dissabte, 6 de setembre de 2008

La lladre de llibres, Markus Zusak

Ara fa uns minuts l’he acabat. Encara hi estic donant voltes. Més que recomanable.
Durant tot el llibre, és la mateixa mort narradora qui ens va avançant el que passarà als següents capítols i és gairebé al final quan fa més mal llegir-ne el que ja es preveia com la crònica d’una mort anunciada ...
Ara bé, un final així no sé si me l’esperava. És dur el món d’aquella Alemanya, d’aquella guerra i en Hitler, dels jueus, però també de les paraules, dels llibres, d’un acordió, de l’amor ... Curiosa la manera de fer-nos entrar dins la història, ben trobats els personatges i les relacions entre ells. M’ha captivat des del primer moment.
A mesura que he anat girant pàgines, m’adonava que en el fons em sento una mica lladre de llibres també. L’avi tenia una mica de biblioteca a casa i les tardes de diumenge era típic anar-li a arreplegar algun llibre, en préstec eh! Quan va morir, la iaia me’ls va donar tots amb un “tu, almenys, els mimaràs”. I així ho he fet. Aquella olor de vell, antic, interessant, com de resclosit em recorden la seva intel·ligència.
Us deixo quatre frases que m’han cridat l’atenció, pel significat, per la manera d’explicar els fets:

“Tres idiomes s’entrecreuaven. El rus, l’alemany i les bales”

“De tota manera, tenen una cosa que els envejo. Els humans, si més no, són prou assenyats per morir-se”.

“... a finals de juliol, quan el carrer Himmel es va despertar, van trobar mort un soldat retornat. Estava penjat d’una de les bigues de la bugaderia de prop de ca Frau Diller. Un altre pèndol humà. Un altre rellotge, aturat”.

“Les paraules. Per què havien d’existir? (..) Quin bé fan les paraules ?”


Mes sobre el llibre