La primavera, il·lusió i ganes de tot. Benvolgut 2014...

Després de molts mesos sense escriure, sense expressar amb paraules i lletres el que sóc, el que penso, el que em passa, el que visc, el que sento .... tot aquest temps he estat al costat fosc, esperant que l'energia es renovés.
Això no vol dir que estigués inactiva, no, però a un altre ritme, amb uns altres colors, amb unes altres notes. No he deixat pas de fer res del que m'agrada (sortides a peu o amb moto, ral·lis, gospel, lectura ....) però per "a" o per "b", no ho he plasmat al bloc. 
Fins aquest passat dissabte i ara, Benvolgut 2014, ja sóc aquí!

Matinal en solitari per Oix, Sant Miquel d’Hormoier i la Mare de Déu d’Escales

Un cop més necessitava sortir a la natura, en solitari. I aquesta vegada m’he decidit per a anar a explorar els voltants d’Oix, a l’Alta Garrotxa. Per arribar-hi, direcció Olot, Castellfollit de la Roca. I passat el poble, un trencall ens indica Oix-Beget. Alidò!

La ruta comença a Oix, a les envistes del seu castell, i agafant la carretereta que mena a Beget. Ben aviat la deixem, i seguim les indicacions de la casa rural de Can Pei, uns cinc-cents metres més enllà de l’aparcament per un camí que, a hores d’ara, encara es pot passar sense un “tot terreny” –hi ha un petit espai on aparcar bé el vehicle i no molestar-.

El primer que veig són uns paisatges agrestos, escarpats i plens de cingles i engorjats, una barreja ben alegre a aquesta època de l’any, en plena primavera.

No és una volta circular, més aviat té forma “Y”. Hi ha un tros de pista comú, fins a arribar una primera decisió on has d’escollir què es fa primer si es vol fer sencera: o bé primer pujar per pista forestal fins a una petita ermita, Sant Miquel d’Hormoier ; o bé baixes i puges per una corriol força ple d’entrebancs i rocs fins a una altra ermita ben integrada al paisatge des del 1896, la Mare de Déu d’Escales.

Jo he escollit primer visitar a St. Miquel, on pel camí m’he trobat amb la sorpresa d’haver de travessar la riera un parell de vegades, amb aigua fins als genolls, essent més aviat un joc agradable, relaxant i refrescant alhora. En un moment donat, he trobat un cartell que indicava Sant Martí de Talaixà, em queda pendent!

No tinc paraules per descriure les vistes d’aquests engorjats, rierols i cingles. Així que, reposada i haver fet un mos, he volgut desfer un tros del camí, travessant de nou la riera amb les botes a la mà, i provar d’arribar fins a la segona ermita del dia, Santa Maria d’Escales. Fantàstica! Plantificada allà fa un munt d’anys, ben integrada i restaurada. Les campanes sonen!

Aquest es fotia el blat de moro!!!

Penso que per una altra vegada, ben acompanyada, l’acabaré amb una bona passejada i un dinar, o bé a Beget que amb un no res t’hi plantifiques; o bé a Castellfollit de la Roca que és allà mateix.

Una matinal fantàstica 



(Track de la ruta al meu wikiloc)