dimecres, 29 de juny del 2011

Bruixes, Ieper, Gant i Brusel·les

Dimecres 22 de juny
Tot apunt, avancem mitja hora la sortida des de Taradell per arribar sense problemes a El Prat. Sortim direcció la terminal 1 on deixarem el cotxe al famós Aparcaivola Express (confirmat que amb menys de 5 minuts ets a lloc). Facturada la maleta, ens acostem a la porta per on pujarem al petitó Airbus A319 de la companyia Brussels Airlines amb poc més de 160 seients -anavem mig buits-.
Puntuals, aterrem a Brusel·les i ens fan esperar per donar-nos el cotxe amb Europcar. Ostia! Estrenem pitxot! Sí, sí, només té 7 quilòmetres i el Peugeot 207 -amb matrícula belga, eh!- està net com una patena. 
Som els primers propietaris jejeje
Hora punta. Tothom a dinar a casa (ja hem anat comprovant quins horaris fan aquests europeus!). Tot plegat una mica dembolic per sortir de laeroport, travessar Brusel·les i dirigir-nos cap al nord, a Bruixes, lanomenada Venècia del Nord. Hem fet un mos per lautopista, més de 100 kms i ni un sol peatge!
Només darribar a Brugge, hem localitzat lhotel -Ibis Centrum-, ens hem instal·lat en un pàrquing del costat mateix (24 hores per 9) i ens hem endinsat en plena ciutat: tranquil·litat, carrers adoquinats, carruatges passejant els turistes, bicis per tot arreu traslladant els habitants daquesta silenciosa ciutat. 

Un gran canal rodeja tot el centre, i uns quants canals més travessant en totes direccions el casc antic. Cada dos per tres passa algun tipus dembarcació o altra que passeja un grup de turistes que, embadalits, baden i fotografien tot el que poden i més. Per damunt les teulades, un bon grapat desglésies, capelles i catedrals treuen la punta. Hi ha parcs, molts parcs. Bicis, moltes bicis. I places, moltes places. La millor, aquesta.
Els edificis són petitons, de 2 o 3 plantes. Les cases són molt semblants a les que hi ha a Amsterdam. I de tots els colors.
Un carrer llarg, ample, cèntric. 20 botigues en menys de 500 metres, i com diria qualsevol estudi de dentistes, ginecòlegs o cardiòlegs, on 30 de cada 20 botigues són de xocolata! La meva enemiga la xocolata! Quina olor! Dolçor. Color. Diversitat. Bomboneries, pralineries, xocolateries, truferies i tot el que us passi pel cap acabat amb ies i dolç i endemoniadament axocolatat. Ja he caigut en la temptació. Inevitable!
 
Pels carrers i botigues tant aviat sents francès, com anglès, com el seu alagfasnstraatenvendemartraastaat -coi quina barreja!-, difícil d'entendre (en Sam s'ha comprat una revista de cotxes belga per començar a fer pràctiques).
A la tarda mentre passejavem ja hem localitzat alguns llocs per anar a sopar alguna cosa, així que seguint el seu horari (les botigues obren a les 10, tanquen a les 12, obren a les 2 o les 3 i a les 6 o 7 ja han tancat! és una canya!), a les 7 estavem endrapant una pizza.
I ara són poc més de les 9 i estem estirats a lhabitació, descansant, i organitzant-nos per demà. L'habitació és xula, triple, un bon llit, és net i no té persiana. Ja patirem. La sort és que estem baldats.
Demà tenim ganes de llogar una bicicleta, si el temps ens ho permet, i sortir a descobrir una mica lexterior, la zona dels molins ....




