"Egosurfing", de Llúcia Ramis

"Egosurfing" és el nom del llibre que ha escrit l'escriptora mallorquina Llúcia Ramis, una jove periodista instal·lada a Catalunya, i amb el que va guanyar el Premi Josep Pla 2010. No n'havia sentit a dir massa cosa del llibre, però si que l'havia vist en algunes llibreries, i per Sant Jordi va ser uns dels molts que em van caure a les mans, per anar fent durant l'any. 

Aquesta mateixa paraula, egosurfing, ja ho diu ella sola definida a la wikipedia com a egosurfing és "el terme que amb què s'anomena la pràctica consistent a navegar (surfing, en anglès) per Internet a la recerca d'informacions sobre un mateix, sobre el seu patronímic o sobre els seus llocs web tot cercant-los amb algun dels motors de recerca, per tal d'avaluar la pròpia presència i rellevància a la xarxa".

La trama de la novel·la explica la història d' "una anònima escriptora mallorquina de llibres d'autoajuda rep l'acusació d'un programa televisiu sensacionalista d'haver comès un quasihomicidi imprudent. La seva víctima és un jove hospitalitzat a causa de l'impacte al seu cap d'una bossa d'escombraries. Algú ha llançat la bossa des del pis on ella va viure dotze anys enrere, en el seu primer curs universitari a Barcelona, i que va abandonar després de la mort del seu primer amant. 

De manera inesperada, es fa amiga de la descarada periodista que la calumnia, que la introdueix en les perversions d'un exclusiu ambient de la ciutat, mentre que el noi a qui se suposa que ha ferit, el qual està pendent d'un judici per presumpte maltractament a la seva exnòvia, insisteix a convertir-se en amic íntim de la protagonista ... "

El cert és que de paraulotes i de sexe en parla un munt, clar i català, sense manies, descriu diferents escenes de parella i fora de la parella. Joves, borratxeres, drogues, alcohol ...  No havia llegit mai un llibre que em deixés aquesta sensació tant estranya, d'haver-me de rellegir capítols per lligar-ho de nou, tant curiós tot plegat. El protagonisme d'Internet (Google, Facebook, Twitter, xats ... ) no és tant present com em pensava, però sí l'eina de les xarxes socials; en canvi, s'hi descriu el funcionament de moltes relacions entre persones d'aquest moment en què vivim, en una societat en la que només busquem que es parli de nosaltres, que ens aprovin com som i com actuem. Egocèntrics i vanitosos, així és com queda palès en l'obra.

En un petit escrit crític de l'obra, l'autor hi escriu: 

En un dels diàlegs de Egosurfing, un dels personatges ho diu encara més clar:

-És al·lucinant com actua la gent al Facebook. Quan estan ferits o putejats, deixen missatges tota l’estona, la majoria amb segones. Són patètics. La necessitat de clamar el dolor és patètica. En realitat, no sé per què es diu xarxa social si no existeix un acte més individualista. Tu penges el teu estat i només estàs pendent de les reaccions que provocaràs. Els altres t’importen ben poc, l’únic que vols és que estiguin pendents de tu.

Qui estigui lliure de pecat, que llenci el primer twitt…
Pel camí, en aquesta història que creua els camins de diferents personatges i les seves dèries, Ramis deixa caure algunes perles que poc tenen a veure amb Internet i reparteix llenya entre els periodistes.
........

En fi, que és una novel·la que no m'ha deixat gens indiferent. Seguiré llegint coses d'aquesta mallorquina.