dimarts, 26 de juny de 2012

El gospel, sensacions sentimentals o sentiments sensacionals

Dimarts, les dotze del matí. 
Un entorn immillorable. L'aigua és un d'un color blau intens. El cel desprèn escalfor. El sol crema de valent. Un ventitjol suau bufa de mar cap a terra, però és tant suau que gairebé passa sense notar-lo, malgrat tot aixeca una lleugera pols sorrenca que embruta la tovallola i m'empastifa les mans. Estic de foto, segur. Sí, sóc a la platja, en una recollida cala just davant les ruines de l'antiga Empúries per on els grecs ens van voler conquerir....
... i escolto música ...  escolto gospel .... 
...  el Tastet de Gospel de Taradell en plena actuació ...
no puc deixar de pensar en el concert d'abans d'ahir, a Roda. Hi havia poca gent, sí, però el clima que es va generar, crec, que va ser el que ens demanava en Guillem just abans de sortir ... siguem capaços de crear "una cosa espiritual". Algú m'aixeca la mà per dir-me que no va ser així?
Es va donar la casualitat que hi va assistir alguns coneguts i amics meus, amb alguns feia temps que no coincidiem, i al veure'ns just al principi del concert, vam connectar immediatament. Vam recordar aquelles xerrades en grup, aquelles meditacions al casal, a Sant Tomàs, el nostre passat més kumbaià i més de pregària, aquells viatges i estades a Taizé, tot aquell ambient espiritual que es creava per mitjà de la música, de la pregària, dels cants repetitius que calaven tant dintre que encara ara, molts anys després, em repeteixen i m'evoquen una sensació sentimental, o potser un sentiment sensacional, no sabria què posar-hi primer .... no tinc paraules per descriure el que vaig viure diumenge a Roda, però era això. Vida! Amor! Pau!
Cada cançó em portava una nova alenada d'aire per afrontar amb força el nou repte d'una altra peça, un altre tros d'aquell regal -el concert-. I reia. La calor no va parar-nos, companys. Cada vegada som més una sola cosa, ens anem coneixent, fem bromes, ens abracem, compartim les penes i les alegries dels altres, algun cop us he trobat a faltar...


Diumenge, si amb el Now behold the Lamb ja vaig tenir la pell de gallina, l'estrena de la Judit com a solista del Take me back -és la meva preferida, la canti qui la canti!-, i em va fer posar la pell de gallina. La veritat és que tinc claríssim que en alguns moments o bé no vaig cantar perquè l'escoltava a ella, o bé no n'era conscient i es veu que el miracle de fer dues coses alhora no és tant complicat com semblava ... Em vaig haver de concentrar molt per baixar del cel i tocar de peus a terra amb el Lord You are God. Em va tocar. Ja no dic res ni del fantàstic Blessed be your name (encara tremolo), ni de l'Hosanna amb el trio solista que tenim, ni del medley, hehehe, que bo!


Ara mateix a les meves orelles, i acompanyat de la Rosa el dia de St.Julià, en Lluís m'està xivant cadascuna de les frases del seu espectacular Let me wait ... aquest diumenge em va agradar moltíssim, Lluís! Jo et mirava, i et veia foll. No hi eres. No sé si em veies, semblaves posseït, però jo sé que connectavem. Una abraçada, company!


Plego veles, m'estic sucarrimant, una remullada més i cap a dinar. 
Fins dimecres, tastets!