Dijous 23 de juny
Ens hem llevat amb la mateixa llum que quan ens vam posar a dormir. Quantes hores de dia tenen aquesta gent? La qüestió és que el sol treia el nas, però pintaven bastos, uns núvols amenaçadors de pluja despuntaven al sud.
Hem atracat un petit "tea room" per esmorzar una mica i a les 10 hem anat a llogar un parell de bicis: l'una de noia i l'altra de noi. Curiós. Teniem 4 hores per endavant per voltar per tot arreu. M'havia marcar dos objectius per endavant: els molins i Damme. 
Et voilà! Hem sortit de la ciutat pel costat d'un seguit de petits molins, ara monuments, que segurament havien fet servei fa uns anys. I buscant informació vam descobrir una petita excursioneta fins a un poble a tocar de la ciutat, Damme, on hi ha molta gent que hi va amb un petit vaporet de nom "Mississipi" com el d'en Tom Sawyer... 
nosaltres hem anat pel lateral de la carretera, un parell de rectes unides per un sol revolt -poc més de cinc quilòmetres de recta!-, al costat del canal, i hem tornat per un caminot en ziga-zaga que segueix el trajecte del GR. Amb aquest tipus de bicicleta, amb canvi de 6 marxes i unes mega rodes, molt còmodes per pedalar en pla; la veritat és que no m'hi veig pujant de Vic a Taradell cada dia, buf!-.
El temps s'ha aguantat, però ens ha anat plovisquejant, tot sovint, i fins i tot algun cop ens hem hagut de parar sota els arbres i esperar que passés el curt però intens xàfec.
Retornats i endinsats de nou a la ciutat de Bruixes, i amb més de dues hores per endavant amb les bicis, integrats en el paisatge, hem optat per donar un tomb per tot el perímetre de la city, voltejant els grans canals, sortejant vehicles, motos, peatons i semàfors. Hem fet fotos a desenes de ponts, ànecs, cignes, esglésies, bicis, i racons i racons que no s'acabaven mai.

 
 
Després de rebre un clatellot econòmicament parlant per dinar a la mateixa plaça Markt, hem continuat passejant per aquesta magnífica i romàntica ciutat. És genial. Cada racó té alguna cosa que et crida l'atenció i dispares el flaix per immortalitzar el moment.
El temps ha continuat fent de les seves, ara plou, ara fa sol, ara plovisqueja, ara bufa el vent. Fins cap al tard que s'ha arreglat bastant. De fet, ara són 2/4 de 10 del vespre i hi ha més sol que al matí. És acollonant tot plegat. Quanta llum ! Ah! i hem observat que no tenen persianes aquesta gent...
Abans de les quatre hem decidit anar a visitar el Museu de la xocolata, no podia ser d'una altra manera! hehehe. La història molt bé, repartit tot plegat en unes quantes sales, i gairebé a la sortida, el millor de tot: la demostració de com fer i la cata d'un bombó praliné. Sense paraules! Sí, ja ho sé, la temptació pot amb mi i he sortit amb una mini safata de 8 bombonets.....
Quan ja ens pensàvem que teniem tota la ciutat vista, hem començat a descobrir més i més racons (la plaça del mercat del peix, la plaça Burg, i un raconet des d'on s'agafen les barquetes turístiques dels canals amb nom Rozenhoedkaai, el lloc més típic per fer la foto de qualsevol guia) , amagats entre una plaça i l'altra, entre esglésies, entre canals, i hem anat caminant sense cap rumb concret fins gairebé les 7, hora en què hem optat per tornar a la pizzeria d'ahir al vespre, La Romana al costat mateix de l'edifici vermell del concertorium, i demanar-nos un plat de pasta (tranquil, econòmic i amb música del Budda Bar de fons). És el que més s'assemblarà a les revetlles de Sant Joan que aviat començaran a Catalunya. A la plaça 't Zand , on hi ha l'estació d'autobusos, existeix una gran concentració de bars amb molta cervesa per metre quadrat, i és on hem vist més joves fotent-les-hi en plena tarda. Alguns d'ells anaven tocats ben d'hora. Ja ho havia sentit que Bèlgica és una de les cunes de la cervesa però no m'hauria pensat mai que realment n'hi haguessin tantes i tants colors.
Bé, demà matí a primera hora deixarem aquest paradís enrere i ens endinsarem en la Bèlgica rural. Ypres (o Ieper) ens espera.


