Vacances per França: le Sancy, l'Auvergne i la Dordogne

Sis hores i mitja ben bones de camí ens separaven del nostre destí turístic d’enguany (de la primera part de les vacances), el Massif du Sancy. El càmping De Serrete estava enlairat als afores del poble de Chambon-sur-lac, que com molt bé indica el seu nom i s’encerta ràpid, està per damunt del llac Chambon. Unes vistes espectaculars!

 

 

 

Després d’ubicar-nos a la nostra parcel·la, muntar la tenda, i de donar un tomb pel que seria el nostre jaç aquesta setmana, vam anar a estirar les cames a baix el poble de Murol i Chambon, fent-ne una mica de descoberta. I què millor, per fer gana per una bona pizza que ens esperava al vespre, que donar la volta al llac. Uns 50 minuts amb els que ja vam descobrir-ne els raconets, les escultures i les seves platges (plenes a vessar els dies de sol, acollonant!). S’ho munten bé aquests francesos. Mireu on posen els llits, ells ?!

Havent corroborat a la meteofrance que els millors dies de sol i bon temps serien el dilluns i el dimarts, vam ubicar l’excursió estrella en aquests dies, la resta ho aniríem fent sobre la marxa. El diumenge al matí, per aclimatar-nos a l’entorn i començar a prendre mides de les carreterotes que ens envoltaven, vam desplaçar-nos fins a Le Mont-Dore, la joia de la corona d’aquesta zona del massís central francès. El poble és xulu, molt turístic, amb el seu petit casc antic un xic comercial pel sol fet de ser una de les principals zones destí del turisme de neu a l’hivern, però tenia el seu encant. Queda enclotat i el presideix l'encantador Sancy, al fons!

Des del poble, al costat del cementiri, sortia una de les mini caminades que teníem previst fer avui. Teníem una petita “guide de randonée” que així ens ho indicava, però vam començar amb mal peu, perquè enlloc deia que el poble tenia DOS cementiris, el dels pobres i el dels rics... i per descomptat, amb la nostra posició social, ens vam situar al cementiri dels pobres i vam iniciar la ruta per un sender equivocat que no ens quadrava gens amb les mini indicacions de la guia. Així que, al cap de mitja hora de pujar i baixar de nou, i fent ús del sentit de l’orientació que ens caracteritza, vam descobrir el camí al segon cementiri, on ja vam veure ben aviat les indicacions a seguir.

 

La ruta tenia el nom de “La ronde des cascades”, amb una variant que vam afegir, ens sortien uns set quilòmetres en bucle que ens va permetre de gaudir d’una passejada, amb alguna pujadeta entre zones humides i boscoses, de la vista de tres cascades ben diverses: Rossignolet, Queureuilh i Saut du Loup. 

On és la Wally? I en la propera?

 

 

 

Sense oblidar-nos que estem en plena zona volcànica de l’Auvergne, el tipus de roca ens ho deia tot de l'entorn. Fantàstic. I la dieta d’aquests dies, pel ritme i tipus de sortides que hem anat fent, era d’entrepans per dinar que ens hem menjat als llocs més tranquils que hem trobat o bé en alguna de les zones de picnic que tenen en aquest país; i el sopar a base de pasta, arròs, verdura i amanides, sempre i quan el temps i el càmping gas ho permetien. I algun vespre, s’han posat d’acord aquests dos fenòmens per posar-nos-ho ben difícil, amb vent i pluja inclosos.

A la tarda, doncs, vam seguir una altra ruta del llibret per pair l’entrepà. A pocs quilòmetres de Le Mont-Dore, hi havia el Lac de Guéry, llac que vam rodejar seguint una de tantes rutes que vam anar trobant. La volta era xula, passant d’arran d’aigua, a travessar boscos de frondosos i alts pins, fins a fotografiar una altra cascada i havent de vorejar unes quantes vaques que pasturaven tranquil·lament. Tot plegat, voltats de muntanyes que ja insinuaven l’estil de paisatge: una mena de Garrotxa plena de turons i volcans a l’engròs!

