dissabte, 8 d’octubre del 2011

Monestir de Sant Pere de Casserres

Al matí ja he sortit a córrer, per continuar matxacant les vambes, i després de fer la volta al revés he decidit que així fa molta pujada!!!! Total, que es veu que no n'he tingut prou i per escampar una mica la boira, després de dinar he "enganyat" la meva mare perquè m'acompanyés fins a Sant Pere de Casserres.

 
El camí que ens hi porta, surt des del Parador Nacional de Vic-Sau, on hem aparcat el cotxe. Són uns tres quilòmetres i escaig, i hem descobert que fa moltes pujades i baixades, cosa que no ha agradat a la mestressa gran. 
El trajecte, malgrat tot, és xulu. Mireu quines vistes!

 

Així que quan hem arribat xino xano a l'accés al Monestir, hem fet les fotos de rigor i hem girat cua. 

 
 
Però se m'ha revelat la mestressa i ha volgut tornar caminant per la carretera. 
Jo he tornat a tota castanya pel GR, esbufegant a les pujades, corrent als plans i vigilant molt el genoll a les baixades, de manera que he arribat al cotxe en menys de mitja horeta, he enfilat la carretera d'accés al Monestir amb la intenció de recollir ma mare a mig camí i evitar-li un bon tram de pujada i baixada dels últims dos quilòmetres.
Resum: són més de les set de la tarda, estic baldada però m'espera una bona pizza per sopar aquest vespre i en bona companyia!

3 comentaris:

elisa ha dit...

Ei Dolo, aixó d'enganyarme ho fas molt bé, peró he de dir que m'agrada que de tant en tant em portis a passejar, per aquestes montanyes mentres que els genolls aguantin anem fent......

Dolo ha dit...

Hehehehe ... ja ho sé això ja, per això et rapto de tant en tant...

Anònim ha dit...

"De tal palo tal astilla" o "els testos s'assemblen a les olles". Vaja parella de dos
Dolors