Cap de setmana de 48 hores Non Stop

Cap de setmana non stop !!!

Les meves últimes 48 hores del cap de setmana van ser "non stop". No sé com ho he aguantat però aquí estic, vivita i coleando! Estic rebentada, em fa mal tot, i tinc mal de cap! Però estic contenta de tot plegat: gospel, ral·li, atletisme i més cotxes clàssics.

El divendres a la tarda, després ja d’una setmana bastant dura per deixar-ho tot apunt i ja sense dormir gaire, vaig sortir abans no es fés fosc cap a Viladrau, amb l’Autobianchi, per intentar calibrar-lo i poder decidir si per l’endemà deixavem les rodes normals o les de contacte. És una difícil decisió, el temps que es preveia, sobretot cap al tard, era fred i com que segur que passarem per carreteres complicades, estarà moll i glaçadet. Què fem?

Ostres, per distància gairebé tant són les unes com les altres, no varia molt. El cas és que cada 10 km nosaltres desfasem 500 metres. Bufa!

Aprofito per passar per l’Hostal de la Glòria a Viladrau, on hi ha la base del ral·li, i on en Josep M em fa lliurament dels dorsals, adhesius i mapa per l’endemà al matí.

Quan arribo a casa, li explico a en Sam que aquests pneumàtics no em donen seguretat, patinen! A l’entrada de Viladrau m’ha marxat només de sortir del poble, bbbbbbrrrrrr !!! Finalment, pobret, decideix tornar-les a canviar i deixar les rodes de carrer. Deixem apunt les taules de velocitat retocades (made in Tino) amb la nostra desviació per intentar poder fer un ral·li, el Ral·li d'Hivern, un xic més digne. Després les imprimiré.

Em canvio, corrent, perquè ja vaig tard, per ser a 2/4 de 9 al teatre L’Atlàntida de Vic, on m’esperen un parell d'hores d’emocions amb el concert de “Gospel Viu Choir”, dirigit per Moisès Sala. Em ve molt de gust. Hi vaig sola, estic en una bona fila, i quan hi entro ja començo a saludar companys del Tastet de Gospel, i altres coneguts.

És espectacular. Escric avui molt en fred, però segurament hauria escrit el mateix sortint del concert. En saben molt! I t’ho fan gaudir a tope. Al meu costat hi havia un parell de iaies de Vic que no sabien ni què era això del gospel. Van començar un xic tallades, quietes, veies que intentaven pica de mans de tant en tant, quan alguna lletra els sonava. I si les haguéssiu vist a les acaballes del concert, saltant com tots nosaltres, aplaudint, picant de mans i fins i tot cantant un Oh! Happy Day per exemple que els va sonar des de la primera nota.

Els Tastets i els Gospel Viu no som tant diferents, no? Ells van de blanc, nosaltres de negre. Ells són 90, nosaltres 45. Ells omplen platees i teatres, nosaltres esglésietes. Hehehehe. Tot arriba! tot arriba!

En Moisès és un showman, no n’hi ha dubte (el vaig conèixer en un taller fa un parell de mesos i vaig flipar) però no m’acaba de convèncer. Hi ha alguna cosa que em transmet que no és del tot “fantàstic”, no sabria definir-ho. Al sortir vaig comprar un CD del grup. I després ens vam ajuntar gairebé tot el grup, i vam anar a fer un mos al Viena de Vic, acabar-la de fer petar una estona.

Són les 3, m'adormo.

......................

Una nit més sense dormir gaire, em toca el despertador a les set del matí. Dissabte de ral·li, el Ral·li d’Hivern, organitzat per RallyClassics.org, amb sortida des de Viladrau. Ens hi vam apuntar per això, perquè el teníem a prop i perquè ens venia de gust fer-lo, essent al tocar de casa, per terres prou conegudes, malgrat sabem que són un xic durs. A més, la proposta era atractiva. Una primera part estil critèrium: una primera volta al teu ritme, sense mitjanes imposades ni res, i una segona volta a calcar el temps, tenint en compte els possibles controls que hi haurà dins dels trams, per la carretera, el trànsit que després hi pot haver, etc ...I després la regularitat ja de nit.

Després de posar l'hora oficial al nostre cronòmetre i de saludar a tots els companys amb qui normalment fem els controls, aquesta vegada nosaltres estàvem dins de l’Autobianchi, sortíem a les 11.28 del parc tancat per sota de l’arc que feia de podi, i amb el dorsal 53. Ole ole !!!

