dimarts, 14 de juny de 2011

Olor de Lluna Plena


És ella, una vegada més, la que em guia, aquesta vegada, cap a casa.
Impressionantment arrodonida vigila la comarca d'Osona, traient tot el cos per damunt del Montseny. 
Així és com i on la veig jo, venint de Vic cap Taradell.
A ella, sola. Sense por. Regnant en l’obscuritat. Majestuosa. Imponent. Transmetent energia, vida. Transmetent-me alegria, però alhora nostàlgia. 
Ella sempre m’ha marcat –hi ha gent que diu que és per culpa de ser del signe cranc, però jo hi crec amb tot plegat-. 
L’any en què vaig néixer, la lluna plena del mes de juny, era plena el 26 de juny. Malgrat tot, jo encara no volia sortir i em vaig esperar que s’acabessin els petards de les revetlles. Sóc poruga. I em feien por. Els petards. La lluna no. Senzillament, el balanç és positiu sota la llum de la lluna plena....
No sé ni com ni amb què podria ara mateix, sortir al balcó i immortalitzar el moment. Admiro –o envejo, no ho sé- aquells qui tenen el material adient i saben com fer-ho.

La Lluna Plena a Nova Zelanda, és igual de bonica i comunicadora (però en anglès!)
Olor de Lluna Plena.
Avui l’he sentit. Respiro a fons, miro a l’horitzó, et voilà! Ella hi era.
Sempre n’estic pendent de la seva evolució –a pagès influeix molt en l’hort, i potser em ve de família també-. Sovint tinc controlades les dates de les fases lunars, però aquest mes he anat despistada. I avui, n’he sentit l’olor. Sí. Aquella olor característica que em transporta al més enllà de tants i tants records.

Les olors són com la música, em transmeten i m’evoquen records, bons records –els dolents, els apartaré, són molts i com deia en Jordi Pujol, ara “això no toca!”-.
L’olor de cafè recent fet al matí abans d’anar a treballar.
L’olor del seu perfum.
L’olor de la pluja.
L'olor de la terra mullada de matinada al sortir de casa. 
L’olor de les flors del balcó.
L’olor de la terra de l’hort.
L’olor d’una bona pizza un dissabte al vespre d’un cap de setmana qualsevol.
L’olor d’anís.
Olors.
D’olors.
Dolors.