Polseres vermelles. Intesament vius

 

Quan vaig veure anunciar aquesta sèrie, no sé, vaig pensar que em faria gràcia veure-la per l’entorn “sensible” en el que es presentava: una colla de nois i noies malalts dins d’un hospital infantil. Un tema prou sensible com per arrencar més d’una llàgrima i, alhora, més d’una rialla. No és una sèrie sensiblera en sentit negatiu, sinó que la tendresa, la vida i el sentit de l’humor presents en cada situació la fa especial.

Vaig veure el primer episodi, i, efectivament, així va ser: vaig riure i vaig plorar.

Tenia ganes de que arribés el proper episodi, el proper dilluns, però no el vaig veure.

El segon me’l vaig perdre. I he hagut de mirar-lo per internet per no perdre’m el fil de les historietes d’aquest “grup” de nois i noies malalts que han de conviure cadascú amb els seus problemes físics en un hospital, però tots amb unes ganes de viure i de superació altament contagioses.

Pors. Mals. Sensacions. Sentiments. Pensaments. Una veu en off, un dels protagonistes que està en coma és qui t’acaba posant la pell de gallina. Sent i pensa en silenci.

Músiques, lletres i cançons de grups catalans acaben d’ajudar a posar la sensibilitat a flor de pell i ens fa negar els ulls.

M’agrada!