divendres, 28 d’octubre del 2011

Castanyada versus Halloween

Estic rondineta. Ho sé. I no és l'edat! ( o sí?)
És culpa de la merda de societat en la que ens toca viure. Sí.
No em barrufa fer alguna cosa perquè resulta que el 99% de la gent ho fa. No em barrufa celebrar coses que ni em van ni em venen, i que gairebé em fan fàstics. Ho sé, sóc anti-festes. I què? No m'han agradat mai (castanyades, carnestoltes, ponts, constitucions, setmanes santes, nadals i òsties amb vinagre), i ara ja no canviaré. I tampoc em barrufen les castanyes, ni els panellets ni els moniatus.
En tot cas, em fa emprenyar una altra cosa, i és la invasió de la cultura aliena que ens ataca la nostra, la catalana. La figura de la castanyera vora el foc emmascarada i amb una paperina de castanyes calentes treient fum, ens la volen canviar per una carbassa de Halloween com la ruperta amb ulls i boca, acompanyada de bruixes i fantasmes que volen celebrar no sé què a Port Aventura. Si us plau!
No! "Que no nos embauquen!". Cadascú "lo" seu!
Ja ho van provar amb el pobre Caga Tió que ha de compartir la caixa de fusta o el tronc de llenya i la manta i el bastó amb un mitjó penjat a la xemeneia o a l'arbre (de plàstic! que ja em diràs quina gràcia!) que espera ser omplert pel gordo Pare Noel.... Estic vigilant els Tres Reis d'Orient perquè no els fotin a l'atur també!
No anem bé!
Aquest matí, a l'arribar a la feina, a la zona esportiva de Vic on ahir es celebrava una de les festes més esperades pels universitaris, les unigresques aquestes que s'han inventat per fotre calers ... doncs això, que quan he arribat, tot el carrer de baixada estava brut, ple de papers, ampolles, plàstics.... i aquí davant mateix hi havia una dotzena llarga de cotxes mal aparcats, amb els vidres plens de baf, i plens de gent. 
Sense més comentaris!

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Llegint entre aclucades d'ull...

Aclucar els ulls al sofà se'm dóna prou bé aquests últims dies. No he sigut mai massa de mirar la televisió però últimament m'hi estic més estones al davant. Ara bé, continuo sense mirar-me-la. Bé, hi ha dies que me la miro però no la veig :) Estar amb les angines tocades i encostipades aquests dies m'ho ha permès.
Diguem que poso canals amb documentals que em fan companyia ... o amb música de fons ... i mentrestant, navego per internet, busco informació, llegeixo blocs de companys i amics, o bé llegeixo llibres, o faig puzzles, uns dels meus petits vicis...

Aquesta setmana ha tocat el llibre. Tinc a les mans "El bolígrafo de gel verde", d'Eloy Moreno.
La trama és rara. M'agrada. M'agrada perquè parla d'un objecte amb el qual em sento molt identificada, un boli de gel de color verd; parla d'amor, d'amistat, de canvis, de superacions, de deixar coses enrere, de tornar a començar amb tots els no, si, potser, qui sap ...., buscant moments de solitud... per pensar ....


El protagonista, després de deixar la ciutat, la feina, els amics i aquells a aqui estima, després de deixar-ho tot enrere ... es perd a la muntanya, refugi de tants de nosaltres, en silenci, sols... En aquells racons, un somriure, un hola i adéu, un vés amb compte, una mirada... hi fan molt. 

I és a la muntanya, es un poblet prop d'Espot justament i del Llac Sant Maurici -espais que tots coneixem-, on retroba el camí a seguir. I finalment decideix començar una nova vida, en un lloc nou, però amb els de sempre i recuperar allò que tant va desitjar però que havia perdut: l'amor.

Escric, traduit, el final del llibre -sé que no s'ha de fer mai això- però m'ha agradat molt. "Hi ha una paraula capaç de resumir tot un canvi de vida: temps. Temps per conèixer llocs nous; temps per gaudir pels matins d'unes abraçades, per les nits d'unes carentonyes més profundes. Temps per parlar de problemes i solucions, per petonejar en qualsevol part de l'altre cos, per aprendre coses i ensenyar-les als altres, per saber que els nens sempre desitgen jugar amb els seus pares, per a llegir i gaudir-ne fent-ho, temps per perdre'l perquè es té, per a gaudir de la soledat, per estar en companyia..."

Quanta raó. Temps per un mateix. Temps per perdre amb els qui estimes! I sobretot, temps per escriure-ho tot amb un boli de gel de color verd. Com a mi m'agrada! Chapeau!



De pas deixo el bloc de Joc de Lectura, on una colla de viciats a la lectura proposen un joc gairebé setmanal d'acertar petits fragments de llibres. Són uns viciats, i uns màquines. 
Queda palès que no hi ha com tenir temps i ganes per llegir. Visca la cultura i la lectura!

.....


Necessito sortir a córrer !!!!