Divendres 24 de juny
El divendres al matí, després d'esmorzar a l'habitació (gentilesa by carrefour), vam agafar el Peugeot i cap a Yeper falta gent. La ruta per una mena d'autopista, gratis!, va ser fàcil i l'accés a la ciutat també. Estava tot el centre del poble d'Ypres col·lapsat, tot ocupat per la infrastructura del ral·li IRC. Més tard vam descobrir que la seu del ral·li històric estava al poble del costat, Bbbbbbbbbbbb...
Vam localitzar la carpa on, a canvi d'uns fulls impresos anomenades tickets, ens van lliurar una bossa amb els "passes" per veure els trams (sí, a la resta del món es paga per veure el ral·li), una revista amb tota la informació que ens feia falta per trobar (o intentar trobar) els millors llocs on en Sam pogués fer les seves millors fotos, uns adhestius i una gorra. Passejant per tot el parc tancat, fent fotos als cotxes nets i pulits abans de començar, en Sam va començar a veure camisetes del ral·li i gorres, i al final en van caure tres.

Vam dinar unes brotxetes i unes patates i vam anar a investigar on quedava situada la granja que ens acolliria les properes dues nits. Sí, he dit granja. Un "B&B" d'aquests que estan de moda: una família que te espai de sobres i t'acull. El cert, és que dormiem damunt la quadra de vaques, davant d'un paller i en una habitació amb quatre llits, com si dels set nans es tractés. Això sí, amb bany per nosaltres sols! Bé, una experiència més.
Eren prop de les tres de la tarda, i vam començar a intentar entendre les senyals que publicaven els organitzadors a la revista del ral·li, per localitzar un bon lloc i ubicar-nos per fer fotos. Estem acostumats als ral·lis de Catalunya, a les carreteres d'Osona, amb pujades, baixades, revolts, contrarevolts i paelles a doju. Aquí Bèlgica, es tracta d'anar canviant continuament de carreterota o camí ral empavimentat: tot són encreuaments! Dreta! Esquerra! Recta! Dreta! Dreta! això sí, espectacular tant o més. El tema és que ens vam col·locar en un bon angle i en van sortir prous bones fotos. 
Amb accident inclòs, reparació amb mecànic i tot el públic pendent d'ells (es veu que era un dels seus pilots possibles guanyadors....).
Acabada tota la passada de cotxes -gairebé 200 entre els uns i els altres-, vam decidir anar a buscar un altre angle en un altre tram, i vam acabar fent fotos des del mig d'un camp de blat i de patates. 
És acollonant. Mireu quina alçada tenia el blat! 
Que es trepitgin els camps dels pagesos a Catalunya és impensable! S'anul·la el ral·li i punt! Però malgrat la gent era prou prudent, es col·locava als llocs indicats i feien bondat, en el fons sabia greu que tot i ser una zona on si podies estar mirant el ral·li, en ple camp de pagès, sabia greu! Deu per defecte de forma...
Vam arribar a les dotze a la granja, estavem reventats! Ara bé, amb unes sis-centes fotos de cotxes.


Dissabte 25 de juny
El dia s'ha llevat plujós, bastant plujós. Ens tocarà mullar-nos. L'esmorzar i la companyia que ens tenia preparada la mestressa de la masia, no té preu (bé, sí, 30/persones/nit): ous remenats amb bacó, pa, formatge, embotit, dolços, melmelades, cafè, llet, suc de taronja, cereals, tè i nocilla! Hem esmorzat en grup, tots els allotjats a la masia, al menjador de la casa. I tips com mai, per si no teniem temps de dinar, ens n'hem anat decidits cap a tram, però pel camí, finalment, hem atracat un súper i hem agafat uns panets, formatge , pernil dolç i unes pomes. Amb això i aigua ja podem anar-hi!
Gairebé quatre hores de cotxes (els moderns del IRC, els històrics i els clàssics belgues), més de 250 vehicles de tots els colors, mides, marques i velocitats que van quedar "arretretats" per la càmera d'en Sam, "el chico del maíz".  No hem vist el sol en cap moment, però estem vermells i tallats del vent que ha arribat a fer! N'hi havia per tirar la tovallola i marxar cap a casa. Si aguantar tot això no és amor, que m'ho expliquin!
N'hem quedat tant tips, que ens hem fet els entrepans de formatge i pernil dolç, hem anat xino-xano cap a Ieper city a veure com anaven arribant al parc tancat els vehicles i ens hem près un merescut descans. Més cap al tard hem sopat algo ràpid i hem decidit anar al poble veí a veure l'arribada a podium dels històrics. Allà hem estat de sort de trobar molt bona gent i ens han acabat donant adhesius.
Gairebé a les nou del vespre, esgotats, hem arribat a la nostra quadra personal, i dutxats i clenxinats, hem acabat fent una partida de rummy...


