dijous, 24 de novembre de 2011

Matagalls pel Coll de Sant Marçal


Després d’una nit més sense gairebé dormir (típic d’una nit de dimecres a dijous, després de l’assaig de gospel), m’he despertat activa, he tret el cap per la finestra, he mirat el temps per internet, i he decidit sortir a passejar. 
Destí, el meu estimat Matagalls. Aquest cop, faré el cim pel Coll de Sant Marçal.



La pujada és pronunciada, continuada, i les pluges dels últims dies han deixat un camí tant marcat que aquesta part del trajecte sembla un riu. La primera mitja hora, endinsada dins la fageda que travesses serpentejant, he anat escoltant el concert del grup Tastet de Gospel a Santa Maria de L’Estany el passat mes d’octubre. En Lluís em va donar els cds per gravar-los i he aprofitat la nit per fer alguna cosa de bo.





Genial! El sol em saluda entre les branques i el suau vent fa caure al meu pas les fulles que encara no han caigut, soroll de fulles trepitjades, només el silenci s'escolta en mig dels arbres,  els ocells que m’acompanyen una estona i, a l’altra orella, l’auricular que em transmet les notes amb l’empenta que em fa falta per anar pujant a ritme gospelià. La veritat és que he fet el camí sola, ben sola, ho necessitava. 

 


Alguna imatge detonava tristesa, sol·litud, però m'hi he sentit, més aviat al contrari, amb un somriure als llavis. Només m’he trobat un parell de xicots que ja desfeien el trajecte, un parell més descansant al costat de la creu i una noia que ha arribat corrent. Tots nosaltres hem arribat al mateix lloc, però per camins diferents. Ai la natura! Jo fins i tot he vist el mar.


El millor de la caminada, ha sigut just quan he arribat a l'alçada de Coll Pregon, apareixent esplendorós, vestit amb una verda catifa, flonja i suau, davant dels meus ulls, així .... 





La creu dalt del cim m’esperava amb els braços oberts, presidint-lo amb aquella autoritat que té, assenyalant a una banda les majestuoses Agudes i el Turó de l’Home, i cap a l’altra, més enllà, els Pirineus, emblanquinats. El sol d’aquest matí escalfava l’ambient, i la veritat és que no n’hauria marxat mai d’allà dalt.
  






Al final, una hora vint-i-cinc de pujar i poc menys de 50 minuts a tot drap de baixar, i més de 600 metres de desnivell, seguint sempre el traçat del GR 5.2, m’han separat de la “Taula dels 3 bisbes” on he aparcat el cotxe.

Sense paraules. Take me back!

2 comentaris:

osorat ha dit...

deixa el photoshop k no surts mai de taradell berrah xDDDDDDDD

Dolors A ha dit...

Hola em pensava que només érem els jubilats que teníem el privilegi de trepitjar el nostre territori en dies feiner i veig que no, que sigui per molts anys!
Que guapa la Vall de Lord