Començava el festival de revolts! El que menys m’agrada, és que entre un vehicle i l’altra només hi ha 30”. Sí, més curt i més emocionant, però ja estic nerviosa! La primera i segona etapa era un critèrium, i es tractava de fer una primera volta, NOMÉS de 165 quilòmetres, travessant uns quants pobles i passant per alguns dels trams més típics (mapa) i de prop més de 3 hores i mitja. 

Cadascú al seu ritme. Prenent notes de les hores de pas pels senyals que cadascú de nosaltres decidíem. Jo al volant, controlant la velocitat (aquí puc apretar, aquí no cal, aquí no es pot (o no en sé més), aquí no em deixen....), i en Sam, amb el cronòmetre en mà, el llapis i amb la llibreta fent els deures i prenent notes, referències. Entre els dos anàvem decidint on reposàvem una estona, regulàvem el temps per si després hi havia més trànsit, per què si anéssim tard aquí poguéssim recuperar. Cada equip tenia un màxim de cinc hores per fer la volta, però tampoc calia exhaurir-les, oi? Pim pam, anar fent. Durant el trajecte vam passar algun vehicle, ens en van avançar uns quants, en vam veure alguns de parats, era divertit. Ostres! Després, hauria de passar exactament el mateix, eh ! Uf! Ja riurem! Un bon plat d’arròs ens esperava al pavelló de Viladrau. Descansem una mica. Omplim el dipòsit de nou i tornem-hi.

A les 16.28 ens tornaven a donar la sortida des de la plaça major de Viladrau. Un glop d’aigua i apa som-hi! Crono. Notes. Llums. I memòria, molta memòria. Just a l’arribar al trencall de Santa Fe, em fa nosa un vehicle, el passo, i ens atrapa també el veí del darrere (tal com havia passat a la primera volta, hehehehe). Seguim la carretera cap a Coll de Revell, aquest cop sense anar darrere dels mossos, per tant, mantenint el ritme que al matí he portat darrere d’ells, més lent. Cap a Les Arenes, Sant Hilari Sacalm i tram de Cladells avall. Hi ha molta gent a les cunetes! Fotògrafs i flaixos per tot arreu. Gràcies! 

Foto: Jordi Rierola. És fantàstica! Gràcies!!!!

Ostres, que bo, a mig Cladells al matí ens havia passat el dorsal 59, un altre Autobianchi, i li dic a en Sam, “ara hauria de passar-nos!”, i tatxán gairebé igual que al matí, un xic tard! Sam, rei, això és un malson. És un “dejavu”! Hehehehe. Arribem a Santa Coloma de Farners i el Porche de davant ens torna a fer nosa, però es para, no sé perquè, així que el passem i seguim. Ens parem de nou a la sortida del poble i seguim cap a Vilobí d’Onyar, Mas Llunés (algun vehicles ens avança en llocs que no s’hauria d’avançar! Això és el que no m’agrada! Fent imprudències), Bonmatí, Sant Esteve de Llémena, avancem algun vehicle gairebé al mateix lloc que al matí (anem bé!!!!) i Les Encies. A l’arribar a Les Planes d’Hostoles, ens trobem en Meli a l’stop, saludem, però hem de seguir, ho sento olotí! Una abraçada.

Ens parem a la benzinera, quatre minuts, igual que al matí! Que bo! Ens hi trobem en Carles i la Tere, també al lavabo i em dóna la clau, igual que al matí. Dejavu total! Hahahahaha. Seguim la ruta cap a Anglès, Osor de pujada –pensava que estaria més moll-, i com que al matí l’he fet xino xano per si les mosques, ara el pugem perfecte, tot i així em dóna la sensació que en Sam em fa córrer una mica més que al matí. Curiós! Ja falta poc. Baixem per Collsaplana, Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves i de nou cap a Viladrau (aquest últim tros el tinc ben entravessat!). Arribem a la rotonda on s’acaba la volta amb uns segons de retràs, però té bona pinta tot plegat. Vam acabar el critèrium en la 29a posició, i segons d'entre els amateurs! Que bé!

ratllant la perfecció, com vaig disfrutar!!!!

A l’arribar, i després de posar benzina (el Subaru ens feia d’assistència) vam haver d’anar a recollir un roadbock amb el recorregut  nocturn de regularitat. Ja tremolo. Serà dur! Bbbbbbbrrrrrrrrrrr. Mentre fem un entrepà, repassem el trajecte i intentem quadrar algun quilòmetre de l’organització amb les nostres taules (els cinc-cents metres que anem perdent cada 10 km de camí ...). 

