Sender d'Orís, el traçat sencer del PR C-54

Avui he fet cas a en Guardiola amb allò del llevar-se ben d’hora ben d’hora. Així que a primera hora he anat a passar la itv al tractor del meu pare i, aprovat de sobres, m’he arribat a Orís. Tenia ganes de fer una bona excursió (ha resultat ser un xic més llarga del que em pensava) i com que ja feia dies que em rondava pel cap traginar pel petit recorregut del PR C-54, el Sender d'Orís, i ho he anat a provar. 

La comarca estava enfundada dins d’una grossa i amenaçadora capa de boira que a hores d’ara encara no s’ha acabat d’aixecar; però, allà dalt, a mida que he anat pujant, el temps pintava així de fantàstic!

He deixat el cotxe, just al sortir del poble d’Orís, i on el sender creua la carretera BV-4611 direcció Sant Genís.

Per un corriol he arribat a l’alçada del Castell d’Orís que presideix les quatre cases de Sant Genís d’Orís. Aquest poblet va quedar col·lapsat fa uns dies per la fira de la patata i pel centenar llarg de vehicles clàssics que hi vam passar en la trobada d’Orís. Quina carretera! Vaig dir-me que hi tornaria, i no vaig tardar gaire: a la Volta Osona, amb l’Autobianchi, hi vam tornar a passar. I avui hi he volgut passejar a peu, sentint els sorolls, olorant els perfums (eau de vache sobretot!), observant els camps, els turons, les muntanyes...

He seguit una pista empavimentada que aviat he deixat per seguir pel mig dels camps i turons, els quals no he parat de pujar i baixar. Semblava “barrio sesamo”: ahora estoy arriba, ahora estoy abajo! Un parell de gossos caçadors m’han saludat sortint d’un rasant fent que el meu cor pugés a dos-cents, sort que eren pacífics i educats, pobrets. He anat agafant alçada poc a poc mentre continuava veient el l’església de St.Genís i el Castell d’Orís dominant sobre la boira des de diferents perspectives. Fantasmagòric tot plegat!

Pensativa i enduta per l'ambient que em rodejava, de sobte m'ha cridat l'atenció un petit edifici dalt d'un turó, el meu objectiu, Sant Salvador de Bellver. Petit. Solitari. Aquest arbre, revifant-se d'algun desastre, ha compartit amb mi el que és, un senyal de vida.

He seguit entre vaques i he aparegut de nou a una pista. Tot d’una, a l'Obaga de Vilanova, un indicador m’enunciava Sant Salvador a poc més de 2,5 km. Au vinga que ja hi som! Una obaga m’ha donat permís per superar el desnivell i arribar tranquil·lament dalt del turonet governat per la meravellosa esglesiola de Sant Salvador. Hi havia un petit grup de persones parlant amb el que m’ha semblat entendre el Mossèn de la parròquia. He saludat. Me n’he apartat. He anat cap al darrere de l'església, m'he apropat al marge i he contemplat el paisatge (bé, de fet, me l'he imaginat, sota la boira, i gràcies a unes explicacions que hi havia, hehehe).

Sense paraules! I quan he estat tipa de pau i tranquil·litat, li he fotut mossegada a l’entrepà. M’hi hauria quedat però crec que encara em faltava més de la meitat del camí, així que sant tornem-hi. 

El sender continuava per una zona més assolellada, un caminot al mig del bosc molt divertit, just per sobre de les balmes, un terreny ben curiós. Tot d’una, el camí ha virat cap al nord, una zona humida, i he travessat una pineda. Mmmmmmm ... no pot ser! Ho és? En serio? Ostia i tant! Que bo! Mireu-lo.

Aquest és el germà gran mitjà de sis més que n’he trobat, just a dos metres del camí, allà estaven, esperant-me i cridant-me: “Dolo! Volem venir amb tu perquè aquest vespre se’ns cruspeixis a la llar de foc de casa amb un bon pam de botifarra a la brasa i una torrada!”.

El camí ha seguit baixant (hi ha més d’una variant i crec que jo he seguit la llarga, perquè no s’acabava mai, redéu!), passant per la balma de Serinyà on s’hi arriba desviant-te un centenar de metres bosc endins per un corriol. Travessant camps i terrers, un altre cop la pista que porta a St. Genís que m’ha acompanyat un bon tros més, he aparegut a sobre Vinyoles. Que pesat aquest tros! No s’acabava mai. 

Tot d’una m’ha deixat de la mà el sol que m’havia acompanyat fins aleshores i m’he endinsat en l’espessa boira que m’ha fet desorientar una mica. Sort que el camí està ben assenyalat, malgrat això, en un revolt m’he passat un parell de senyals grocs i blancs i he hagut de recular perdent gairebé un quart d’hora. Cony de boira!

A partir d’aquí, la veritat, no he gaudit gens. Primer, perquè ja estava cansada de caminar després de gairebé quatre hores i mitja. Segon, perquè no he pogut gaudir del paisatge. Tercer, perquè la ruta seguia una merda de pista mig enquitranada, mig plena de sots i rocs que feia mal els peus. Així que he decidit acabar de desaparèixer del tot, i m’he posat els auriculars escoltant, una vegada més, les cançons de gospel per anar assajant.

Arribes a Vinyoles per gairebé el costat de l’església i aquí sí, seguint un cop més els senyals, he aconseguit deixar el poble enrere, pujar uns quants metres més de desnivell per anar a espetegar de pet al cotxe! Fi de l’excursió. Més de 22 quilòmetres, i més de cinc hores. Fantàstic!