 

 

 

El mes d’agost el començàvem a França, un dels països que més ens agraden i que dóna per molt, i ho fèiem fent l’excursió estrella de les vacances: Le Puy de Sancy i voltants! La muntanya se les porta, i es veu des d’uns quants quilòmetres a la rodona, per alguna cosa és el pic més alt de per aquí, 1.886 metres. 

Cantellut com ell sol i amb unes bones crestes, decepciona saber que hi ha molta gent que l’aborda dins d’un telefèric que et puja més de 450 metres verticalment en menys de 5 segons! Collons! I per això es paguen 8€. D’entrada, jo pensava pujar a peu pel camí que segueix una de les pistes d’esquí que hi ha habilitades fora de temporada hivernal, pel qual arribes a l’estació del funicular aquest a 1.780 metres d’alt amb uns 45 minuts de pujar constantment, suar i fent els últims metres amb un desnivell superior al 15% com a mínim!!!! Això sí, les paradetes obligatòries per anar agafant aire no tenen preu per la recompensa de les vistes que vas descobrint a mida que puges. És genial!

Un cop a dalt, “només” falta pujar uns quants graons de fusta trencacames mal posats que vaig maleir unes hores, fins a dalt el cim del Puy de Sancy, on un mirador amb vistes a 360º et calmen tots els mals. Mira aquí! Ostres, i allà! I mira més enllà! No hi ha paraules per descriure tot aquell paisatge. El que passa és que és agost, fa sol, és gairebé mig dia, i això està ple gent, així que, esquivant les escales, optem per fer-ne el descens per un caminot dret de collons, ple de pedrotes, i mig relliscant arribem al Coll de la Cabane, des del qual decidim donar una volta per tota aquella zona ja que som allà dalt. Tenim aigua, tenim menjar, tenim temps, apa som-hi doncs. Primer, ens apropem a les roques de les tres “filles” i traiem el cap a Le Puy Gros. Agafem energies i seguim indagant caminois: miris per on miris, apareix gent! Semblem formigues. Però malgrat hi ha molta gent, no et fas nosa, no et molestes; és tant gran això! Tot d’una, un indicador ens assenyala l’estació d’esquí SuperBesse. Cony! Però si aquesta és l’altra excursió que volíem fer; doncs res, som-hi! Acabem coronant Le Puy de la Perdrix (1.824m), des d’on uns agosarats equipats per fer descens, tenen la sana i boja intenció de baixar amb les bicis fins allà baix! El Lac des Hermines, a l’estació de Super Besse, des d’on puja també un altre telefèric -ara entenem perquè hi havia tanta gent passejant per aquestes carenes-. Finalment, ens animem a baixar de nou a peu, desfent el camí per la pista d’esquí (ai pobres genolls!). De baixada tornem a veure la cascada per on neix el riu Dore. I un tros més enllà hi ha la Dogne. Ei! Us n’adoneu? De l’unió de la Dore i de la Dogne, en neix la Dordogne, el nostre segon destí! Resumint, un dia rodó amb més de quatre hores de pujar i baixar contínuament pasturant com les vaques. Avui sí que ens mereixem un bon plat de pasta.

 

 

 

 

 

El dimarts es lleva estrany, un xic ennuvolat, però això no ens frena de fer les caminades que teníem pensades. Així que armats amb unes barretes, aigua, un parell d’entrepans i les pomes de cada dia, desfem una carretera de revolts i estreta (que estrany per aquestes contrades!) fins a Besse i que ens portarà a l’inici de la ruta de “Les cascades de Chiloza”. Un sender que, descendint enmig d’un bosc fresc i humit, va a trobar un rierol, La Couze Pavin, i que al llarg del seu recorregut (que nosaltres fem de pujada) ens anirà descobrint cadascun dels seus raconets i cadascuna de les cascades de l’excursió. És impressionant! Una altra caminada en bucle, de poc més de 2 hores (amb sessió de fotos inclosa, eh) i que ens ha ajudat un cop més a descobrir aquesta meravellosa vall.