Estem nerviosos. Ja ens discutim perquè l’un ho diu d’una manera i l’altre ho apunta com vol. Jajajaja! Això és fantàstic. Va, apunta i calla! I que sigui el que Déu vulgui. Buf! Llums apunt, el frontal, i sobretot el que hem col·locat per veure el comptaquilòmetres i saber els parcials, és l’única referència que tenim per saber on som i com anem ( o no! Hehehe). 

Són les 21.28, sortim de podi. Ens fan baixar pel Coll de Buc i amb menys de cinc minuts ja he tingut tres vehicles darrere meu, tocant allò que no sona. Putus llums! Tots ells porten els boires i algun no treu ni els llargs. Ggggggggrrrrrrrrr !!! Cap...llus !!!! El tema és els enllaços no sabem si seran molts justos o no, per tant, gas a la burra! Pobret petitó! Ens fan anar per la pista de Malafogassa, on a mig fer, comença el primer tram de regularitat. Sembla que hi ha algun bucle estrany, hem d’estar al lloro! Arribem bé de temps, de fet a tots els trams vam arribar bé, amb alguns cotxes davant i havent-nos d’esperar uns minuts, perfecte per relaxar-se.

Tres, dos, ú... gas! Sort! Primeres paelles, ostia! que se’m mort! Redueix. Gas. Fot-li, anem tard. Vinga! Aix! Compte! Paella! Vilanova, ui, aquí sembla que algo passa, un revolt molt tancat i girar a la dreta, vigila! Ei! Que fa aquest? Ostia! marxa enrere! Passa’l. Frena. No! Merda! Ens hem passat! Ens fan llums. Ggggggrrrrrrr. Para’t! Mitja volta, vinga som-hi! Sí, és per aquí. Com anem? És igual. Ostia! merda! Merda! Quan portes? No ho sé, no ho veig. Què fem? Anem tirant, és igual. Joder! Quina kk, ja plegaria jo. No, no, anem fent, a veure si el següent va millor. Ara enganxem amb la pista cap a Rupit? Sí. Doncs que va! Serà pitjor! Ggggggrrrrrrrr. A més a més s’ha de fer a fondo. Jo passo. No puc! No arribo! Ostia! merda! ja tenim el de darrere a tocar. M’enlluerna! Aaaarrggggg!!!!! Noooooooooo!  Quan falta? Quan portes? Tant. Doncs no ho sé, però arribem! Va va! Ves fent, Dolo. Ggggggrrrrrrrr !!!!!

Entrem a Rupit, s’acaba el tram. Quin descans, redeu. I ara? Cap a Coll de Condreu, i avall fins al trencall de Joanetes. Ok.

Putus llums! Ja els torno tenir tots aquí. Para’t! I deixa’ls passar! Sí? Sí! Vale. M’aparto. Em passen. Els segueixo. Tota la baixada a fondo. Arribem a Joanetes i ara toca pujar Bracons a fondo, tot el tram és a 49,99 km/hora. Això és impossible! No a la pujada, no, crec que aquí me’n sortiré, sinó a la baixada. Estan bojos!!! Doncs tal dit, tal fet: de pujada de conya a tots els controls, però a la baixada vam anar acumulant segons de penalització. No en sé més! I, per descomptat, ja tornava a veure les llums del cotxe del nostre darrere. Bbbbbrrrrrr! Més pressió! Redéu quins nervis!

Relaxem-nos dos minuts fins el camí de l’hora, següent tram, direcció cap a Sant Martí Sescorts. Un altre desastre, hahahaha, c’est la vie! Què hi farem, anant sense aparells no es pot pas fer massa cosa més. Després pugem de nou cap a Rupit on començarem l’últim tram, desfent la ruta fins el pantà de Sau. Collons! Taules imposades! Mmm... saps què? Les guardem i punt! Ves fent, Dolo. Tot a 45 ¿?!! Estan sonats! Això és inhumà! Passo! A sobre, només començar, trobem una furgo hippi de pujada i pel mig.

