Còctel d'emocions. Ingredients: decepció, ràbia i alegria

Allò de “la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida” ... mai m’ho havia acabat de creure però últimament ho viscut en primera persona.

He de confessar que moltes d’aquestes sorpreses han estat, i estant essent “sorprenentment” bones, molt bones. Però sempre n’hi ha alguna que s’acaba convertint en decepció, en una mala passada, i t’ho tomba tot, t’ataca els fonaments malgrat et trobis bé, en un estat bo, més o menys feliç, voltat de bona gent i amb bones vibracions. I t’amarga l’existència.

No hauria de ser així ... però! ho és. I em fa molta ràbia! Molta!

I més quan la decepció ve per part d’una persona (o més d’una) amb qui havies confiat, treballat junts, rigut, haver pres un cafè junts.... I que tot d’una et trobis amb una punyalada (o dues, o tres, o ... bé, últimament moltes) a l’esquena, sense volta ni solta, i ets al mig de tot, apunt d’explotar ... putus diners! putus gelos i putu egoisme! putu egocentrisme! putes crítiques!

I el pitjor de tot és que no és la primera vegada que em passa. Tonta! Suposo que aquest és un dels meus grans defectes, confiar d’entrada en què tothom és bona persona i podem ser amics fins que no em demostra el contrari. Cagada!

Intento no esperar res de ningú i més o menys em va bé, però encara sembla ser que no n’aprenc. Jo sóc feliç pensant així, creient-m’ho, vivint amb els meus problemes, compartint amb els meus amics i família, sense posar-me en la vida dels altres i menys si no viuen a casa meva. Viu i deixa viure... si en féssim un lema, el món seria més feliç!

Sempre m’ha agradat tenir present allò del Capità Enciam quan deia, en veu baixa, que “els petits canvis són poderosos”. Jo ho aplico a les petites coses, al dia a dia, a les mirades, a les abraçades, a unes dolces paraules, una trucada, als gestos més insignificants. Els que em coneixen saben que quan jo em poso en una cosa, m’hi poso a tope. Ara li ha tocat el torn al Tastet de Gospel.

Doncs, dimecres vaig sortir de la feina que estava per anar-me’n a dormir. Vaig plorar de Vic a Taradell com si hagués perdut el millor tresor del món o m’hi anés la vida. Vaig perdre’m la classe d’anglès. Vaig parar a la benzinera i no hi havia gasoil! Un cop a casa no se m’obria la porta de l'entrada. Alguna cosa més ?

Vaig refrescar-me i rentar-me la cara, vaig menjar-me una poma, vaig agafar la carpeta de les cançons, i evitant plorar una altra vegada, vaig anar a l’assaig de gospel amb els tastets. En menys de cinc minuts, vaig ser capaç d’oblidar el que durant tot el dia m’havia amargat. No sé definir si és la música, si són les lletres, o si potser és el grup de gent, de persones, cadascuna d’elles, o no és més que el que es respira allà, però hi ha una mena de força que no sabria com definir que m’ho fa viure d’una manera molt especial. M’omple. Em realitza. Em carrega les piles.

Tinc la sort de poder fer passejadetes, i el dia que puc ajuntar les dues coses –el gospel i la natura- arribo a casa amb les piles foses, però de massa energia hehehehe

Fa pocs mesos que en formo part però m’hi he sentit a gust i ja he fet el meu primer concert. Pensava que potser no estaria a l’alçada de les veus de les contralts on em vaig col·locar, i encara no ho sé, però si més no en formo part. Gràcies!

I avui al vespre, ens trobem tots els tastets per sopar i celebrar tots junts el 5è aniversari del Tastet de Gospel !!! Felicitats! Així que jo ho seguiré alimentant, donant el cent per cent i compartint-ho amb tothom a qui estimo i que m’estima. 

Endavant les atxes! Canteu molt !