Un mos a l’ombra d’una de les centenars d’àrees de picnic que trobes en aquest país, ens donà forces per continuar la jornada, primer visitant el poble medieval de Besse-en-Chandasse, amb un casc antic de carrerons estrets i amb adoquins...

..  i, buscant la Cheminée de Fee de Cotteuge després. Ostia! Aquí sí que la vam liar, perquè de nou la guia no ens va fer bé la seva feina: guiar-nos! Les indicacions no ens van dir en cap moment que gairebé tota la ruta la feies per carretera/asfalt, ni que el desnivell era el que vam trobar, i ni la meteo avisava d’aquella xafogor. Sempre ens trobem que els francesos i nosaltres no coincidim d’horaris: quan nosaltres en tornem, diguem que ells hi van. I aquesta vegada vam fer com ells: en plena soleiada, caminant per aquests món de Déu! Bufa! La ruta avisava de la possibilitat de visitar unes grutes prehistòriques, les d’en Jonàs, però no deia que hi havia un cartell mal posat que no portava enlloc! Així que, nosaltres, bonifacis innocents, vam seguir aquest. Casumlolla! La broma ens va fer voltar uns 40 minuts de més per un caminot que acabava recuperant un GR direcció cap al poble del costat, però on no ens venia de gust anar. Vès per on! La qüestió és que vam recuperar el traçat de la ruta, i uns quants metres més enllà i més amunt –redéu quina pujada!-, vam trobar la senyalització d’accés a les grutes, que per descomptat vam obviar. Ara ja no em venia de gust saludar en Jonàs! La gràcies de la caminada, encara sort, va ser trobar una mena de figura de terra vermellosa alta i fina que anomenen Cheminée de Fee. Curiós!

 

Una nit moguda de llamps i trons em va putejar una mica les hores de descans, cosa que em faria falta l’endemà per afrontar els més de 450 quilòmetres que ens separaven de la Mercè, la nostra amiga ripollesa afincada a La France. Fins i tot el Clio nou té matrícula francesa. Mercèeeeee!!! Així doncs, tranquil·lament, vam preparar-nos una mica de dinar pel camí i vam iniciar la ruta que ens portaria a Gap, on passaríem els propers dos dies, de visitar a Ca La Benz! Els qui ens coneixeu, ja sabeu que no ens fa res fer quilòmetres (i menys amb revolts!), i això és just el que vam fer. L’opció més al sud escollida fou Issoire, Le Puy-en-Velay, Lamastre, Crest, Veynes i Gap; sempre per nacionals i algunes de color groc/blanc que ni gairebé apareixien al mapa ....  Pel camí ens vam aturar un parell de cops, a estirar les cames, i una d’aquestes vegades, se’ns va aturar el cap i, en un interesport, se’ns va aturar el cap i ens vam comprar una tenda nova! Estava d’oferta, era més gran i tenia un mega avancer –ja feia temps que ens les miràvem!-, i mira, així estrenarem chateau! jejeje

A les set i escatx aparcàvem el cotxe al carrer del costat de casa la Mercè, som els millors, ho hem trobat sense massa complicacions! Vam fer temps passejant pel casc antic de Gap i, mentre preníem un refresc en una terrassa en una plaça, vam tenir una sessió gratis de teatre espectacular: un parell de nois beguts van muntar una bona moguda, amb cadires submarinistes i voladores, que fins i tot va fer falta l’actuació policial dels gendarmes. Tot un espectacle! Sí, senyor! I gratis!

Fent postures per la foto... al costat d'una senyora...

Després dels petons i abraçades de torn, vam sopar una mica i vam estar xerrant fins tard, però estàvem tots cansats i l’endemà ens esperava una mica d’excursió amb uns amics de la Mercè. El pla era fantàstic: descobrir la vall d’Orcières, on un gelat artesà amb fruites i herbes de la zona, a l’alberg de Les Moulins, ens esperava amb les boles obertes! Va ser el millor del dia. A més de la companyia, per descomptat! 

