dimecres, 30 de març del 2011

El món dels GPS

Per mi, GPS és l'abreviatura de Gilip.lles (perdó, però és així) i per tant, sóc tossuda com una mula a caure en la temptació d'utilitzar-ne (igual que el ditxós Facebook). Sí, sé que és lluitar contra corrent, però tinc assumit que he nascut per això! Quan necessito arribar a un lloc, agafo un mapa i ho localitzo, o ho miro per internet, tinc aquesta sort, m'oriento, ja veus!
De fet, avui ha sigut la primera vegada, i per necessitat imposada, que he "parlat" amb un Tomtom d'aquests, me l'ha deixat l'Ariel. Aquest matí al sortir del garatge, l'he endollat al cotxe, he deixat que la dona aquesta es situés... [per cert! perquè sempre és veu de dona? No s'ha dit sempre que les dones no ens sabem orientar ? hehehe] ... el cas és que he aconseguit posar-hi l'adreça de la feina i he iniciat el trajecte. 
Només de sortir a la primera rotonda, ja dona aquesta ja m'ha volgut portar pel centre del poble i després m'indicava direcció Sta.Eugènia. És a dir, pretenia fer-me travessar TOT Vic !? Au va! Així que, com que ja anava una mica justa, li he abaixat el volum (com ratlla !) i he passat d'ella. He anat controlant la pantalla i algun cop es resituava i semblava que fins i tot sabia on era! jajaja. Cony! A la C17, l'antiga N152 de tota la vida, mossa!
El tema està en: Dolo perquè el necessites? Doncs resulta que des de demà dijous anem amb l'organització del Rally Costa Brava Historic i ens toca posar i treure el sistema de cronometratge, i aquesta vegada ens donaran els concrets amb georeferències, latituds i longituds. Així que, toca posar-se al dia amb la tecnologia.
Bé, el cas és que al migdia, després d'haver buscat per internet així com saber les coordenades de casa (molt útil, sí), he tornat a saludar la dona aquesta del Tomtom. Li he enxufat les dades i amunt! 
Mmmmmm ... només de sortir de Vic, ja s'ha liat una mica, crec que per culpa de no estar del tot actualitzat. Això li perdonaré. Però el que no li perdono, és que a la C17 a l'alçada de la sortida de Malla (Esclat-Taradell, hi ha un cartell ben gros que ho diu eh!), doncs res, que la dona aquesta m'ha dit que seguis recta, direcció Tona. Em volia fer arribar a Taradell per Balenyà! Ah! i en castellà, clar.
Aleshores, he fet cop de volant i ha començat el turment. De l'Esclat a Taradell hi ha uns 4 quilòemetres i uns quants trencalls a dreta i esquerra per accedir a diferents masies i a Montrodon. Doncs la dona aquesta m'ha fet voler girar a cadascun d'aquestes opcions! jajaja
I jo, tossuda! Amunt! Quan he arribat a la rotonda de l'entrada del poble, l'he marejat una mica més perquè m'he arribat al caixer un segon, i just després, ha semblat que es reubicava i m'ha acabat marcant "força bé" com arribar a casa. Tot i així, segons ella, ara hauria d'estar escrivint això i preparant el dinar des del camp de blat que hi ha al costat del carrer jajajaja
Déu meu! No hi ha res com un bon mapa i una Dolo al seient del copilot! Oi, Sam?! 
Viam si aquesta tarda ens entenem amb la dona.

diumenge, 13 de març del 2011

"Egosurfing", de Llúcia Ramis

"Egosurfing" és el nom del llibre que ha escrit l'escriptora mallorquina Llúcia Ramis, una jove periodista instal·lada a Catalunya, i amb el que va guanyar el Premi Josep Pla 2010. No n'havia sentit a dir massa cosa del llibre, però si que l'havia vist en algunes llibreries, i per Sant Jordi va ser uns dels molts que em van caure a les mans, per anar fent durant l'any. 

Aquesta mateixa paraula, egosurfing, ja ho diu ella sola definida a la wikipedia com a egosurfing és "el terme que amb què s'anomena la pràctica consistent a navegar (surfing, en anglès) per Internet a la recerca d'informacions sobre un mateix, sobre el seu patronímic o sobre els seus llocs web tot cercant-los amb algun dels motors de recerca, per tal d'avaluar la pròpia presència i rellevància a la xarxa".