Diumenge 26 de juny
Avui el dia pinta millor. A veure si s'aguanta. Un altre esmorzar fabulós en bona companyonia ens ha aixecat la moral. El pla d'avui era xinu xano cap a Brusel·les, però ens hem dit: i si parem a Gant? Diuen que és semblant a Bruixes, carrers empedrats, casc històric i canals. Anem-hi? Anem-hi!
I a Gant hem passat el matí. Com que anavem d'hora, i en aquest país tot és a prop, doncs gairebé a les 10 ja passavem pels magnífics carrers de Gant. Sí que és semblant a Bruixes, i sí que té els seus carrers empedrats, les seves places, els seus raconets, els canals, els seus turistes amb les barquetes ... i m'ha agradat molt també, però, no té el mateix encant que Bruixes, encara amb més raconets i més empedrats. 
 Hem localitzat un restaurant italià i ens hem cruspit una amanida a mitges i un plat de pasta que se'ns ha posat de conya després de tants dies de patates fregides! (no m'estranya que existeixi el Museu de la patata fregida). En mengen moltes!

I a la tarda, sí que, narinant, hem arribat a Brusel·les. Hem vist l'indicador de l' Expo, i ens hem dit: anem ara a l'Atomium? Ostres, doncs sí, així ja ho tindrem fet. I ha estat un encert. Encara no hi havia massa gent voltant per aquella zona. 
 
És curiós l'edifici (per dir-ne d'alguna manera), hi hem pujat, i l'hem fotografiat per tots els costats, de bola a bola i tiro perquè em toca. Es pot arribar a dalt de tot amb un ascensor. Té molt bones vistes, es veu tot Brusel·les. I com que també hem agafat l'entrada conjunta per l'Europa en miniatura, ens n'hi hem anat, i hi hem estat passejant un parell d'hores, fent fotos de totes les maquetes (alguna una mica desafortunada, però la majoria estan molt bé). 
Quina calda! Avui sí que fa calor.
Són gairebé les sis, anem passant cap al centre, a localitzar l'hotel i així ens dutxem i donem una volta, malgrat estem rebentats .... 
Ostia quin embolic! No hi havia manera de trobar l'hotel, estavem desubicats, sense mapa, i ni flowers d'on trobar l'habitació on havíem de dormir. Després de demanar a un policia, i d'indicar-nos amablement de que ens trobavem ben bé a l'altra punta, de colar-nos cap al centre sense haver-hi d'entrar i demanar a un altre hotel un mapa, que amablement ens han imprès el mapa amb els carrers propers del lloc on haviem d'estar i d'indicar-nos ... donar voltes i voltes als mateixos carrers, cansats, acalorats, malhumorats .... finalment ! hem localitzat l'hotel Catalonia Forum. Ens han atès en castellà, fantàstic, ens hem dutxat, estem descansant, i com que té wifi gratuït, estem posant al dia els escrits i els correus.
El sopar d'avui: bombons, galetes, pomes i aigua!
Demà al matí, visitarem el centre i a primera hora de la tarda cap a l'aeroport falta gent.
Tot s'acaba. 

Dilluns 27 de juny
Després d'esmorzar a l'hotel, ens hem endinsat en un parquing del centre de Brusel·les, en un centre comercial. La visita al centre no ens ha pres gaire més de dues hores i mitja. Aviat és vist. El casc antic amb la catedral, el Parlament, alguns museus i el "Makennen pis", que és molt xic!
M'ha decepcionat, com a capital europea de tot plegat, ens tenen enganyat. Ah! i per cert, no he vist ni una col de Brusel·les! Pensava que com a mínim seria semblant a Barcelona, però res, no té res. Hi ha moltes zones del centre en decadència total... curiós tot plegat: Europa, el centre de tot, envoltat de res...

