dijous, 11 d’abril de 2013

Benvingut Arnau !!!


Acabo d'obtenir el títol oficial de "tieta", ja el tenim aquí.



Ser “dona” és fantàstic. 
No entraré en els típics tòpics de bla bla bla .... però, sí! Ser dona és el millor que hi ha. Sovint dubto de si ho voldria canviar si en tingués l’oportunitat....
El millor de tot, és ser “filla”, és espectacular. Vaig créixer observant aquella mirada de la “mama”, veient com em convertia en la mimada de la mare, i a estones també del pare. Com vaig canviar la vida d’una parella, de dues persones, que tot d’una s’aboquen a cuidar-me, a educar-me, a estimar-me, a desitjar-me el bo i millor i, sobretot, a encarregar-se de que no em manqui res.
Per sort meva, la condició de filla em va donar automàticament la condició de “néta” de quatre avis que ja no tinc, i alhora vaig ser “neboda”. No sempre passa a totes les famílies, però a la meva sí, i vaig tenir durant uns quants anys uns avis, àvies, tiets i tietes que em van veure créixer.
El temps va passant i em converteixo en “cosina”. No tinc germans, però em surten cosins i cosines de sota les pedres. És divertit. A vegades els faig de cangur. També els faig enfadar. Ells creixen. I potser sí que em falta alguna cosa.
I tot d’una em converteixo en “germana” d’una nena, sense que ningú m’ho consulti! A més, em toca ser la gran de dues, la que en teoria obre camins - només alguns-, la que ensenya a fer coses, la que explica contes, la que dóna consells sovint per no res, però també la que rep les bronques quan hi ha merder entre germans, però la que defensa la peque davant d’un imminent càstig –més que merescut-.
Vivint sempre tant a prop de la família com és el meu cas, a més de fer de cangur gratis, la més petita de tots els cosins em roba el cor i em tira la maledicció de ser-ne la seva “padrina” fins que la mort ens separi. Hehehe! És broma. Estic molt orgullosa de la meva fillola !
La vida m’envolta d’amistats, i sobretot d’amigues. Sóc “amiga”, faig d’amiga. Alguna amistat la tinc molt propera. I que duri! D’altres les tinc un xic lluny, i malgrat no ens hem separat mai, les nostres vides actuals no ens deixen veure cada setmana. Però... per això es va inventar internet i el telèfon. Oi ?
Al llarg de la vida, també he tingut l’oportunitat de ser “monitora” d’esplai, una època que mai oblidaré: aquelles llargues reunions de la tarda de dissabte, aquelles sortides, campaments, colònies, tallers, cançons, gimcanes.... a vegades em tocava ser la monitora sergent, la vida m’ho tenia preparat. Quins mals de cap!
I quan menys m’ho esperava, m’apareix un manso que em dóna una de les millors etapes de la meva vida, donant-me el títol de “xicota”, amant, “mossa” .... la lluna va fer de les seves, i un bon dia i amb ganes de fer un especial viatge a Nova Zelanda, l’enganyo –va ser fàcil, eh, es va deixar enganyar- i em converteixo en “esposa”, “dona”, “muller”, “senyora de ....”. Bé, això va a mitges, ell també és “senyor de....” !
Automàticament adquireixo un altre estatus, el de “cunyada” oficial, amb papers i drets. I alguns deures. I alhora em converteixo amb “la jove perfecta” hahahahaha.  No dono problemes als sogres, oi? No molesto, no critico. No els agrada aquest estatus. La veritat, a mi tampoc. Amb papers, o sense, sóc la Dolo i punt.
I vès per on, que un bon dia, ara fa nou mesos, em donen la notícia que aviat tindré un altre títol oficial, em faran “tieta” !!!!  I d’un vailet! Un Arnau que avui, dimecres 10 d’abril del 2013 ha vingut al món a gaudir de la vida i a riure amb els seus pares, els seus avis, els seus tiets, cosins, parents, amics ... Viu i deixa viure !
.....
Sovint penso –i cada vegada ho tinc més clar- que em moriré sense tenir un títol especial, únic, gairebé diví. Un títol especial pel fet de tenir la sort de ser dona, com és l’oportunitat de donar vida, de ser “mare”, de parir, i de patir, de riure i de plorar, de gaudir, d’alletar, de bressolar, de mimar. D’estimar. De tenir entre els braços aquell nadó que d’aquí uns anys serà un petit terrorista en potència que ara et fa plorar d’emoció, potser d’aquí uns anys et farà plorar de ràbia, però que mai deixaràs d’estimar. Gens dels teus gens. Sang de la teva sang. Vida de la teva vida.
Tot plegat, no és més que una opció personal. Vull, o no vull, aquesta és la veritat. Em sembla que és l’únic dels “títols” dels que he parlat que he pogut escollir. I no sabria dir ben bé el perquè. La gent m’ha atabalat molt de temps “xinxant-me” amb el típic “què, no t’animes? No se t’ha despertat el rellotge intern? Se’t covarà l’arròs”.
Mmmmmm ... sense comentaris. Doncs, no, no se m’ha despertat res. Fa més de 25 anys que vaig sense rellotge, i no faig mai tard enlloc. Ah!  I l’arròs, m’agrada covat!

