diumenge, 13 de novembre de 2011

"Tastet de Gospel" a La Pedrera, Barcelona

L’emoció de divendres va poder amb mi. Després d'una setmana bastant dura, tot el dia hi vaig estar pensant: un concert a la Pedrera! Sí. I això que encara no debuto jo; em sento nerviosa, formant part del grup. Estic emocionada. Il·lusionada. Captivada. Tots els sentiments els tinc a flor de pell. Onze de l’onze del dos mil onze. El dia de la famosa loteria de la “Once” que ha trastocat a tot el país, no quedava ni un sol número per vendre! Quants calers, redéu! I nosaltres rics com mai amb un mini concert a La pedrera!.

El cas és que a les sis de la tarda puntuals el bus que ens portaria a tots els membres del Tastet de Gospel, format per gent molt diversa de varis pobles de la comarca d’Osona, prenia la sortida direcció a la fama: una mini actuació a La Pedrera. A l’Auditori. Una petita mostra del gospel dins d’un acte un xic massa protocol·lari (en Guillem estava dels nervis) del gremi de comerciants, repartint guardons a tort i a dret, amb piscolabis final inclòs, amb la presència de gent molt “important”, i compartint passadissos amb Manel Fuentes i Núria Solé, presentadors de tele i radio. Això no és la felicitat? Més rodó no podia ser!

S’obren les portes. Entrem en silenci. Ens col·loquem (els uns dalt l’escenari, els altres al final de la sala). Som a dins! Ho hem aconseguit, no les teníem totes. L’arribada un xic ajustada de temps ens va fer patir a tots, que massa pendents del “timing” de l’acte en qüestió ens brindava aquesta meravellosa ocasió, escalfàvem el cos i les veus a mig gas per no molestar un pregó a la sala del costat. Estic parlant com si jo hagués cantat, i la veritat és que físicament no era dalt de l’escenari, però situada darrere la càmera de filmar, seguint la coreografia i la lletra a tope, vaig sentir-me dins d’aquella aureola que embolcallava els nostres companys; allà sobre l’escenari, esplèndids, plens d’il·lusió, aplaudits i transmetent a tots els assistents la joia, el somriure, l’energia i la comunió amb el cant gospelià.

Una esplèndida Vane esclata imponent vocalitzant la lletra d’un Amazing Grace que cala des de la primera nota. Silenci. Foscor. Serietat. Concentració. Ambient en ebullició. S’està creant un clima. Entren en acció les veus conjuntes de sopranos, contralts, tenors i baixos... “How precios did that grace appear the hour I first believed” ....
Els nervis dels tres primers minuts ja han fet aflorar uns aplaudiments sincers d’allò més i capaços de posar en solfa a més d’un. Hi ha bon feeling. El públic, seriós i estirat d’entrada, es deixa anar poc a poc. Es relaxa. En Guillem, mentre acarona la guitarra, ofereix al públic un tastet de la passió del que ens agrada fer, cantar gospel. Entona un “Blessed be your name” fent parella amb la Leti, acompanyat dels quatre músics, i repetint amb el cor fins al final que “You give me and take away, my heart will choose to say Blessed be your name!”. Aplaudiments sincers. Els primers “bravos!

D’entre bambolines notem que el clima s’escalfa, tot ben conjuntat va sortint, gairebé deu minuts de concert. Amb un “coixí” de fons, segueix el tastet de nou amb la dolça i potent veu de la Vane amb un “Happy are the people”, amb els moviments sexis  al moment de dir “people” ... quan me n’adono d’una possible catàstrofe: un mocador de color taronja està envaint l’espai aeri del no res; sí, la Rosa se n’acaba d’adonar! Happy are the people ... l’arreplega al vol, se’l guarda a les mans momentàniament –ningú se n’ha adonat, no passa res, calma, naturalitat-, i mentre els nois enfilen un altre Happy are the peopleeeeee! Tatxàaaaaannnnn ! El mocador taronja torna a lluir al seu lloc, al voltant del coll de la Rosa! (ja us deixaré veure la gravació! Jajajaja és boníssim!!!!)
I per si no n’hi havia prou amb tot plegat, mentre la veu del cor esclatava amb un “uuuuuuuuuu!” i les mans enlaire, de sobte, el públic emocionat aplaudeix el final momentàniament, fet que talla de cop a l’adonar-se cadascun dels assistents que han aplaudit emocionalment abans d’hora. Boníssima la reacció! Això pinta molt rebé canalla!!!