Hem tornat amb la mateixa companyia, Brussels Airlines, més que correcte.


Ja en tenim una altra per explicar!

dimarts, 21 de juny del 2011

Ral·li GEKO YPRES i turisme belga

Tot arriba, i ja ho tenim aquí. 
Demà matí marxem cap a Bèlgica, el país europeu sense govern ens espera amb les mans obertes i, pel que sembla, amb uns núvols un xic massa grans.
Estarem dos dies visitant l'encantadora i romàntica Bruixes -l'anomenada Venècia del nord-, després un parell de dies perduts al mig de les carreteres al voltant del simpàtic poblet d'Ieper (Ypres) i Poperinge assistint al Ral·li Geko Ypres; també farem una visita a la botiga Domino rascant la frontera franco-belga i acabarem visitant vite-vite la capital econòmica Brusel·les, just per donar-hi una ullada i esperar l'avió de Brussels Airlines que ens tornarà a El Prat.
No sé si ens sortirem, però entre a una zona que parlen francès, a l'altra que domina l'anglès, sense govern que els mani, i nosaltres que anem a la nostra, ja veig que acabarem parlant en català! hehehe
Per poc que puguem farem alguna entrada al bloc, i sinó, a la tornada una extensa "redacció".

diumenge, 19 de juny del 2011

Memorial "Pep Vilà"

Ahir dissabte dia 18 de juny vam celebrar a les pistes d'atletisme del Club Atlètic Vic una nova edició del Memorial d'en Pep Vilà, el nostre entrenador, president i ànima dels colors blancs i vermells de l'atletisme català. En Pep ens va deixar el juny del 2000. 
Aquesta vegada també l'hem fet coincidir amb el Campionat de Catalunya Cadet en el qual han participat set joves atletes vigatans, i s'han emportat més d'una medalla (resultats)

Molts de nosaltres ENCARA estem fent atletisme, o voltem pel club, per culpa d'ell, per culpa d'En Pep! Ens va inculcar uns valors que cultivem any rere any, i la veritat és que es nota en el tarannà del club. Al final de la jornada d'ahir, es va fer lliurament d'una medalla del Memorial atorgada als dos millors atletes, masculí i femení, que amb la seva marca a la seva prova i per punts de taula internacional, aconseguien millor puntuació.

Pep, una abraçada des de Taradell! 



Al migdia, també vam aprofitar per fer un petit gest d'homenatge del 25è anniversari de la inauguració de les pistes d'atletisme i, entre tots, vam plantar un llorer, el qual volem veure créixer tota la família atlètica del club.

dimarts, 14 de juny del 2011

Olor de Lluna Plena


És ella, una vegada més, la que em guia, aquesta vegada, cap a casa.
Impressionantment arrodonida vigila la comarca d'Osona, traient tot el cos per damunt del Montseny. 
Així és com i on la veig jo, venint de Vic cap Taradell.
A ella, sola. Sense por. Regnant en l’obscuritat. Majestuosa. Imponent. Transmetent energia, vida. Transmetent-me alegria, però alhora nostàlgia. 
Ella sempre m’ha marcat –hi ha gent que diu que és per culpa de ser del signe cranc, però jo hi crec amb tot plegat-. 
L’any en què vaig néixer, la lluna plena del mes de juny, era plena el 26 de juny. Malgrat tot, jo encara no volia sortir i em vaig esperar que s’acabessin els petards de les revetlles. Sóc poruga. I em feien por. Els petards. La lluna no. Senzillament, el balanç és positiu sota la llum de la lluna plena....
No sé ni com ni amb què podria ara mateix, sortir al balcó i immortalitzar el moment. Admiro –o envejo, no ho sé- aquells qui tenen el material adient i saben com fer-ho.

La Lluna Plena a Nova Zelanda, és igual de bonica i comunicadora (però en anglès!)
Olor de Lluna Plena.
Avui l’he sentit. Respiro a fons, miro a l’horitzó, et voilà! Ella hi era.
Sempre n’estic pendent de la seva evolució –a pagès influeix molt en l’hort, i potser em ve de família també-. Sovint tinc controlades les dates de les fases lunars, però aquest mes he anat despistada. I avui, n’he sentit l’olor. Sí. Aquella olor característica que em transporta al més enllà de tants i tants records.