 

 

En Sam i en Michel -periodista, mig biòleg i que participava en una trobada sobre estudis d’occità- feien concurs per trobar la millor fotografia d’entre les desenes de flors i plantes que ens van anar trobant. Quin parell! A la tarda, ens esperava la visita a les Gorges del Diable, en una petita comunitat anomenada La Chapelle-en-Valgáudemar, en ple Parc Nacional des Écrins –tinc clar que era el meu destí d’enguany, perquè hi vam acabar passejant-. Pel camí ens vam trobar una petita capella que, com a curiositat, tenia la façana plena de nines (un xic monstruoses, la veritat) tallades en pedra que et donaven la benvinguda. Estava inspirat l’autor. Curiós, sí.

 

L’endemà, divendres, vam arribar-nos fins a un mercat de productes del país a Saint Bonnet, on vam tastar una melmelada amb un toc de tequila apostuflant! Vam comprar unes olivades, un formatge de chèvre esfereïdor i una salsa d’albergínia que ens obriria l’aperitiu del dinar. Se’m fa la boca aigua! Malgrat a contracor, s’apropava l’hora de marxar –uns altres 450 quilòmetres ens separaven del sac dins la tenda que teníem plantada al càmping Les Serretes de Chambon-sur-Lac. La veritat és que no hauríem marxat de Gap, la companyia és d’alta qualitat, i com que ens veiem poc, quan estem junts i ens hem de posar al dia de tot plegat, doncs es fa curt. Mercè, ets un regal! Una abraçada des de Taradell town.

Cansats per la tanda de quilòmetres acumulats (vam desfer el camí pel nord: Grenoble, Chanas, Annonay, St. Etienne, Montbrison, Ambert, Issoire), però contents per l’experiència, el dissabte ens vam llevar plovisquejant. El dia pintava tonto. Vam anar a fer temps passejant pel Llac Vayrat i vam fer l’intent de veure unes gorges però l’aigua caiguda del cel ens ho va impedir. A la tarda, vam anar a reconèixer el terreny per on l’endemà diumenge gaudiríem de la Pujada en Costa del Mont-Dore, l’objectiu –i causa principal- del perquè d’aquest destí, a l’Auvergne. Sense saber-ho del tot, estàvem ubicats amb parada i fonda a tant sols cinc minuts de la sortida de l’espectacle automobilístic, així que amb un moment vam ser al parc tancat de vehicles que hi participarien.

Més de 200 vehicles en diferents categories que estaven entrenant perquè l’endemà s’ho jugaven tot a 3 passades, poc més de cinc quilòmetres de revolts que pujaven en poc més de dos minuts... Els francesos, en la majoria d’aquest tipus d’actes, fan pagar l’accés a l’espectacle (ja ens hi vam trobar a Bèlgica també), 25€ per persona per tot el cap de setmana. De retorn a peu cap al càmping ens va caure una tamborinada que vam arribar amb les calces molles!!! Una dutxa ens va recuperar i ens va permetre sortir a fer una pizza a la pizzeria de l’altre dia a Murol, on vam acabar compartint taula amb un senyor i un matrimoni, francesos, amb qui vam acabar parlant de cotxes, turisme, de política, i fins i tot de la crisi econòmica i dels seus culpables.

Eren dos quarts d’onze de la nit, quan entre núvols, començava l’espectacle de focs artificials just damunt del llac Chambon. Ens hi vam aturar, ho havíem vist anunciat, i en Sam va jugar fent fotos a veure què en sortiria.