Casumlolla! El tio deu estar de cotxes fins els collons, però el susto que m’ha fotut no es pot descriure, encara sort que jo anava per dins, m’he parat i ha passat. Ja hem perdut una mica més, alça manela! Anem fent, però està clar que aviat tindrem els vehicles al darrere. Doncs sí. Cony de llums! No treuen els llargs. Ni els boira. No veig res, Sam. Paro! Els deixo passar, dic els deixo, perquè en passen dos, l’un menjant el cul de l’altre. Au va, aneu aneu, jo vaig malament, ja no ve d’aquí. “Sin prisa pero sin pausa” vaig baixant a tot drap i un cop a la presa, on deu canviar la mitja, em trobo fent-me nosa el golf. Jo porto els boira si no, no m’hi veig gens. Intento passar-lo però no s’aparta. Després d’uns minuts, s’aparta una mica i el passo, però el cabron, perquè no té cap més nom, no només no treu els boira, sinó que em posa els llargs, no veig res, amb la mala llet que arriba un revolt bastant moll, en Sam m’avisa, però ja no hi puc fer res, i em quedo entregirada al mig. Trompo va! Els imbè....ls del golf vermell ens avancen de nou, i jo els segueixo amb els boira posats un altre cop. I a partir d’aquí ja és una guerra de llums. Quin fàstic! Aquests van guanyar l’hivern de l’any passat, i la volta osona crec, però són uns cap....lls integrals! He de recuperar bastant, així que deixo tant el 55 com el 54 enrere i anem per feina. Entrem de nou a la pista cap a Malafogassa i tant de bo s’acabi ja el tram!!!! Ara només falta arribar pel Buc amunt fins a Viladrau. Deixo passar cotxes, estic cansada i emprenyada. Tant de bo el golf es perdi pel camí (per no desitjar alguna altra cosa eh).

Arribem a Viladrau, ens tornen la fiança del transponder i, girats, pirem de dret cap a casa. La temperatura és molt baixa, el pobre Subaru està glaçat! Arribem a casa cansats, morts i rebentats, però sencers, que ja és molt. Ha sigut molt dur tot plegat, molt! I algunes velocitats, massa altes crec.

La sorpresa nostra ha sigut al mirar les classificacions finals avui al matí. Hem fet tercers de la categoria sense aparells!!!! Que bé! Estem contents. I de la general, prou bé també, en el lloc 29 de 43 que han acabat, i nosaltres a pèl eh! Que bons que som! I encara ho hauríem fet millor si no arriba a ser pel dorsal 55. Saps? Seré dolenta, però desitjaria que fent-los nosa al tram de Rupit us hagués perjudicat molt més. Amén!

Ens hem posat a les tres al llit, i a les 6 ja sonava el despertador. Estem morts! Però ens tocava fer d’organització a la 3aEco Mitja Marató Oson@corre Ciutat de Vic que organitzàvem el Club Atlètic Vic. Amb més de 700 atletes inscrits ha sigut un èxit de tot plegat: el temps ha acompanyat, amb sol però frescota; l’organització bona, cap problema, i sort de tota la gent que hi ha col·laborat. En Sam ha posat els punts quilomètrics i després de cotxe escombra. I els resultats al web d’Oson@corre.

Dutxa, entrepà i tornem-hi. Hem sortit volant al migdia, perquè a les 3 de la tarda ens esperaven els companys de l’associació dels Amics dels Clàssics d’Osona a la Plaça de Vic. Mentre els uns corrien, els altres es presentaven amb el cotxe clàssic a la Plaça per fer un donatiu per la Marató de TV3, muntant una trobada de vehicles clàssics que organitzava el club del qual formem part, l’ACO. Vic mig col·lapsat. Que maco!

Sense temps de més, no li hem pogut treure
ni el dorsal de la nit anterior. Cap a TV3 nen!

El cas és que ens han esperat fins les tres del migdia, moment, en què una bona representació d’aquest tipus de vehicles, 20 de diferents i ben variats, ens n’hem anat cap als estudis de “la tele tres” que deia la iaia Maria.

S’havia de fer una cosa i finalment se n’ha fet una altra, però el bo i millor de tot plegat, és que l’ACO ha fet història i hem aconseguit entrar a plató a actualitzar el marcador en directe. 

La veritat, el plató és molt més petit del que sembla ! La televisió ho emmascara tot. Hehehehe. Aquí deixo un parell de vídeos. 

Al primer, del minut 38 enllà el nostre presi, l’Albert, presenta alguns dels cotxes clàssics de l’ACO.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3863730

I en el segon video, entre el minut 2 i 4, entrem tot el grup a actualitzar en directe el marcador. Ole!!! Tant en Sam com jo quedem un xic amagats, però hi som! hehehehe  http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3863790

Al final de tot, una altra molt bona experiència. Un cap de setmana més que complert! A les deu del vespre estàvem morts i rebentats, però contents. El ral·li va sortir bé i el petitó Autobianchi es va comportar com un valent! L’Eco mitja marató tot un èxit. I l’escapada amb els vehicles clàssics a la tele, doncs també va estar bé, som un bon equip.

Fi d’un cap de setmana non stop!