La trama de la novel·la explica la història d' "una anònima escriptora mallorquina de llibres d'autoajuda rep l'acusació d'un programa televisiu sensacionalista d'haver comès un quasihomicidi imprudent. La seva víctima és un jove hospitalitzat a causa de l'impacte al seu cap d'una bossa d'escombraries. Algú ha llançat la bossa des del pis on ella va viure dotze anys enrere, en el seu primer curs universitari a Barcelona, i que va abandonar després de la mort del seu primer amant. 
De manera inesperada, es fa amiga de la descarada periodista que la calumnia, que la introdueix en les perversions d'un exclusiu ambient de la ciutat, mentre que el noi a qui se suposa que ha ferit, el qual està pendent d'un judici per presumpte maltractament a la seva exnòvia, insisteix a convertir-se en amic íntim de la protagonista ... "

El cert és que de paraulotes i de sexe en parla un munt, clar i català, sense manies, descriu diferents escenes de parella i fora de la parella. Joves, borratxeres, drogues, alcohol ...  No havia llegit mai un llibre que em deixés aquesta sensació tant estranya, d'haver-me de rellegir capítols per lligar-ho de nou, tant curiós tot plegat. El protagonisme d'Internet (Google, Facebook, Twitter, xats ... ) no és tant present com em pensava, però sí l'eina de les xarxes socials; en canvi, s'hi descriu el funcionament de moltes relacions entre persones d'aquest moment en què vivim, en una societat en la que només busquem que es parli de nosaltres, que ens aprovin com som i com actuem. Egocèntrics i vanitosos, així és com queda palès en l'obra.

En un petit escrit crític de l'obra, l'autor hi escriu: 

En un dels diàlegs de Egosurfing, un dels personatges ho diu encara més clar:
-És al·lucinant com actua la gent al Facebook. Quan estan ferits o putejats, deixen missatges tota l’estona, la majoria amb segones. Són patètics. La necessitat de clamar el dolor és patètica. En realitat, no sé per què es diu xarxa social si no existeix un acte més individualista. Tu penges el teu estat i només estàs pendent de les reaccions que provocaràs. Els altres t’importen ben poc, l’únic que vols és que estiguin pendents de tu.
Qui estigui lliure de pecat, que llenci el primer twitt…
Pel camí, en aquesta història que creua els camins de diferents personatges i les seves dèries, Ramis deixa caure algunes perles que poc tenen a veure amb Internet i reparteix llenya entre els periodistes.
........

En fi, que és una novel·la que no m'ha deixat gens indiferent. Seguiré llegint coses d'aquesta mallorquina.

dijous, 10 de març del 2011

"Aurora Boreal", d'Âsa Larsson

"Aurora Boreal", d'Âsa Larsson, premi d'entre els millors escriptors suecs, i que més tard donarà peu a fer-se'n una pel·lícula.

El cos d'en Víctor Strandgard, el predicador més famós de Suècia, apareix mutilat en una església amagada a Kiruna, una ciutat del nord i ciutat natal de l'autora de la novel·la, immersa en una eterna nit polar.
La germana de la víctima ha trobat el cadàver, i la sospita recau en ella. Desesperada, demana ajuda a la seva amiga de la infància, l'advocada Rebecka Martinsson. La Rebecka viu a Estocolm, lluny del seu passat, però decideix donar un cop de mà a la seva amiga per descobrir-ne l'entrellat de tot plegat, i acarar un seguit de records i problemes amb els veïns del poble.
Està molt sola. És hivern i fa fred, cau la neu ben aviat i es tenyirà de sang. Hi ha molt silenci. Sembla que tothom del poble amagui coses. Ningú vol parlar-ne. Durant la investigació només té la complicitat de l'Anna-Maria Mella, una intel·ligent i peculiar policia embarassada. 
.......

La veritat? M'ha enganxat, sí, anar estirant el fil de l'entrellat. Hi ha hagut gelos, enveges, sexe, abusos, estafes fiscals, religió i fe. Però al final, la veritat ha sortit a la llum. Saps? Ja estic apunt per seguir un nou crim al Cercle Polar, "Sang vessada". Algú la definia com a "una mirada fascinant sobre el fanatisme religiós i la corrupció a les societats modernes". 
Au som-hi, doncs!

dimarts, 8 de març del 2011

Diagnòstic: a casa!

Des de mitjans de gener que no em trec de sobre un encostipat (vulgarment, mal curat), amb febre, tos, difícil respiació, mocositats mils, cansanci, sovint amb poques ganes de fer les coses, dormir poc i malament ... tot plegat, ha anat derivant amb grip, angines, i amb un munt de diners invertits en mocadors de paper de totes les races, colors i olors existents. Aviat em faran sòcia honorària de "mocadors de butxaca, sl". 
Doncs això, que finalment ahir em van donar el diagnòstic: Pneumònia!
Després de fer proves i un placa de tòrax, vaig sortir de la consulta del cap amb la recepta i la baixa als dits! Mínim 15 dies em va dir la senyora de la bata blanca i, bé, suposo, que aquesta és l'única manera de que faci bondat i pugui treure'm aquest fantasma dels pulmons.

No és la meva placa toràcia, no; aquesta és sana. A la meva m'hi van fer veure unes taques blanquinoses que són les que s'escolten al respirar, unes membranes que dificulten el pas de l'aire. 
Uf! com més hi penso, pitjor. Aquest coi de paraulota, amb la "p" al davant, sona tant fort que m'ha acollonit,  així que, aquí estic, fent bondat! Sense sortir de casa, sense fer esport, sense cansar-me no fós cas que m'estressés, repòs absolut. Bbbbbbbbrrrrrrrrrrr !!!!