Les olors són com la música, em transmeten i m’evoquen records, bons records –els dolents, els apartaré, són molts i com deia en Jordi Pujol, ara “això no toca!”-.
L’olor de cafè recent fet al matí abans d’anar a treballar.
L’olor del seu perfum.
L’olor de la pluja.
L'olor de la terra mullada de matinada al sortir de casa. 
L’olor de les flors del balcó.
L’olor de la terra de l’hort.
L’olor d’una bona pizza un dissabte al vespre d’un cap de setmana qualsevol.
L’olor d’anís.
Olors.
D’olors.
Dolors.

L'Escala: Punta Ventosa des de Montgó


Un cap de setmana de tres dies el qual, malgrat el mal temps, tenia bona pinta. Així que vaig decidir arribar-me fins a l'Escala. Primer, perquè ja tenia entre cella i cella pintar el sostre del bany i el marc de la porta; i segon, perquè necessitava caminar, passejar i "perdre'm" davant del mar, a tocar de l'aigua.
I això últim, a tot el tros de Montgó i prop de Sant Martí d'Empúries, encara avui és factible.
De gent n'hi havia un munt, sobretot francesos que també feien festa el dilluns. De persones no en vaig veure tantes. D'animals, molts, i alguns deslligats i amenaçadors. I algun animal de dues potes també el vaig veure, sobretot dins dels vehicles de quatre rodes a tot drap per les rotondes.
Quan sóc a l'Escala, sovint intento deixar el cotxe quiet des del primer moment i no tocar-lo fins l'hora de marxar. Aquest cop, una vegada més, ho vaig aconseguir. Tot el que vaig fer, ho vaig fer a peu -bé, menys una de les excursions fins a Sant Martí on feien una fira del vi on vaig arribar-hi amb un tros de bici-. Tot un luxe. Sobretot, passejar...
El diumenge al matí, després de pintar les dues capes al sostre i deixar ben emblanquinat el marc de la porta (més que res, perquè mon pare és un tiquis miquis!), vaig arribar-me fins al mercat amb la bici a comprar unes quantes cireres i alguna poma. 
Després de dinar -el temps acompanyava-, vaig agafar la bossa amb aigua i fruita, i cames ajudeu-me vaig anar seguint bona part del GR-92 (L'Escala-Torroella de Montgrí) que molt a prop de l'aigua em va menar des del Port de l'Escala, per la zona militar i cap la Cala Montgó que, per entre penyasegats plens d'arrels i pedrotes, em portarà fins a la Punta Ventosa, just dalt del que era el Pla de la Bateria, zona militar també i des d'on la imatge de Cala Montgó canvia el concepte a qualsevol. S'hi veia gent, petita, llunyana, sense crits. I des d'un raconet, jo també observava la quietud de les onades.
Les imatges ... sense paraules.
Tranquil·litat. Silenci. Espai. Natura. No som res...

 
 
 
 
 
 

divendres, 10 de juny del 2011

El meu boli verd de cada dia, dona'ns senyor el dia d'avui

Ahir dijous, al vespre, vaig tenir el gust de veure els monòlegs els quals formaven part del Premi de Teatre Unnim organitzat a Manlleu. Ja fa alguns anys que els intento seguir, és una estona que et parteixes de riure. I aquest any, gent amb renom i assidus a la jornada: en Peyu, en Xevi Font, en Xevi Gómez ... 
El riure estava assegurat. I així va ser.
El meu preferit, un any més, va ser l'últim en actuar, en Xevi Font. I un any més, també, vaig riure fins al final. I aquesta vegada, va comentar un tema, entre molts d'altres, que m'afecta de molt aprop: el boli verd.
Va explicar la vida d'un boli de color verd, aquell que ningú vol, que tothom aparca dins l'estoitx, aquell bolígraf que mai farà res de bo a la vida, que mai signarà un xec, ni una hipoteca; en definitiva, segons ell, aquell boli que s'hauria d'eliminar del mercat, de la vida, i el qual no significa res més que una xacra i una despesa per la societat.
DISCREPO!!!! I MOLT !!!!
SALVEM ELS BOLIS VERDS!!!!