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Passejada fins a Beget


Dimecres passat, que es veu que els de l’altra banda de l’Ebre ens donen festa, vam aprofitar per sortir a passejar els dos “peques” amb rodes. Vam sortir la Bet i l’Ariel amb el Fiat Uno, i en Sam i jo amb l’Autobianchi. El diumenge passat ja havíem sortit a passejar-lo per Orís, però així el posem apunt pels propers ral·lis de regularitat...


Eren les deu tocades del matí que ompliem els dipòsits a Calldetenes per seguir cap direcció l’Esquirol, Rupit i fer parada tècnica a El Far. 

 
 
 
 

Vam aprofitar per fer quatre fotos, el dia s’ho valia, i vam continuar per la carretera vella cap a La Garrotxa. Trèiem el nas a Olot per passar a visitar el curiós poble enfilat damunt la paret de pedra de Castellfollit de la Roca on vam fer el vermut.


Des d’aquí, una carretera travessant muntanyes, ens va portar cap a Oix i Beget, el nostre destí com a comensals. Can Feliça va ser el restaurant escollit, un menú dominical que per menys de 17€ ens va tenir dues hores llargues asseguts. 

 
 
 
 
 

Això ens va obligar a passejar una mica més per aquest encantador poble (esglèsia, ponts, cases, carrers, tranquil·litat....) per tal de fer baixar la teca abans d’arreplegar el cotxe de nou i desfer el camí cap a casa.

 
El paisatge comença a canviar de color, però més aviat deu ser per la sequera que no pas pel fred que pugui enrogir o emmarronar els arbres al llarg de les comarques veïnes. Així doncs, Camprodon va ser la nova parada, just per passejar-hi una mica pel casc antic i fer la foto típica al Pont Vell que a tots ens fascina.


Ens tocaven les vuit de la tarda quan entravem els vehicles al garatge. Una jornada més i un xic diferent que ens va fer compartir una altra afició d’aquest parell d’homes de la casa.


Ruta aproximada

I avui, 16 d'octubre ... amb mal de coll i les angines tocades, després de la cantada d'ahir i d'algun cop d'aire suposo, i sense deixar de sentir-ne notícies estic enyorada de Nova Zelanda! 
Sí, sí, avui fa un any estavem volant destí a aquest magnífic país! I aquests dies, tant en negatiu pel vessament de cru d'un vaixell davant les costes novazelandeses, com en positiu per l'arribada de l'equip nacional de rugbi, els All Blacks, a la final del mundial d'aquest seu esport... 
Tinc mig cos, i ment, allà! Aix! Quins records!

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Pensaments. Persones. Emocions. Sentiments. Records. Sons. Veus…


Avui he assistit a un taller de gospel a Mataró, a càrrec de Moisès Sala, Director de Gospel Viu i pioner en aquest món. Ja m’havien avisat. És fantàstic i val molt la pena. I realment, tot plegat m’ha superat. I quanta gent! No serà pas l'últim!
El matí ha començat millor del que podia ser, perquè només d’arribar hem coincidit amb cinc companys més del grup de Sant Pere de Torelló i després n’han arribat dues més del Tastet de Gospel de Taradell.
Des del primer segon de presentació per part d’en Moisès, les emocions m’han sorgit a flor de pell. L’escoltava mentre ens explicava, amb un xic d’humor, l’origen i la història d’aquesta disciplina tant màgica, i la diferència amb els espirituals negres..., tot plegat, fantàstic.
Des de la primera nota que ha tocat amb el piano, els sentiments, els pensaments i els records han fet de les seves, junt amb les emocions que ja m’havien envaït feia estona. De solfeig no hi entenc. De música no en sé. Però m’agrada cantar. I crec que tinc oïda, facilitat per enganxar els ritmes i els tons i les veus, així que m’he deixat anar.... Setanta i picu persones, cadascú amb la seva veu i la seva història, amb un únic fi: aprendre una cançó i viure-la a fons! El que està clar és que comproves que on no arribes tu, arriba el del costat... 

En Guillem, el director dels “tastets”, transmet també aquest estil i defineixen aquesta música com a filosofia de vida, com el passar-ho bé per davant de tot, cantar pels nostres, pels qui estimem, somriure per ells, per fer el bé a aquells que ens envolten. És solidaritat! És estar al costat dels qui ho necessiten. Són cançons d'amor. I certament.... s’encomana!
I si no, que els ho demanin a aquestes nenes .... 