Després del consell d’en Guillem de “no deixeu mai de mirar el paisatge” els engaltem un emocionant “Take me back” que provoca moviments continguts de cap i mans des de més d’un seient. Un cop més immenses les solistes. Els músics força compenetrats. Sembla que ho hagueu fet sempre això! ... “to he place where I first receive you .... take me back the Lord ... where I first believe!”. El dire segueix intentant fer moure al públic. Ei! Funciona! Aplaudeixen, segueixen, piquen de mans, canten!

Foto by Gabi


Un “Oh happy day!” a temps no falla mai, i així va ser... “when Jesus wash!” va acabar de fer saltar les espurnes més tímides i contingudes. Xiulets! Forts, entranyables i càlids aplaudiments. En Guillem dóna les gràcies, fa presentacions (i publicitat), i demana permís per cantar-ne una altra rebent de resposta a l’uníson un sincer “siiiiiiíiii!”, així doncs amb el permís corresponent, acabem eufòrics amb l’ “Hosanna!”, sonant més potent que mai com les veus originals de Sowetto Gospel Choir. Pura energia. Pura vida!  Im - pressionant!

La vetllada l’acabem sortint com estrelles pel passadís, satisfets del paper a La Pedrera, possiblement amb algun “bolo” sota l’aixella negociat més endavant, contents (sobretot en Gabi que al creuar-se amb la Núria Solé li demana una foto i ella amablement l’accepta), eufòrics, i amb la grata sensació de que s’ha triomfat! Sí senyor! Amb un sopar al Fres co de Pau Clarís, una bona estona de vetllada fent-la petar entre tots, ens enfilem de retorn al bus que ens deixarà a bon port. Ens acomiadem la nit esperant, i desitjant, veure’ns dimecres que bé.

La nota divertida, però decebedora alhora, va ser llegir el llistat de les tapes i entrants que formaven part del piscolabis/càtering que tenien preparat pels assistents a l’acte (per nosaltres res de res!), un assassinat al català. Hi havia més faltes ortogràfiques que línies a llegir. En serio! Gabi tens la foto del paperot?  Que si “triangla de truita”, que si no sé què d’“anchoa”, que si “embutits”, “catanies” i un mil “fulas” .... Esfereïdor. “Galina de piel”. Tot un acte institucional, entre polítics. Apostoflant! Tinc ganes de corregir el document i retornar-lo perquè no la tornin a cagar. Que som de pagès però de català en sabem! El parlem! És la nostra llengua, si us plau!

Take me back! Us deixo el vídeo que vaig gravar...



2 comentaris:

Roser ha dit...

Genial Dolo!!!! Im-pressionant el teu relat...
No cal dir res més!!!
Una forta abraçada,
Roser

(amb el teu permís, m'agradaria poder-ho publicar al mur del Tastet al Facebook... puc???)

Anònim ha dit...

Dolors, quina passada!!!
M’has fet riure. M’has fet retornar a la situació i fins i tot m’has fet adonar d’algun detall que m’havia passat desapercebut. Això és una crònica relatada amb tot el detall objectiu del moment, però impregnada de les teves emocions, que varen ser les nostres , i en les quals ens sentim totalment representats, crec.....
Gràcies Dolors i una abraçada “emotiva, també”.

Montse Pujol