Mireu la meva col·lecció, de totes les mides i formes, i aquests són només els de la feina, a casa en tinc molts més, molts! El boli verd per mi, i pels nens segons el discurs del monòleg, significa llibertat, és exòtic. Li hauria de donar la raó perquè és cert que el faig servir perquè sempre és dins del pot, mai ningú me'l "roba" !!! I també que mai signaré un xec (i menys una hipoteca, de moment gràcies a Déu -bé, gràcies als meus pares!-), perquè la societat no el veu bé, no el té en consideració. Però la resta, el dia a dia, els meus apunts, a les meves reunions, les meves notes, el boli verd forever!
Estic segura que les millors pàgines de la meva vida, les he escrit amb un boli verd! Res més. Un plaer escoltar els monòlegs.

divendres, 3 de juny del 2011

"La papallona negra", d'Antoni Pladevall

Dir-se Antoni Pladevall ja és gairebé sinònim d'èxit assegurat. A Taradell en tenim com a mínim dos; l'un, sacerdot, historiador, autor d'un munt de llibres i treballs de tots tipus i "amo i senyor" de la Biblioteca del poble que porta el seu nom com a reconeixement a el que és per tots nosaltres, una font de saviesa; i l'altre, més jove, professor i escriptor i, que després de l'anterior èxit "Terres de lloguer", no para de guanyar premis amb els seus llibres com aquest última "La papallona negra".
Aquestes dues seves novel·les estan inspirades en llocs, gent, ambient, vida que em rodeja; som de pagès, malgrat vivim en mig de tota la tecnologia; trepitgem la natura, malgrat ens movem per sobre l'asfalt; i som esclaus de l'economia, del turisme i de la supervivència entre la resta d'humans.

Els protagonistes de "La papallona negra" podrien ben ser uns coneguts meus, qualsevol dels veïns d'una de les masies de pagès rodegen el municipi taradellenc; qualsevol d'elles dins la Plana de Vic. Fins i tot, podrien ser els meus tiets i cosins, els germans del meu pare; qualsevol d'ells. La feina que mai s'acaba a pagès, sempre pendents del cel, del temps, de les subvencions i ajudes pel cereals o pel bestiar que es retrassen i potser mai arriben; sempre pendents de l'ajuda i d'un cop de mà dels veïns, els de Can el que sigui, veïns de la casa més propera; veïns, i sovint bons amics, que viuen a més de cinc-cents metres, separats per un parell de camps de blat o civada que recullen algun diumenge o altre, gens plujós, del mes de juny...

Joves pagesos que volen canviar part del món on viuen, que s'han de renovar, innovant contra pronòstic, sovint sense l'aprovació familiar, però que com a futurs hereus de tot plegat, tiren endavant amb el projecte del turisme rural, entre d'altres, com a complement de les activitats agràries i ramaderes.

La història comença malament. I així acaba. A les primers pàgines et descriu com s'acabarà el llibre, però això no ho descobreixes fins que gairebé acabant la novel·la, trobes a faltar el jove protagonista, l'hereu de la masia, i que si recordes els inicis, aviat el situes dins del tot terreny accidentat i enclastat a la tanca de la carretera de dalt... Una història que m'ha traslladat a bona part de la meva infantesa, visitant cada setmana l'avi i els tiets a pagès, a casa el pare, on jugar era sinònim d'empaitar les gallines i robar-los els ous, córrer davant d'alguna vaca, apedregar algun pardal, esquivar tifes de porcs i escapar-se de les amenaces de les oques... Ah! I d'anar amb el tractor a recollir les bales de palla al camp de dalt.

Em sap greu acabar així, però a Osona ja queden poques masies d'aquestes, és com un enfonsament anunciat d'aquest tipus de pagesia... i ho dic amb coneixement de causa, per venir-ne de família, i per haver-hi treballat molts anys.
Una lectura molt recomanada.