‘Tastet de “Gospel’ Viu” amb olor de benzina

Ningú ha inventat les paraules per descriure el que he sentit aquest cap de setmana. No hi ha cap de les mil imatges que valgui per deixar-ho imprès...  no val cap dels videos per demostrar el que vaig cantar i sentir... Avui dilluns, ho estic escrivint, i encara se’m neguen els ulls :) Adrenalina pura! Emocions contingudes! Emocions expressades! Emocions compartides! Companyonia! Suposo que m’hauré d’acabar creient que tot això és part del Gospel : )

La sessió continua va començar el divendres a la tarda quan vam fer cap al concert del fantàstic grup “Gospel Viu Choir” amb el seu espectacle “The Gospel X-Perience” a l’Auditori de Girona. Ja els vaig veure al desembre a Vic, i em van quedar ganes de repetir, però aquest cop era un xic més especial: els talleristes de la setmana anterior podríem cantar un parell de cançons ("I give you my heart" i "He's blessing me") al mateix escenari i el mateix públic, ja escalfat, i compartir un espatarrant “Oh happy day!” amb tots ells. Gairebé 200 persones dalt l’escenari !

Entre el públic, amics i parents. Focus il·luminant-nos a tort i a dret i flaixos seduint-nos des de tota la platea. Càmeres gravant. Tots col·locats. Emocions a flor de pell. En Moisès mans al piano. Ens dóna el to. S’aixequen les barreres i tots plegats sortim a gaudir de l’instant. No sé què vaig cantar, ni si ho vaig fer com tocava, però el que sí sé és que en vaig gaudir moltíssim. És tant fàcil tot quan estàs en aquesta harmonia. Un cop més, gràcies Gospel Viu! 

Per mi, el divendres, va ser un escalfament previ al meu debut amb el “Tastetde Gospel” que tindria lloc l’endemà dissabte 17 de març a l’espai ETC de Vic. L’assaig de la tarda va anar bé per acabar-me de posar a to, i fer passar els nervis mentre sopàvem alguna cosa amb els companys i on vaig tenir ocasió de saludar la meva colla de Ripoll (Gràcies peques!!!). La veritat és que em pensava que estaria molt nerviosa, i no. Malgrat tot, quan sortíem a escena, algú m’havia fet un buidatge de memòria. No em sortia cap frase de cap cançó !

Xupito de Valdespino al cantu! Al final, mocador vermell. Aplaudiments. Ens col·loquem. Sé que els meus són entre el públic, però no hi penso. Em dic per dins “Dolo, és un assaig general on al final et posaràs una nota”. En Guillem ens va recomanar, i exigir, algunes cosetes abans de sortir i jo les tenia clares. Però sobretot, em vaig quedar amb l’última recomanació: doneu-ho tot, el cent per cent, canteu molt i passeu-ho bé!

Amaaaaaazziiiingggggg Graaaaceeeee !!!! ostia com ho feia tremolar tot la veu de la Vanessa... i des de les bandes ens hi vam afegir els quatre grups i ja en teníem una ! Sense donar temps per aplaudir als assistents vam enllaçar un “Everi body clap your hands” mentre ens col·locàvem a lloc dalt l’escenari i des d’on vam dominar la sala.

No pensava que fos necessària la intervenció dels tècnics per fer creure a la gent que això que escoltaven atentament era gospel, aquell cant que va néixer de la mà dels esclaus de raça negra i que els va servir per alliberar-se i expressar la seva espiritualitat que ara nosaltres també volíem compartir... Estàvem a les fosques! Hahahahaha!!! Es van apagar tots els llums, vam continuar cantant i fent la coreografia i va ser com sentir allò tant típic del “càmara, llums i acció” hehehehe. És com no voler ensenyar les armes a l'enemic hehehehe. Veieu alguna cosa? Si tanqueu els ulls ens sentireu igual de bé!