Aquella mateixa nit no va parar de ploure, ans el contrari, amb molt de vent i on els trons i els llamps van fer la funció de la seva vida. El diumenge ens vam llevar d’hora, i abans de les set del matí pujàvem amunt cap al Col du Saint-Robert equipats amb el kit de supervivència de menjar i aigua, vam haver d’utilitzar també el de la pluja (paraigües, capelines, cangurs i paravents). I ho vam fer servir tot, tot i tot! Durant la primera pujada va plovisquejar i hi havia boira però, al migdia, per sort, va sortir el sol i es van poder veure les altres dues passades amb els cotxes buscant el millor temps, en sec i a sac! Una bona experiència. Molta gent ja hi passa la nit, en autocaravanes i algunes tendes pels tres pàrquings que hi ha distribuïts al llarg del recorregut. Des d’on érem nosaltres, si el sol ens venia a saludar, i la boira ho permetia, l’espectacle estava garantit, es veien 3 esses del recorregut. Si no és amor el que aguanta una jornada amb aquestes condicions climatològiques, o drets o estirats per terra, i veient passar més de 600 vehicles fent soroll i olor de benzina bona... que m’ho expliquin!!!!

Objectiu aconseguit: 2000 fotos de cotxes [bloc by Sam] Ets un cas, bitxu! I dilluns, 8 d’agost, era quan teníem previst canviar-nos de zona. Així que, amb la tenda mig molla i recollint les coses com podíem, amb gairebé tres hores de revolts, ens vam plantar a Vayrac, al camping Les Granges, en plena vall de la Dordogne, on uns dies de caiac ens esperen.

Un estiu vam fer turisme per la zona d’Astúries i allà vam descobrir que baixar els rius amb caiac, el Sella en aquella ocasió, era una de les maneres d’estar en plena natura, en plena harmonia amb ella, tranquil·lament, amb moltes estones de silenci i fent esport alhora, a força de braços. Les empreses de lloguer de caiacs i canoes es reparteixen al llarg del curs del riu en qüestió. Un bon dia, amb França com a objectiu, vaig descobrir aquest web de la que els darrers estius n’anem recorrent una a una les rivières franceses. Són excursions d’entre 2 i 5 hores, en funció de la baixada o no del riu, i dels quilòmetres (14, 18, 25 ... ) que es vulguin recórrer. A l’empresa que vagis, llogues el caiac o canoa, amb un bidó on col·locar les coses –sobretot cal portar ulleres de sol, gorra, crema del sol, banyador, sabates d’aigua lligades, i menjar i aigua!-. I apa! A gaudir del riu. Vas fent parades segons estàs més o menys cansat, i segons el paisatge valgui més la pena o no. Fas quatre fotos, et banyes una mica i segueixes remant i esquivant rocs dins el curs del riu (no sol haver-hi gaire aigua). Et voilà! De moment, hem baixat diferents trams del riu Tarn i la Durbie, de la Drôme, i ara la Dordogne; i, fins a catorze, ens queda molta França per recórrer! Com m’agrada!

El matí de dimarts es va llevar ennuvolat i com que estàvem un xic cansats i encara il·lusionats amb el muntatge de la nova tenda on ara podíem ballar i tot!!!!, doncs vam decidir anar a fer el guiri, visitant poblets i alguna cova de la zona. Ens va cridar l’atenció Rocamadur, un poblet amb un casc antic medieval al qual només s’accedeix a peu. Curiós, sí, i potser per això tothom hi anava el mateix dia i a la mateixa hora que nosaltres?! Res, res, mitja volta, ja tornarem si Déu vol, i si no, c’est la vie! Així que el meu copilot, en Sam, em va guiar direcció a Les Grottes de LaCave. Sensacionals! 

Visitar les coves que tenen, és l’esport nacional dels francesos els dies de pluja. Per això, de camí a l’altra meravella que volíem visitar, la Gouffre de Padirac, crec que de les més visitades de tota França, vam fer mitja volta al veure la cua que s’havia de fer per accedir-hi. Estan bojos! Queda pendent. La ruta per carreterotes va continuar cap a poblets d’aquest estil, tots amb encant, com Carennac, Bretenoux i Saint Cére, on vam trobar un mercat nocturn (bé, eren les sis de la tarda) i vam deixar de ser verges tots dos en una dolça exquisidesa: una gouffre de nutela! 

