diumenge, 29 d’abril de 2012

La Serra del Montsant pel Grau de Barrots.


L’aproximació a l’excursió d’aquest dissabte va durar poc més de 3 hores des de Taradell, passant per Sabadell i fins a La Morera de Montsant, un petit poblet de poc més de 100 habitants en ple Parc Natural. Aquesta serra la tinc pendent fa molt de temps i finalment m’hi he pogut passejar acompanyada d’en Sam, la Núria i en Sami. Gràcies!



Vam aparcar el cotxe en un aparcament al bell mig de La Morera de Montsant, just davant la seu del Centre d’Informació del Parc, punt d’inici als peus d’aquestes magnífiques cingleres d’un to vermellós que encara s’hi posen més si el dia acompanya i el sol les il·lumina. Jo ho he vist més aviat borrós perquè ha estat núvol gairebé tot el matí, ha bufat el vent i fins i tot ha pujat la boirina, però malgrat tot el dia ens ha acompanyat i el temps ens ha respectat. 

La Morera de Monsant al fons
Vam iniciar l’ascensió cap al mirador de la Serra Major del Montsant pel camí principal, trobant diversos exemplars de flors, i seguint uns pocs metres del GR-171, però ràpidament enfilant-nos direcció el Grau de Barrots. De barrots n'hi ha uns quants plantats a la paret, per on has de pujar un desnivell entre les roques. 






D’accessos al magnífic mirador de la Serra n’hi ha molts i variats: grau del Carabassal, del Carrasclet, de Salfores, de l'Annet, de la Grallera.... Per passar per algun d’aquests cingles gairebé fa falta fer escalada, són vies de diversa dificultat, alguns condicionats amb escales i passamans per pujar-hi ... Espectacular!
Després d'aquest esforç, la recompensa paisatgística des del Balcó del Priorat no té preu. Silenci. Quietud. Contemplació. Esgarrifant! 


  


Un cop dalt del bosquet, ens hem arribat fins al capdamunt del Grau de Carrasclet, potser uns dels més complicats i per on arribes així .... 


Després de contemplar les vistes d'un especial Priorat, hem seguit les marques d’un PR i ens hem endinsat cap a l’estranya Serra Major. Talment com un cràter llunàtic, sense massa vegetació, amb una mateixa vista tant si albires al nord com al sud, a l’est o a l’oest...







Ens hi hem passejat en direcció sud-est per anar a buscar el Piló dels Senyalets i així arribar a dues estrelles més de la jornada: el Pi del Cugat i l’oasi del Clot del Cirer. Jutgeu-ho! Per cert, tot i que sembla que s'hi hauria de trobar un cirerer, el que hi ha és una immensa noguera.





Sortint del Clot, vam tornar a pujar a la part alta de la Serra, i amb poc menys de 4 hores i mitja, amb parada inclosa per fer un mos per dinar, vam iniciar el descens empesos per la ventolera insistent i els núvols amenaçadors -per sort, s'ha quedat en una amenaça-. 



Hem anat seguint cap el Racó de Missa, punt enlairat des d'on es pot observar una remodelada Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei (s.XII- s.XIX) -encara en obres-, i hem acabat baixant per un espatllat i amb fort pendent Grau de Salfores. Coi de pedrotes! De retorn al cotxe, una clara ben fresqueta al bar-restaurant del poble s'ha posat de conya!





Ja en tenim una altra al sac. És ben cert que aquesta serra enganxa. Tornaré!