divendres, 23 de desembre de 2011

Sant Segimon, un recés en el temps


De petita ja hi treia el cap tot sovint, quan l’ú de maig es celebra la trobada anual en aquest magnífic racó del Montseny. Un racó que t’acull quan hi arribes, que t’acomiada quan te’n vas, que et fa viure uns moments de silenci (qualsevol altre dia excepte, per descomptat, el dia de la trobada anual on s’arriben a ajuntar centenars d’excursionistes), un petit bocí del Montseny que, com tot el massís, et fa fer pensar en el que som i en el món en què vivim. Un racó que em fa sentir petita. Em fa recordar. Em fa pensar. Però també m’ajuda a mirar endavant.
De gran hi he anat tot sovint. Molt sovint. Recordo especialment les excursions amb els de casa meva, els tiets, els meus cosins ... Recordo haver-hi portat a molts dels meus amics, per compartir aquest espai que tant m’agrada i que tant significa per mi amb tots i cadascun d’ells... Recordo els millors moments de solitud quan m’hi he deixat abandonar perquè necessitava estar sola, potser per la pèrdua d’algun amic o familiar, potser perquè la vida et clava algun cop que a vegades costa de remuntar, potser que senzillament necessitava connectar amb la natura...
Ahir, va tornar a ser un dia d’aquests: perdre-m’hi perquè necessitava aire fresc –també és una manera d’omplir el cor i el cap-. Des de casa meva veig el Montseny, gairebé s’arriba a veure la Creu de Matagalls, així que al veure que el sol ja hi era alla dalt i m’hi esperava, em vaig animar.
En un dia en què tothom està pendent de la tele, el bombo amb els números de la loteria i d’aquells nois i noies que es fan un far de  cantar números i euros.... encara recordo quan ho deien així: cuatro miiiiiilloooooooneeeeessssss ..... (agafaven aire) .... deeeeee  peeeeeseeeeeeeeeetaaaaas! 


Em vaig equipar, vaig agafar la motxilleta amb aigua i fruita i cames ajudeu-me. Amb un moment vaig ser aparcada a Collformic. Bon ritme de pujada i em sentia bé, així que al pla i baixada aprofitava per córrer una mica sense deixar de gaudir del paisatge...


del moment, de l’espai, de les sensacions,
 
 
 dels pensaments ...  i d’aquestes fotos que comparteixo...

Just quan fas l’últim revolt de la pista que t’apropa al misteriós racó de Sant Segimon, al davant mateix d’aquesta curiosa creu de tres branques, hi ha senyalat el camí pel qual pots pujar a Sant Miquel del barretó i també anar direcció al Matagalls. Em queda pendent.


Però com que la visita al recinte no el vaig poder fer per les eternes obres que encara hi ha, i havent corregut disposava de més estona, doncs sí que em vaig animar a pujar enfilant-me fins a dalt de la mini estança de St.Miquel dels barretons aquest. Unes vistes espatarrants! 


Acollonants! Ets sents tant petit allà dalt! Un esforç que, una vegada més, val tant la pena com viure!


Em sembla que, Sant Segimon, és un dels llocs de Catalunya que més vegades ha rebut la meva visita. I les que rebrà!