El dimecres i el dijous sí que el temps va acompanyar i vam fer dos descensos en caiac per dos trams diferents de la Dordogne: quinze quilòmetres entre Vayrac i Saint Sozy, i divuit més cap al nord, entre Argentat i Bellabue. Les imatges valen més que mil paraules!

 

Un xic socarrimats pel sol dels últims dies, amb cansament als braços i veient que el sol estava mandrós i li costava de sortir a saludar, el divendres vam decidir tornar a muntar-nos una ruta pels poblets de la zona i el copi em va guiar direcció Martel, poblet d’estil medieval que ens va sorprendre agradablement. 

Ens hi vam passejar una bona estona i vam fer les nostres compres d’estiu anuals (plaques metàl·liques per decorar la pista d’scalextric, entre altres coses). Després la ruta va seguir cap a Souillac, Payrac, Le Vigan i Gourdon. Aquest últim també tenia un casc antic xulu i un mirador des d’on tenies una bona vista de l’entorn. Aquí, en un carrer estret, vam trobar una botigueta d’un col·leccionista que ens va sentir parlar i ens va contestar en alguna cosa que semblava català si més no, el senyor era valencià! En Sam s’hi va estar una bona estona remenant i finalment vam sortir-ne amb més plaques... 

La tarda avançava i vam voler provar sort de visitar de nou Rocamadur, a veure si aquesta vegada teníem més sort, accedint-hi per una altra carretera. I així va ser. De gent, n’hi havia molta, moltíssima, però aquest cop ho vam fer bé. Vam aparcar a la part superior del poble, i vam entrar-hi per unes rampes. Hi havia centenars d'escales. I turistes. Molts turistes. Massa. Però reconec que té el seu encant, moltes cases que conserven l’estil medieval, i més d’una església enclastada literalment a la paret de roca de la que es van penjant la resta de cases i carrerons. Escales. Un munt! Fotos. Botiguetes. I un parell d’ascensors, entre roques, que, pagant, et portaven de baix a dalt i més amunt.

Vam continuar per Alvignac, Padirac, Autoire (amb toro d’Osborne inclòs!) i Loubressac –un altre raconet, enlairat, on ens vam parar de nou-, algun poble més que, per descomptat, acabava amb “ac”; i, finalment Carennac, des d’on vam decidir tornar al càmping. Estàvem cansats. I l’endemà tocava recollir i tornar a casa.

Veieu l'osborne allà dalt?

Aquest dissabte hi havia molts francesos que també s’endreçaven, marxaven d’hora. Nosaltres ens la vam jugar i vam anar fent, poc a poc, i un cop esmorzats vam anar per feina, la pitjor de totes: plegar la tenda nova i encabir-la a la seva bossa original. Toma ja! Després de discutir un xic i de fer un parell de proves, vam aconseguir-ho tot i quedar la bossa massa embotida. Però és dins! El Corola anava a tope i vam enfilar el camí de retorn, després d’atracar un cop més una boulangerie patisserie al poble i pillar una baguette pel viatge. Des d’aquí on érem, el més fàcil era baixar fins a Toulouse i enfilar-nos cap a Puymorens, Puigcerdà i C17 cap a casa. De trànsit n’hi havia molt, alguns trams un xic lents, però no vam enganxar molta cua, així que vam arribar a l’hora prevista a casa i ja està. Fins aquí puc escriure. Ja en tenim una altra al sac i ben lligat. I demà, sant tornem-hi !

Aquí deixo un recull de flors, plantes, animalons i fotos curioses i/o típiques!

En Sam travessant les tanques del bestiar, com a NZ, li encanten les escales

És petita? Cap problema ... una mica d'aigua ... i ....

... tatxán !!! La tenda creix!

 

aquests francesos no tenen iaia, oi?

[+ fotos a l’àlbum de picassa]