Bon dia –va dir el mercader.

Era un mercader de píndoles especials que apaigaven la set. En prens una per setmana i ja no sents necessitat de beure.

-         Per què vens això? –va dir el petit príncep.

-         És una gran economia de temps –va dir el mercader-. Els experts han fet càlculs. S’hi estalvien cinquanta-tres minuts per setmana.

-         I què es fa amb aquests cinquanta-tres minuts?

-         Es fa el que es vol...

-         Jo –es digué el petit príncep–, si tingués cinquanta-tres minuts per a gastar, caminaria tranquil·lament cap a una font...”

Avui, jo també he anat a la font. Instants de la vida que m'omplen. 
Polaroides que no s’esborren! 
Vull gastar aquests minuts cada dia en coses que m'omplin, que em donin vida, els vull passar amb els meus amics, viure'ls en somnis que vull fer realitat a cada instant! 
Vull nedar contra corrent en aquesta societat que ens mena per senders que ni ens van ni en venen. Vull anar a la font!