Per uns moments m’he traslladat uns anys enrere, quan amb els grups de joves de la parròquia de Taradell participàvem amb el grup de guitarres i cant d’alguna de les misses joves amb en Climent... era una manera de viure la fe, en el fons, deixant una mica de banda les parets fredes i inhòspites de l’esglèsia...compartint aquells cants, aquelles pregàries, aquells salms, aquelles notes, aquelles veus....
I el gospel no deixa de ser un cant a aquesta fe, a aquell sentiment, a “allò” que tots tenim dins (que potser alguns encara no han descobert) i que compartim amb els qui estimem: l’amor. L’amistat. És un donatiu. I per tant és gratis. No té data de caducitat, malgrat a voltes es faci malbé. En tornem a fabricar. No s'acaba! I poder-ho donar altruistament... ho és tot!
A Taradell, amb els tastets, des del primer dia que quan arribo a casa després de l'assaig, estic eufòrica, contenta, desprenc alegria, vitalitat i encomano somriures i energia. I cony! No puc dormir! Em toquen la una, les dues i les tres de la nit. I encara canto! Curiós tot plegat! Se'm remouen "coses" dins meu. 
Diumenge passat al concert de l’Estany ja vaig experimentar aquest sentiment i avui l’he reviscut. Com ha dit el “profe”, el gospel és una manera de viure, és vida! Afegeixo dos vídeos més d’un parell de cançons que hem après (amb els seus arranjaments, per descomptat) però que m’han tocat realment el cor... Galina de piel! Sense paraules!  

“Holy one!”

 
“He’s blessing me”


“I give you my heart”

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Monestir de Sant Pere de Casserres

Al matí ja he sortit a córrer, per continuar matxacant les vambes, i després de fer la volta al revés he decidit que així fa molta pujada!!!! Total, que es veu que no n'he tingut prou i per escampar una mica la boira, després de dinar he "enganyat" la meva mare perquè m'acompanyés fins a Sant Pere de Casserres.

 
El camí que ens hi porta, surt des del Parador Nacional de Vic-Sau, on hem aparcat el cotxe. Són uns tres quilòmetres i escaig, i hem descobert que fa moltes pujades i baixades, cosa que no ha agradat a la mestressa gran. 
El trajecte, malgrat tot, és xulu. Mireu quines vistes!

 

Així que quan hem arribat xino xano a l'accés al Monestir, hem fet les fotos de rigor i hem girat cua. 

 
 
Però se m'ha revelat la mestressa i ha volgut tornar caminant per la carretera. 
Jo he tornat a tota castanya pel GR, esbufegant a les pujades, corrent als plans i vigilant molt el genoll a les baixades, de manera que he arribat al cotxe en menys de mitja horeta, he enfilat la carretera d'accés al Monestir amb la intenció de recollir ma mare a mig camí i evitar-li un bon tram de pujada i baixada dels últims dos quilòmetres.
Resum: són més de les set de la tarda, estic baldada però m'espera una bona pizza per sopar aquest vespre i en bona companyia!

dijous, 6 d’octubre del 2011

D'estreno!


Doncs sí, avui he estrenat les vambes que vaig comprar-me ahir. Aquesta vegada, unes Saucony molt xules. La veritat és que m'han anat de conya (crec que corren més!!!!) hehehehe i ja les he omplert de pols, pobretes!
La volta cap als gorgs de Seva, la butifarra, Montrodon i pel dret cap al camp de golf (amb batuda del senglar inclosa!) ha estat un èxit, només 39 minutets de res (collons com puja!) i el cor m'anava a tope. He aprofitat la volta per barallar-me una mica amb el garmin però de moment no parlem el mateix idioma perquè no ens hem entès :)
Demà més!

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Slot a Sabadell

L'slot, conegut com a scalextric, és una de les altres activitats amb les que en Sam i jo invertim bona part del temps. Sobretot ell. Jo m'apunto de tant en tant a córrer una estona, quan em ve de gust, i si els meus cotxes estan apunt.
Una de les últimes adquisicions és aquesta meravella ... com m'agradaria tenir-ne un a tamany natural!!!!

Aquest és el meu Herbie !
Crònica de la tarda de dissabte al bloc d'en Sam.

I al vespre, un sopar familiar en un tatami reservat d'un restaurant japonès. Sort de l'arròs! És curiós aquest tipus de menjar, no em desagrada, però on hi hagi un bon pa amb tomàquet .... 

Aquesta tarda hem sortit a passejar un parell d'hores amb en Sam pels voltants de Taradell i hem trobat un rellotge GPS que algú deu haver perdut. Curiosa la situació: perdre l'aparell que serveix per no perdre't! Espero que la persona en qüestió estigui sana i estàlvia.

I ara mateix, al publicar aquesta nova entrada al bloc, m'acabo d'adonar que he sobrepassat ja els 300 escrits, iniciant-los el 24 de gener del 2008 ... aviat quatre anys! Carai! Això ho hauré de celebrar ....  Així, doncs, aquesta entrada número 301 espero no sigui una comèdia com la pel·lícula "301, La leyenda del Imponentus Maximus".



I també m'han comunicat que possiblement la setmana que vé es faci un altres concert amb el grup Tastet de Gospel de Taradell al que m'he afegit aquests dies. Buf! Em ve gros això, pensava que tindria més temps per assajar...hehehe. Sort que encara porto la "L" i no em tocarà passar nervis.