diumenge, 24 de febrer del 2013

Necessitat de connectar


Ahir ens vam llevar així ....


  
i per sort, malgrat el vent deixava un ambient gèlid, el dia va ser assoleiat i vam gaudir-ne des del Lluçanès...

Fent fotos des de La Costa dels Gats -Perafita-
I aquest matí el sol ja ens ha acompanyat des de primera hora. Feia fred, però hem passejat amb sol pels voltants de Vic, Sentfores i Santa Eulàlia de Riuprimer. Dues hores i mitja estirant les cames i respirant aires de la comarca d'Osona, amb avantatges i desavantatges nassals, és clar.

Sant Sebastià i la Creu de Gurb al fons, quins turons!
Arribant a Sentfores - La Guixa -.
Sí. Mai havia tingut tant la necessitat de desconnectar, desconnectar del dia a dia a la feina –una fàbrica de fer hores mal pagades, malhumorades, amb un ambient crispat, amb llibertat i llicència per insultar i maltractar i sense respecte a les persones-.

Mai havia escoltat tantes vegades diàriament la frase “... i si no li agrada, li descomptaré!”. Tot ho arreglen així en aquell antro .... I el pitjor és que ho has d’acatar amb la frase per bandera i somrient “és el que hi ha, tal com està el pati avui en dia, és millor això que res. Què hi farem”. No! Quina mer....da!

El que no m’havia passat mai és tenir una necessitat de connectar amb la natura com aquests últims mesos. Sortir a passejar encara que sigui pel voltant del poble i descobrir nous camins i nous racons, o senzillament viure’ls amb uns colors i una mirada diferents.

Per exemple una pujada pel PR 49 amb volta circular fins la Creu de Gurb amb en Jordi i la Judit...


... una visita guiada per Sant Martí Xic amb la Vane i en Jordi ...



... visita a La Mola amb vistes a Montserrat amb en Joan Carles, la Fina, la Samba i la Targa




... un anar i tornar abans de dinar fins a la Fageda de la Grevolosa amb l’Ariel i la Bet ...
... una anada ràpida al cim del Puigsacalm ...

... i fa tres setmanes, uns 12 quilòmetres des de Sant Julià de Vilatorta a casa, pel pantà de Taradell un xic glaçadot en companyia d’en Guillem, la Letícia, la Montse, en Pep i en Bru.


I és que "El meu país és tan petit, que des de dalt d'un campanar, sempre es pot veure el campanar veí..." i amb els meus m'agrada compartir.

Són les 7 de la tarda, i estudiant un xic d’anglès, ja estic esperant el proper cap de setmana per respirar natura. Per poc que pugui, una mica de mar salada de l’Alt Empordà. Em ve de gust! 
Serà o no serà....