diumenge, 5 de desembre de 2010

Titulars

Titulars com "Una àvia mor enverinada en un geriàtric d'Olot" [Diari de Girona], o bé "El director del geriàtric d'Olot dubta de la confessió del zelador" [Avui+], o el d' "Exumen vuit cadàvers pel cas del geriàtric d'Olot" [Nació Digital], o també "El jutge que investiga les morts al geriàtric d'Olot ordena l'exhumació de dos cossos més" [3cat24] entre tants d'altres molt semblants, fan que la notitia acabi essent un trencaclosques de proves, declaracions, judicis i analítiques de tot tipus.
Declaracions com "El monstre d'Olot: 'Em sentia Déu que els enviava a la plenitud'" fan posar els pèls de punta! I el millor era fer-los ingerir lleixiu i prenent-los el poc que els quedava? No home no!
No sé què pensar-ne de tot plegat, però el cert és que és una mica esgarrifós quan reps la notícia. I, la veritat, em dóna la sensació d'estar veient un episodi més de qualsevol sèrie del tipus "Mentes criminales", "Sin rastro", "Bones", "Navy", o fins i tot de les primeres "C.S.I." i totes les seves versions...., però amb la gran diferència que tot plegat ha estat passant a Olot, a La Garrotxa, cony! a menys de mitja hora pel túnel de Bracons!!!
Tenim un assassí en serie a casa? El que està clar, és que amb això passa com en tot: se'n parla, passa, i es repeteix! Estic pensant en els piròmans just a l'inici d'un estiu. El zelador del cas en qüestió potser era fan d'algunes d'aquestes sèries i el molt macabre va voler posar en pràctica alguna de les tècniques....
Durant els últims dies hem visitat més d'una àvia en diferents residències i quan veus el que viuen i com ho viuen, és difícil creure que una persona que els cuida, que els ajuda a continuar contents vivint el que els toca, que els fa companyia, que els escolta, que els ajuda en tasques diàries que sols se'ls faria impossible de fer ... els pugui fer aquestes bestieses. Els avis són feliços voltats de companys, alguns estan pitjor de salut, i només emeten radiacions de tendresa, amor i felicitat. Em sembla impossible pensar que això d'Olot hagi pogut passar... Qualsevol de nosaltres hi podria haver tingut els avis de casa, els pares dels nostres pares, aquelles dolces mans que ens van canviar els bolquers, que ens van pentinar amb colònia i que ens van acompanyar al parvulari durant els nostres primers anys d'escola; aquella suau veu a cau d'orella que ens va cantar alguna nana i que ens van donar els primers consells per no barallar-nos amb els germans i cosins; aquells "cangurs" que ens van donar pa amb nocilla per esmorzar, pa amb oli i sucre per berenar i que, quan convenia, ens van deixar anar un bon clatellot o una cossa al cul.
Innocents i indefensos, als nostres avis, els hem d'estimar (els hem estimat) fins que els hem vist "marxar". Un petó des de Taradell!