Ara sí, aplaudiments sincers per tota la sala i primeres participacions de part d’algú del públic. Anem tots per bon camí. Seguim així! En Guillem explica les seves històries, mentre nosaltres, bé, mentre jo, respiro profundament, dóno una ullada a les primeres files, i ostres! descobreixo la Núria i en Xavier, que bé! Pensant en la següent prova de foc .... començaven a sonar en silenci les primeres notes d’un impressionant “Hush!”. He de reconèixer que em va sortir la veu des de la punta del dit petit del peu. Fantàstic! La resta de cançons van anar sortint, unes darrere les altres, amb les grans i magnífiques aportacions dels nostres solistes: Vanessa, Letícia, Rosa, Lluís, David, Ernest, Irene. Grans veus! Millors persones! I com no, els nostres fantàstics músics! Un abraçada molt gran!

La mitja part que vam fer, em va servir per abeurar-nos, refrescar-nos (quina calor !) i, sobretot, relaxar-me :)  Gràcies, un cop més, companys tastets! Tornàvem a sortir, aquest cop ja col·locats dalt l’escenari i entràvem encara amb el teló posat, amb un trepidant i potent “Hosanna” que va fer callar la sala. El públic va participar en tot moment, tant dels silencis absoluts com dels moviments de mans, espatlles, cap i cul que els demanava en Guillem, el dire.

Arribat aquest moment, el cor se’m va encongir. Ara havia de sonar la meva cançó, des de la primera vegada que la vaig sentir em va frapar fort, amb la veu de la Letícia ... el “Take me Back”! Potser va ser aquí quan se’m va veure emocionada? Segurament. Els qui m’envolteu ja sabeu que últimament reparteixo “abraçades takemebackeres” ! hehe

El meu objectiu personal, passar-m’ho bé, l’estava aconseguint. A cada cançó perdia una mica de mi. A cada instant guanyava una mica dels altres. Les veus, al voltant de quaranta, diferents totes elles. Entonant tant bé com sabíem. Movent-nos tant bé com podíem. Improvisant en algun moment tant bé com el gospel ens va deixar! Hahahaha. Coses del directe. Amb les altres cançons vam mantenir el públic actiu coreogràficament parlant amb un expressiu "Happy are the people" i a tope fins al final amb les cançons més populars com “Oh When the Saints” i “Oh Happy Day”. La veritat és que des del principi tot anava sortint com quan fas botifarres a pagès: la carn va apareixent a trossets per la trituradora, però homogèniament es va endinsant dins del budell i tota la xixa junta fan la millor botifarra del món! Visca el Tastet!

Després de passar l'examen final, jo m'aprovo. Encara no he mirat els videos, però ens servirà, un cop més, per millorar tots plegats. I ara sí, només em queda donar les gràcies per recolzar-me amb aquesta nova afició a tota la meva família, els meus pares Elisa i Miquel, el qui ho comparteix tot (tot, tot i tot) amb mi, en Sam, i a tots els amics que vau venir a conèixer la música gospeliana (Aurora, Núria, Xavier, Roser, Felip, Marta, Carla, Sara ....) ... a tots vosaltres, una abraçada takemebackera! GRÀCIES!

La nit no podia acabar de millor manera que anant a compartir una cervesa amb alguns dels tastets. I “nos dieron las dos, i las tres”.... no tenia son però estava cansada, massa emocions en menys de vint-i-quatre hores! Però el seny em va envair, en menys de quatre hores havia de tornar a ser de peus a terra. Ho aguantaré? Per acabar-ho d’arreglar encara em quedava participar amb l'Autobianchi a la trobada de cotxes clàssics i d'escalextric que tenia lloc a la Plaça Major de Vic. L'altra afició d'en Sam. Una matinal perfecte! [alguna foto]


A l'arribar a casa, i després d'una dutxa i d'un plat de pasta ... sessió continua de sofà! Els ulls em pesaven, el cor em bategava a dos-cents i la meva boca no deixava de cantar ... 

El gospel és una droga? O ho és el Tastet? Fins dimecres!