divendres, 3 de juny de 2011

"La papallona negra", d'Antoni Pladevall

Dir-se Antoni Pladevall ja és gairebé sinònim d'èxit assegurat. A Taradell en tenim com a mínim dos; l'un, sacerdot, historiador, autor d'un munt de llibres i treballs de tots tipus i "amo i senyor" de la Biblioteca del poble que porta el seu nom com a reconeixement a el que és per tots nosaltres, una font de saviesa; i l'altre, més jove, professor i escriptor i, que després de l'anterior èxit "Terres de lloguer", no para de guanyar premis amb els seus llibres com aquest última "La papallona negra".
Aquestes dues seves novel·les estan inspirades en llocs, gent, ambient, vida que em rodeja; som de pagès, malgrat vivim en mig de tota la tecnologia; trepitgem la natura, malgrat ens movem per sobre l'asfalt; i som esclaus de l'economia, del turisme i de la supervivència entre la resta d'humans.

Els protagonistes de "La papallona negra" podrien ben ser uns coneguts meus, qualsevol dels veïns d'una de les masies de pagès rodegen el municipi taradellenc; qualsevol d'elles dins la Plana de Vic. Fins i tot, podrien ser els meus tiets i cosins, els germans del meu pare; qualsevol d'ells. La feina que mai s'acaba a pagès, sempre pendents del cel, del temps, de les subvencions i ajudes pel cereals o pel bestiar que es retrassen i potser mai arriben; sempre pendents de l'ajuda i d'un cop de mà dels veïns, els de Can el que sigui, veïns de la casa més propera; veïns, i sovint bons amics, que viuen a més de cinc-cents metres, separats per un parell de camps de blat o civada que recullen algun diumenge o altre, gens plujós, del mes de juny...

Joves pagesos que volen canviar part del món on viuen, que s'han de renovar, innovant contra pronòstic, sovint sense l'aprovació familiar, però que com a futurs hereus de tot plegat, tiren endavant amb el projecte del turisme rural, entre d'altres, com a complement de les activitats agràries i ramaderes.

La història comença malament. I així acaba. A les primers pàgines et descriu com s'acabarà el llibre, però això no ho descobreixes fins que gairebé acabant la novel·la, trobes a faltar el jove protagonista, l'hereu de la masia, i que si recordes els inicis, aviat el situes dins del tot terreny accidentat i enclastat a la tanca de la carretera de dalt... Una història que m'ha traslladat a bona part de la meva infantesa, visitant cada setmana l'avi i els tiets a pagès, a casa el pare, on jugar era sinònim d'empaitar les gallines i robar-los els ous, córrer davant d'alguna vaca, apedregar algun pardal, esquivar tifes de porcs i escapar-se de les amenaces de les oques... Ah! I d'anar amb el tractor a recollir les bales de palla al camp de dalt.

Em sap greu acabar així, però a Osona ja queden poques masies d'aquestes, és com un enfonsament anunciat d'aquest tipus de pagesia... i ho dic amb coneixement de causa, per venir-ne de família, i per haver-hi treballat molts anys.
Una lectura molt recomanada.