Aix! Fa una estona, a l’hospital, veient les “iaies” com tenien aquella coseta tant petita que encara no fa ni 24 hores que encara es movia dins la panxa de la mare, i recordant com fa trenta anys quan eren elles qui portaven la bata verda, estaven cansades, adolorides, ploraneres, però felices per haver parit als qui ara els han donat un nét.... m’he emocionat :)

Et recollim la baba, iaia Elisa?
Benvingut Arnau! Un petonet i una abraçada.
La tieta Dolo.

5 comentaris:

Rosa Roigé ha dit...

Dolo...maca....les arrugues.Que em fas venir unes ploraneres que..hahaha.
Aaai..Moltes Felicitas als Pares, Avis ,Tiets i Família tota.
Un petonàs a l'Arnau i , no més que els gens li siguin una mica generosos, i li toqui una part de qualsevol cosa de la "Tieta Dolo" ja serà una Gran Persona!!!
Petons a dojo !!!!

Estudiants de l'assignatura Metodologies d'Aprenentage en Línia ha dit...

Meri (la fillola mona):

Bona entrada de bloc Dolo!!!

Enhorabona per tenir el títol de "tieta"! però, amb aquest t'he guanyat jo abans...hehehe

La veritat és que m'has fet aparèixer somriures, emocions, sentiments i fins i tot, fer-me aguantar la llàgrima :)

Que bonic és poder compartir aquestes paraules amb la gent que et segueix i poder gaudir d'aquests moments amb la família.

No has pensat mai dedicar-te a escriure encara més i publicar alguna cosa? M'agrada com escrius i seguiré sempre el teu model... és fantàstic llegir tot el què publiques!

Ànims i pensa a agafar el pitet cada cop que vagis a veure a l'Arnau que et caurà la baba a tu :p

Petons!*

Anònim ha dit...

Ei "nenes" !!! hehehe
ja sabeu com sóc, emociono només de posar les mans al teclat o agafar un llapis i escriure el que sento hehehehe. Un defecte com un altre :)
Rosa, ja m'agradaria ser com tu, no em facis dir res més, guapíssima!
Meri, la meva fillola! gràcies per les teves paraules.
Per cert, el dissabte 20 cantem gospel a Seva eh! viam si ens veiem... un petonàs! siau!
Dolo.

Anònim ha dit...

Felicitats per la part que us toque !!
Es difícil opinar sobre desicions personals dels demés, i més en aquest sentit, pero l´experiencia unica de ser pares, amb tot el que comporta i obliga, dubto que hi hagi manera de poder-ho explicar.Ja no dic com nosaltres amb un ramat, pero tant debó algun dia s´hi repenseu, segur que a part de a vosaltres mateixos, farieu molt contents a moltíssima gent.

Rafel

Anònim ha dit...

Ei, família! i jo esperant la trucada...per poc m'assabento quan hagués fet la comunió, contxo. Bé moltes felicitats, 5 petonets,10 abraçades, a repartir. És emocionant i el més curiós és que, malgrat la pèrdua de memòria causada pel pas del temps, no s'esborra aquest record, aquesta sensació que sembla que et puja l'estómac a la nou del coll i et fa respirar profundament. Jo ploro en tots els naixements, vés tu, i ara m'estic aixugant les llàgrimes. Bet i Ariel, que tingueu una llarga vida al costat de l'Arnau (a partir dels 30 anys és contraproduent) Família Ruiz Palau